Si el poder judicial revictimitza, un altre element de violència es dona a través dels mitjans de comunicació. Per exemple, quan es construeixen casos atomitzats, descontextualitzats i estereotipats, fiscalitzant les denunciants i invisibilitzant als agressors sota l’argument de la presumpció d’innocència.
En el llibre Microfísica sexista del poder (Virus Editorial, 2018), Nerea Barjola analitza en profunditat aquests mecanismes a través de la cobertura que es va fer de l’agressió i assassinat de tres adolescents a Alcàsser (l’Horta) l’any 1992. Però per molt que hagin passat dècades, seguim sumant exemples. En particular, s’ha vist en agressions sexuals perpetrades en grup: la cobertura de la violació a Pamplona l’any 2016 durant els Sanfermines o els casos de Sabadell (el Vallès Occidental) i Manresa (el Bages).
“De judicis d’agressions sexuals, n’hi ha cada dia. Per què es trien uns i no altres? Si escollim fer públics i famosos els que tenen un component més extrem per la víctima i fem ferida profunda en la revictimització, llancem un missatge molt clar per la resta de víctimes: mira a què t’exposes. Algú els hi ha preguntat a aquestes noies si volien que el seu cas fos bandera? Correm el risc d’utilitzar-les com insígnia d’una causa sense tenir en compte si això les beneficia”, reflexiona Iturbe Ferré.
A més, alerta que això assenyala de quines víctimes la societat considera que es mereix parlar i de quines no: “Un cas clar és el de les temporeres de Huelva, que van merèixer menys atenció”. Per això, hi ha d’haver formes per “explicar el que t’ha passat sense que t’exposis a ser totalment ignorada o a ser notícia set dies a la setmana obrint portades”, defensa.
“No hi ha cap necessitat d’exposar com han estat les lesions per entendre la gravetat d’aquest tipus de delictes”, assevera Aintzane Márquez
Hi coincideix Aintzane Márquez, que argumenta que “s’han de cobrir els casos, però no a qualsevol preu. No només revictimitza la justícia, també ho fan els mitjans de comunicació i la societat en general. Informar de les violències sexuals visibilitza aquesta realitat, però no es pot comunicar de qualsevol forma sense tenir en compte com afecta les agredides”. Posa l’exemple de la recent cobertura de l’agressió sexual contra una menor d’edat a Igualada (l’Anoia): “No hi ha cap necessitat d’exposar com han estat les lesions per entendre la gravetat d’aquest tipus de delictes”, ja que probablement això danya la persona que ho ha viscut.
Bea Masià, cofundadora de la històrica entitat catalana contra la violència masclista Tamaia, es pregunta quina difusió hi ha dels projectes de supervivents més enllà del 8M o el 25N. “Autèntiques heroïnes invisibles en la lluita contra les violències masclistes. L’únic que se’ns mostra és la violència contra les dones i altres subjectes dissidents”, assenyalava el mes d’octubre en el vintè aniversari de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació.
Per les feministes sabadellenques de Justa Revolta, “informar no hauria de suposar reproduir les desigualtats socials i de gènere. No pot implicar vulnerar i pertorbar la intimitat de les agredides. No hauria d’implicar revictimitzar ni contribuir a generar terror sexual a la resta de dones. Cal aprofitar els mitjans de comunicació per estendre discursos feministes que assenyalen la responsabilitat de les institucions, dels homes que agredeixen, de la societat. I que deixin de posar l’atenció en les dones que han estat agredides”, afirmen.
