“La memòria és un regal del Déu” (Pitàgores)
La meva dona Rosa i jo ens presentem a una petita residència per a gent gran al Garraf. El seu pare, l’avi Pere, acaba de ser traslladat al tercer pis, el que equival a dir que el seu estat és ara terminal. No hi ha camí enrere; ja no li queda memòria, l’efecte total de l’alzheimer ha passat factura. Inspeccionem la nova habitació, guardem la roba etiquetada a la calaixera i provem el llit articulat i el terra antilliscant del bany.
Hem portat alguns voluminosos àlbums de fotos d’en Pere, que comprenen la seva obra més personal. En la fase de negació del dol, encara esperem que puguin ajudar-lo a connectar la memòria amb la imatge i el seu significat. Estem acariciant la nostàlgia per la seva ment lúcida i aguda i pel seu carisma que tant trobem a faltar. Mentre miro les fotografies, els meus records viatgen i deambulen per camins inesperats, buscant una narració, una seqüència significativa d’esdeveniments.
Mirem una fotografia de la seva família feta davant de la basílica de Montserrat, on ell i la seva dona, la Carme, van celebrar les noces d’or, i on havien passat la lluna de mel cinquanta anys abans. La Rosa intenta ajudar-lo a recordar la seva dona, els seus cinc fills i els seus deu nets, assenyalant-li fotos de cadascun d’ells i dient-ne el nom.
En Pere va fer centenars de fotografies de Montserrat, fins i tot va retratar les enormes roques a través d’un telescopi des del seu balcó a l’Alt Penedès: la Mòmia, el Gat, l’Elefant, el Bisbe…
Recordo el dia que el vaig trobar, amb vuitanta anys, al tercer pis de casa seva a punt d’enfilar-se damunt del terrat. Havia construït una escala de fusta amb ranures especialment dissenyades, que s’enganxaven a la barana metàl·lica d’un dels balcons de dalt per repenjar-la a la paret. “Afanya’t, abans que la Carme em vegi. Tindria un atac”. Vaig aguantar la part inferior de l’escala mentre ell va pujar amb les sabatilles xineses tot portant un trípode i la seva clàssica Leica per poder fotografiar una part del panorama de la vall de vinyes verdes i ocres als vessants de Montserrat.
Va elaborar una enorme imatge panoràmica de Lavern unint desenes de fotos preses des de dalt del poble. Després, el seu fill petit, en Betu, va uniformar i suavitzar el color i el contrast i va amplificar el muntatge a la mida d’un mural. Va ser l’última col·laboració entre l’artesà i l’artista. Havien falsejat la foto amb cura de manera que totes i cadascuna de les cases es veiessin nítides. I el poble sencer queda coronat per la majestuosa muntanya de fons. Aquest enorme retrat s’exhibeix al cafè del poble.
Recordo un altre dia que tornàvem de casa des d’aquell cafè. Jo, tot preocupat, absort en la meva pròpia pel·lícula. De sobte en Pere em manà: “Para!” i, assenyalant amb la mà dreta, “mira!”. Els seus ulls de fotògraf havien emmarcat una rosa vermella brillant sobre el fons d’un llimoner. Tres llimones iridescents formaven un triangle al voltant de la rosa.
Això havia sigut abans d’omplir el dipòsit de gasolina del seu cotxe amb aigua o d’oblidar-se de fixar el cinturó de seguretat de la seva dona, de manera que la vam trobar asseguda a terra del cotxe quan van arribar de la residència de gent gran.
L’Alzheimer és cruel i pot convertir un geni en un ximple.
La Rosa continua assenyalant-li els membres de la família a l’àlbum de fotos i repetint els noms.
Mentrestant, miro un altre àlbum: fotos d’estrelles fetes amb la tècnica time lapse, anells de llum a la nit mediterrània; la inauguració de l’estació local de trens; retrats de camperols que treballen a la verema.
L’avi Pere ha llegat milers d’imatges que ajuden a mantenir viva la memòria individual i col·lectiva. L’anomenen El Retratista. Va saber estar natural i plenament present en cada moment. Les seves fotografies sembla que deixin un rastre dels seus subjectes… alguna cosa directament arrencada d’ells, com una màscara de mort.
La Rosa continua assenyalant-li els membres de la família a l’àlbum de fotos i repetint els noms. En Pere, passiu, té la vista perduda, mirant a distància, com si mirés un vaixell que s’allunya mar endins, a punt de desaparèixer més enllà de l’horitzó.
