El bombo i plateret amb què es presenta la intel·ligència artificial és el següent nivell del joc colonial. Replanteja l’explotació dels treballadors africans del sector digital com una “innovació” i és una eina de poder exercida pels especuladors de l’extractivisme colonial. Funciona com un relat acuradament elaborat per dissimular l’apropiació del llenguatge del “progrés”. Sabem que això és cert perquè, com a periodistes d’investigació, vam passar vuit mesos perseguint la història equivocada.
Definim la bombolla de la IA com el missatge promocional i la ideologia institucional que presenta la intel·ligència artificial –en particular l’anomenada “superintel·ligència”– com a quelcom “inevitable” i destinat a comportar una “transformació històrica”. Això es concreta, a la pràctica, en exemples com el del fundador de xAI, Elon Musk, quan va dir al personal de la seva empresa, l’any 2025, que la Intel·ligència General Artificial (AGI) –és a dir, els sistemes que suposadament igualen o superen les capacitats cognitives humanes– es podrien aconseguir ben aviat, el 2026. Per la seva banda, el fundador i CEO d’OpenAI, Sam Altman, va escriure al seu blog el 2024 que la IA milloraria màgicament la vida de tothom: “Amb aquestes noves habilitats, podem obtenir una prosperitat compartida fins a un grau que sembla inimaginable avui”, escrivia. “En el futur, la vida de tothom pot ser millor que la vida de qualsevol persona ara”, afegia. Al seu torn, el fundador de You.com, Richard Socher, va proclamar el 2023 que “la intel·ligència artificial acabarà amb totes les indústries que poden recopilar qualsevol mena de dades i tenen processos repetitius”.
Per descomptat són exageracions. Reconeixem que l’exageració en si mateixa es pot mobilitzar com una força positiva a la societat. Com a membres del quart poder, ens centrem en la responsabilitat. Això significa que percebem l’exageració com una eina o mecanisme de poder i control. I ens interessa com l’utilitzen actors poderosos per influir simultàniament en la creença pública i emmascarar l’explotació.
El nou extractivisme
Durant l’any de durada de la nostra investigació, duta a terme amb suport del Centre Pulitzer i publicada per Africa Uncensored, en el món opac i confús de les microtasques, vam parlar amb treballadors digitals africans (de Nigèria, Sud-àfrica o Kènia) que entrenen grans models de llenguatge (LLM) com ChatGPT.
La microtasca és una pràctica similar a l’externalització, però específica en l’àmbit de l’economia de la IA: centenars de milers de treballadors digitals (també coneguts com a treballadors gig), a la majoria dels països, tenen la tasca de refinar les respostes dels LLM i guiar-los cap a un comportament més sofisticat. La seva feina és corregir errors, donar forma a les respostes i, almenys aparentment, “ensenyar” als models com actuar.
I aquí hem d’emfatitzar un aspecte: els LLM en realitat no “pensen” sinó que depenen de dades d’entrenament curosament seleccionades que requereixen la visió i supervisió humana en cada pas del procés de desenvolupament.
Cada persona amb qui vam parlar tenia una història única amb un fil conductor semblant i força inquietant: les pràctiques extractives sustenten la formació dels models de llenguatge: els salaris es mantenen per sota dels nivells de subsistència; els tutors, anotadors i moderadors d’IA es tracten com a persones d’un sol ús, i l’experiència africana s’apropia sense reconeixement. Això ressona a les economies colonials de despossessió.
Aquest fenomen ha estat descrit per altres investigacions en aquest camp. Hi ha molts exemples excel·lents de periodisme de responsabilitat sobre la IA, però la sèrie “AI Colonialism”, de Karen Hao, publicada per la MIT Technology Review l’any 2022, és una obra que va tenir un gran impacte en els nostres reportatges.
“La indústria de la IA no busca capturar terres com ho van fer els conqueridors del Carib i Amèrica Llatina, però el mateix desig de beneficis la impulsa a ampliar el seu abast”, escriu Hao a la seva introducció a la sèrie. “Com més usuaris pot adquirir una empresa per als seus productes, més subjectes pot tenir per als seus algoritmes i més recursos (dades) pot obtenir de les seves activitats, els seus moviments i fins i tot els seus cossos”.
Les companyies de microtasques organitzen una campanya de contractació rere l’altra. El maig de 2025, Outlier, filial de Scale AI, tenia més de 42.000 ofertes de treball anunciades a LinkedIn
La hipòtesi inicial de la nostra investigació es va centrar en aquestes dades tan buscades que Hao esmenta. Vam postular que el procés de contractació dut a terme pels treballadors digitals africans per aconseguir feines en plataformes de microtasques era en realitat una façana per robar dades per formar LLM gratuïtament. Vam refutar aquesta hipòtesi vuit mesos després d’iniciar la investigació, després d’assabentar-nos que les proves de sol·licitud per a tutors d’IA estan estandarditzades.
Així doncs, vam canviar de rumb i vam adonar-nos que necessitàvem construir quelcom diferent partint la feina de Hao i de moltes altres persones increïblement intel·ligents, en lloc de repetir les seves premisses com a lloros. Això significava anar més enllà de traçar paral·lelismes entre el colonialisme modelat pels imperialismes i les vies de treball que fonamenten el desenvolupament de la IA. Significava preguntar-nos: quines forces sostenen i perpetuen aquestes jerarquies opressores?
Vam canviar el focus de l’acumulació de subjectes per als algoritmes a l’acumulació de treballadors digitals, molts dels quals, segons els nostres informes, van romandre asseguts durant mesos sense cap tasca per completar, tot i haver estat contractats. (És important tenir en compte que, en general, els treballadors digitals no cobren per hora, sinó per tasca completada amb precisió. Si no hi ha tasques per fer no hi ha possibilitat de tenir ingressos).
Malgrat l’escassetat de tasques, vam veure com les empreses de microtasques, de tots els sectors, organitzaven una campanya de contractació rere l’altra. Vam veure’n un exemple particularment greu el 2 de maig de 2025, quan Outlier –una empresa filial de Scale AI i un gegant del microtasking– tenia més de 42.000 ofertes de treball anunciades a LinkedIn.
Contractes a l’engròs
Durant un any, vam estudiar les estratègies de contractació massiva d’empreses de microtasques, com Mindrift, una filial de Toloka (que antigament havia estat propietat de Yandex) per guanyar contractes de formació amb grans empreses tecnològiques, com OpenAI. Al principi va ser difícil d’entendre, però un cop ho vam fer, ens vam adonar que era una estratègia estàndard de copiar i enganxar: contractar en massa tot i saber que no hi ha prou feina, per crear un efecte il·lusori d’escala. Per què? Perquè l’escala és un senyal per als inversors per tal que continuïn invertint grans quantitats de diners en el desenvolupament de la IA.
A la nostra investigació descrivim aquesta pràctica com a “cobertura laboral”, o una manera de fer bullir l’olla de la banca. En altres paraules: mostrar abundància de cara al capital inversor, sense garantir feina, per tal d’impulsar els beneficis.
La plataforma d’entrenament d’AI Mindrift mai utilitza el terme “cobertura laboral”, però no amaga que l’estratègia és central per al seu model de negoci. Una entrada del seu blog del febrer de 2025 ho desglossa força bé quan diu: “això garanteix que quan, per exemple, l’empresa A es posa en contacte amb nosaltres demanant 50 experts en ciberseguretat, ja hem trobat, examinat i preparat els candidats adequats per a ells”.
El treball humà no s’aprofita per a la feina que produeix, sinó per l’espectacle de l’abundància, en un joc d’atzar de proporcions èpiques, tot plegat abocat a la recerca febril d’alguna cosa que els experts diuen que potser ni tan sols existeix: la IA “superintel·ligent”
Això és capitalisme especulatiu en acció. En aquest sistema, el valor no es basa en el que una empresa ofereix avui, sinó en la promesa del que podria oferir demà. Els treballadors inactius es converteixen en una prova de “capacitat”, una mena de garantia que assegura als inversors que l’empresa pot créixer en qualsevol moment. Aquesta il·lusió alimenta l’exageració, i l’exageració infla el preu en el mercat de valors, transformant la mà d’obra precària en confiança dels inversors i mantenint la indústria de la IA inundada de capital.
Al final, el treball humà no s’aprofita per a la feina que produeix, sinó per l’espectacle de l’abundància, en un joc d’atzar de proporcions èpiques, tot plegat abocat a la recerca febril d’alguna cosa que els experts diuen que potser ni tan sols existeix: la IA “superintel·ligent”.
La nova frontera colonial
Quan vam examinar la retòrica sobre la IA a l’esfera pública –Altman dient que la vida de tothom serà millor, Mindrift anunciant milers de llocs de treball però negant-se a prometre feina, i la narrativa dominant en el discurs actual sobre la IA que diu que “és una cosa superfantàstica, brillant i molt bona, tot i que tenim poques proves per demostrar per què”– vam veure un patró clar.
Una vegada i una altra, aquells que tenen el poder insisteixen a repetir i reforçar les narratives d’“inevitabilitat” i “transformació” que, en última instància, beneficien una petita elit, mentre emmascaren l’absència de proves sòlides i la persistència de l’explotació. És menys una visió de futur i més una ideologia promocional dissenyada per consolidar el poder.
Aquest és un patró històric. I la Història ens ensenya que els patrons es converteixen en tendències, les tendències es converteixen en sistemes i els sistemes perduren perquè aquells que se’n beneficien lluiten per a mantenir-los intactes. Avui, el camp de batalla són les xarxes socials, on els CEO tecnològics, els polítics, els inversors i els seus amplificadors institucionals disparen declaracions d’“inevitabilitat” i “transformació” al seu caprici.
Declarar que la IA és inevitable és la forma que fa que l’exageració esdevingui poder colonial. La retòrica de la inevitabilitat, en particular, escenifica l’exageració com un destí manifest, eliminant la possibilitat de rebuig o de futurs alternatius. Aquesta és la frontera colonial de la IA: un terreny construït no només sobre el territori (pensem en centres de dades que literalment drenen les comunitats indígenes de recursos naturals) sinó també sobre el llenguatge, amb paraules encantadores disciplinen els treballadors en el marc de la precarietat, converteixen el treball humà en una garantia simbòlica per al valor especulatiu i disfressen l’extracció com a “progrés”.
Una plataforma com X, on l’exageració s’escenifica i es fa circular, per exemple, es converteix en el camp de batalla de les narratives on es lluita per aquesta frontera. La “inevitabilitat” es converteix en l’arma que fa que l’explotació sembli natural, necessària, normal i fins i tot aspiracional.
Com a periodistes d’investigació, treballem des d’una convicció: la consciència i la comprensió restauren l’acció. Els nostres reportatges busquen aguditzar aquesta consciència i aprofundir en aquesta comprensió perquè les comunitats a les quals servim puguin donar forma als seus propis futurs, en lloc de ser conduïdes a un esdevenidor dissenyat sense tenir-les en compte. El projecte colonial mai va acabar, només ha millorat en matèria de relacions públiques.
Aquest article s’emmarca en les investigacions del grup Hype Studies que es publiquen al portal Tech Policy Press al llarg d’aquest 2026.
