olia dir-te tantes coses. I no trobava els mots.
Volia dir-te tantes coses. I no sabia com fer-ho.
Tenia por? Pot ser.
De què? És difícil de dir.
Potser, sobretot, tenia por que no m’entenguessis. No per tu, clar, sinó perquè jo no em sabés explicar.
Una qüestió de llengua? No ben bé. Potser sí de vocabulari, ves.
Com si no en sabéssim prou, saps? Com si no coneguéssim la paraula justa i apropiada.
De fet, crec que, del que tenia por, era de com sonarien. De com podrien sonar. O de com no ho farien.
Voldria que sonessin melòdiques i compassades. Que entressin en el moment just.
Que sonessin en el moment oportú. I ho fessin oportunament. Que no desafinessin. Que poguessin expressar ben clar i ben enfora allò que sentia ben intens i ben endins.
Amb ritme. No ràpid, no: al seu ritme. El que construís frases amb les paraules que traçaven una partitura d’idees, anhels i desigs. Però al seu ritme. Tot al seu ritme.
Que l’oralitat que es materialitzava en l’aire pogués resseguir-se com la filera de formigues d’en Brossa: petites, l’una rere l’altra, en la seva fila corba i harmoniosa que avança cap amunt. Les formigues negres com corxeres que no són sinó síl·labes.
Allegro ma non troppo, t’explicaria tants sentiments. I tantes emocions.
I esperaria com ho rebries i com ho viuries, i si uns calfreds et posarien la pell de gallina.
I ho faria talment com si fos un cantautor dalt de l’escenari: sol, nerviós i exposat.
Això hauria volgut fer: música. Però no en sabia ni en sé pas.
Em vaig quedar en blanc. I la negra es va tornar una blanca que s’estirava fins al final de la partitura.
I per això només vaig ser capaç d’interpretar un llarg silenci.
