S’està popularitzant la narrativa que les xarxes socials són les responsables de l’epidèmia de problemes de salut mental entre les persones joves. Aquest relat es basa en hipòtesis prou plausibles com que aquestes xarxes socials exploten els sistemes de recompenses dels nostres cervells i ens generen ansietat i depressió, amb l’únic objectiu de maximitzar beneficis a curt termini i fer augmentar el temps que hi dediquem. Aquests arguments estan, a més, contrastats per filtracions internes d’aquestes grans companyies que demostren que són perfectament conscients de l’efecte que provoquen i que, així i tot, decideixen aprofundir en aquesta via per no renunciar ni tan sols a marges de benefici ridículs.
Amb la popularització d’aquesta narrativa, les persones partidàries d’un internet i d’una societat lliures tenim una gran oportunitat per denunciar i lluitar contra els efectes que tenen –sobre la societat, l’economia, la salut pública i la democràcia– els monopolis d’internet i els seus algoritmes opacs. En lloc d’això, veiem com aquesta narrativa remet cada cop més a un missatge simplista, tecnòfob i perillós que identifica aquests grans monopolis d’internet amb internet en si mateix, cosa que és precisament el que aquests monopolis volen. Internet no és Google, ni Facebook, ni Instagram, ni TikTok.
Fent una reducció a l’absurd, el problema és tractat així: des del 2008, any d’aparició de les xarxes socials, els problemes de salut mental han augmentat. Així que les xarxes socials han de ser-ne la causa. Ignorem petits detalls com que el 2008 també va ser l’any en què tot el sistema financer mundial es va ensorrar i les polítiques d’“austeritat” destinades a salvar-lo van empitjorar les condicions de vida i esborrar les perspectives de futur de tota una generació. I ara anem per la segona. Però segur que això no va afectar gens. Per tant, el que hem de fer per lluitar contra els problemes de la joventut és treure’ls els mòbils i impedir-los que es connectin, oblidant la lliçó apresa durant la covid, on internet va demostrar just el contrari: ens va salvar de l’alienació i la solitud.
Mentre continuem a cops entre les posicions tecnosolucionistes i les tecnofòbies, la nostra indignació no suposarà cap amenaça per a aquests monopolis. De fet, els seus algoritmes se n’alimenten
Després d’una dècada de polítiques consistents bàsicament a regalar l’educació als grans monopolis d’internet –on, a més, els programes educatius han virat cap a l’expressió escrita i solitària segons la batuta de programes de les “Big Tech”, proveïdores, a la vegada que “assessores d’educació”– ara afloren les posicions tecnòfobes que proposen que educar com si no existís internet solucionarà els problemes. Això només generarà inadaptats. No es tracta de no fer servir internet; es tracta de fer servir, a més de tota la resta d’eines educatives, un internet lliure i no el de les “Big Tech”.
Tant l’educació com la salut mental són temes multifactorials que requereixen solucions complexes. Els qui treballem per lluitar eficaçment contra els monopolis que converteixen internet i les nostres vides en un lloc pitjor necessitem ajuda. I identificar la part pel tot no ajuda. Mentre continuem a cops entre les posicions tecnosolucionistes i les tecnofòbies, la nostra indignació no suposarà cap amenaça per a aquests monopolis. De fet, els seus algoritmes se n’alimenten.
Prohibir l’ús de mòbils personals o plantejar la no necessitat d’ordinadors per impartir certes matèries pot ser positiu. Educar com si internet no existís, lluny de ser cap solució, serà la recepta del desastre. Si no abordem la digitalització democràtica de les escoles, l’estarem lliurant de nou, per omissió, als grans monopolis privats.
