Don’t act, just think. Conscients de les derrotes i els fracassos del segle XX, Slavoj Žižek argumentava en un antic vídeo de YouTube que les esquerres anticapitalistes anem ben perdudes a l’hora d’imaginar-nos com seria l’endemà de la fi del capitalisme. Per això, segons el filòsof, hauríem de reflexionar més seriosament sobre les alternatives i, mentrestant, actuar només en aquells àmbits en què tenim propostes pragmàtiques que no puguin ser titllades d’utòpiques.
Com que el vídeo té més de deu anys, algú podria pensar que ha quedat obsolet. Entre els qui s’oposen al capitalisme, però, aquesta manera d’entendre la lluita política és majoritària, si més no, de facto: mitjançant sobretot la representació dels partits polítics o la seva interlocució, ens centrem a proposar reformes que ampliïn els límits del marc politicolegal vigent; produïm discursos populistes políticament correctes, mesurats fins al mínim detall, i, quan convé, fem pressió popular amb tàctiques legítimes dins d’aquest marc, com vagues i manifestacions, negociacions i processos judicials.
No em vull estendre a criticar els límits d’aquest reformisme en un context com l’actual, en què els estats ostenten més poder per reprimir-nos que mai i la desmobilització de la ciutadania és remarcable, tant per coerció com per seducció. Lògicament, i per sort, cada dia i arreu del món molta gent s’oposa al poder i, fins i tot, en viu al marge en bona part. Per tant, més aviat m’agradaria esmentar algunes realitats espigolades d’aquí i d’allà que em semblen suggeridores per ampliar les possibilitats de la pràctica imaginativa anticapitalista.
Són molts els qui critiquen l’organització en partits polítics i les votacions regulars com a principals eines participatives i, en canvi, aposten per la democràcia directa que busca el consens. Ara bé, en societats complexes i interconnectades, és sensat sospitar que calen mecanismes representatius. En aquest sentit, Pierre Clastres o David Graeber ens expliquen que sempre han existit modes d’organització dual, que practiquen majoritàriament el consens excepte quan cal prendre decisions ràpides (caceres, guerres, etcètera). Aleshores es transformen en societats jeràrquiques amb representants i líders.
Aquesta dualitat organitzativa, però, només seria una opció anticapitalista a explorar si el poder polític el manté la ciutadania i no pas els seus representants. En última instància, el poder tendeix a la concentració i a la coerció. Davant d’aquesta amenaça, les societats vulgarment anomenades primitives estableixen mecanismes perquè el lideratge sigui principalment simbòlic: a banda que, per ser elegits, els caps han de demostrar la seva vàlua aportant a la comunitat més que la resta i, si no actuen com s’espera d’ells, la mateixa comunitat deixa d’obeir-los; per tant, se’ls destitueix de facto. D’aquesta manera, es neutralitza l’amenaça intrínseca del poder. Els humans primitius sempre semblen haver sabut que “ningú no té el dret d’obeir” –com deia Hannah Arendt–, que potser només som lliures quan desobeïm.
Altrament, tots som molt conscients de la necessitat de reduir la producció i el consum de masses en pro de la igualtat i la supervivència de la vida al planeta. Per això, pensar en com accedir al govern resulta temptador per l’esquerra majoritària. Tanmateix, no sé fins a quin punt percebem les renúncies que implicaria tal transformació econòmica.
Una rica tradició de pensament ha mirat amb escepticisme la hiperespecialització de la ciència, la tècnica i la burocràcia modernes. Simone Weil argumentava convincentment que l’especialització sempre implica relacions socials basades en l’opressió i el privilegi d’uns pocs sobre la majoria, perquè aquesta perd el control de la pròpia vida en un món que, de tan complex, ja no entén com funciona.
I hi veig un altre problema: dubto que puguem conservar els beneficis de l’especialització (per exemple, avenços mèdics, xarxes d’oci interconnectat mundialment, etcètera) i, alhora, renunciar al que no ens convé (per exemple, explotació laboral flexible, consumisme basat en l’obsolescència, curses armamentistes, etcètera). Si les esquerres mateixes han estat de les primeres a difuminar la línia entre necessitats i desitjos, seduïdes per les possibilitats de progrés aparentment infinites que ens ofereix el capitalisme, com sabrem allò que és superflu, allò a què renunciar?
Si les esquerres han difuminat la línia entre necessitats i desitjos, seduïdes per les possibilitats del ‘progrés’ infinit del capitalisme, com sabrem què és superflu, a què renunciar?
Algú em podria acusar de primitivisme, i potser és cert. Les societats no modernes ens ensenyen que abandonar el mite del progrés no implicaria necessàriament una desgràcia. Lluny de l’imaginari comú, moltes d’aquestes societats han viscut amb excedents de producció, fins i tot en abundància. Per això els relats etnogràfics clàssics (Mauss, Malinowski, Lévi-Strauss…) i llibres de viatges com Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana, ens mostren societats riques i, per tant, em tranquil·litzen: els humans sempre hem sabut organitzar festes i rituals espaterrants per enfortir els lligams socials a través del consum conspicu i el gaudi.
Per acabar, una altra qüestió fonamental és decidir com ens organitzem per oposar-nos a la realitat capitalista, què estem disposats a donar tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Diria que la majoria de l’esquerra no pretén articular-se per completa oposició a la societat de la qual forma part. Tanmateix, qualsevol moviment social d’èxit combina actors i estratègies organitzatives sovint contraposats; penso en les sufragistes de fa més d’un segle o en els processos descolonials de mitjans del segle XX, per exemple.
Per això, el reformisme no és incompatible amb desplegar, sempre que sigui possible, altres estratègies i tàctiques. Podríem titllar de sabotatge aquelles que trenquen la quotidianitat capitalista entrant en conflicte amb el marc politicolegal vigent; tots tenim al cap l’impacte del 15M o de l’1 d’Octubre de 2017. En comptes de desesperar-nos per l’excepcionalitat d’aquests esdeveniments, hi ha tàctiques de sabotatge que no requereixen llindars de participació tan elevats, com per exemple el vandalisme contra el mobiliari urbà, que fàcilment es pot emmarcar en una manifestació.
El terrorisme és una altra estratègia que va preocupar enormement l’statu quo, si bé avui dia gairebé s’ha descartat al nord global, malgrat casos com el de Luigi Mangione. Els grups d’acció directa dels anys setanta i vuitanta assumien que, en una societat en què eren minoria, l’única manera d’oposar-se al capitalisme era fent la vida impossible als qui tenien el poder, en el sentit literal de l’expressió.
Estiguem molt o poc d’acord amb el seu llegat, ens desperten sovint una admiració que, en el fons, potser ens ensenya el que ens falta: alts graus de coherència amb els ideals i, alhora, capacitat de rebutjar el plaer i la comoditat. Justament per això, també ens recorden el que no sempre volem admetre: al nord global hem de fer renúncies radicals si volem que la igualtat quedi empresonada dins de les nostres fronteres.
L’antropologia i la història, finalment, donen abundants exemples de grups que, en desacord amb la societat en què viuen, han decidit abandonar-la i construir-ne una al marge. Si bé aquest èxode és una opció força condemnada per l’esquerra majoritària, i és indiscutible que avui dia exiliar-se totalment és gairebé impossible, aquells qui s’allunyen tant com poden de les normes dominants sovint aporten experiències valuoses. Ens demostren que hi ha altres maneres de viure i, també, trenquen amb una creença molt convenient per al capitalisme: lluny de ser omnipotent, el poder dels estats i les organitzacions capitalistes, si més no de moment, no arriba a tot arreu.
Encara que qualsevol organització social presenti fortaleses i debilitats, sempre hauríem d’actuar tenint present com posar en dubte els axiomes i la quotidianitat opressiva del capitalisme modern, i a mi no em sembla que el reformisme sigui el millor camí. Potser ara en som pocs, però, a través de la pràctica imaginativa anticapitalista, qui sap si un dia en serem més.
