Recentment, en aquest mes d’octubre del 2020, el mitjà digital israelià 972 Magazine va fer-se ressò d’una investigació oberta des de l’any 2017 pel periodista Itamar Benzaquen. Revelava que el Ministeri d’Afers Estratègics de l’Estat d’Israel –creat el 2006 pel polític d’extrema dreta Avigdor Lieberman– havia pagat abundants sumes de diners al diari Jerusalem Post per a publicar contingut contra els moviments en defensa dels drets humans. Al llarg dels darrers anys, informacions similars han vist la llum a través de periodistes i mitjans de tot el món. El juny del 2019, aquest últim diari israelià va publicar un document titulat Desemmascarant el BDS. De fet, en aquest suplement, periodistes van entrevistar funcionaris del ministeri, així com senadors i polítics del Partit Republicà dels Estats Units. S’hi incloïen paraules elogioses per a Donald Trump, qualificat per Israel com un “valent guerrer”.
El prestigiós diari israelià Haaretz va informar que, fa dos anys i mig, el govern israelià va aprovar l’assignació de 31,4 milions d’euros per a finançar propaganda política. A més, s’exigia una quantitat equivalent de finançament privat per a arribar als 60 milions. La periodista Aiden Pink escrivia en el mitjà jueu nord-americà The Forward que al ministeri se li va encomanar la tasca de fer la guerra bruta en la batalla de l’opinió pública contra els crítics d’Israel, especialment en les xarxes socials. “Ha lluitat en els tribunals per a mantenir en secret algunes de les seues activitats, però també ha publicat expedients sobre activistes pro-BDS”, afirmava la periodista.
La majoria d’organitzacions jueves estatunidenques han rebutjat diners israelians. Això és a causa del fet que, segons la llei dels Estats Units, rebre diners d’un país estranger per a fer propaganda és il·legal
Cal destacar que des del 2017 la majoria d’organitzacions jueves estatunidenques han rebutjat diners israelians. Això és a causa del fet que, segons la llei dels Estats Units, rebre diners d’un país estranger per a fer propaganda és il·legal. En aquest sentit, Pink recorda que la llei que regeix aquesta activitat és la llei de registre d’agents estrangers (o FARA), que “va ser aprovada en la dècada de 1930 per a frustrar la propaganda a favor dels nazis realitzada per estatunidenques que van rebre el suport secret del Tercer Reich”. I afegeix que, “ansiosos i frustrats”, agents d’Israel han hagut de crear organitzacions i empreses pantalla per a ocultar el seu origen financer”.
Però no només tenen davant la justícia estatunidenca. El Moviment de Llibertat d’Informació d’Israel i el lloc web israelià The Seventh Eye han aconseguit que es desclassifiquen part dels memoràndums governamentals relatius al finançament de la propaganda nacional i internacional. Així mateix, en 972 Magazine, el periodista d’investigació Itamar Benzaquen ha constatat que “el ministeri s’enorgulleix d’haver creat una xarxa d’organitzacions nacionals i internacionals per a implementar les seues polítiques”. El periodista relata que “en creure que la propaganda oficial del govern és ineficaç, el ministeri canalitza els seus missatges a través d’individus i institucions que es perceben com a desconnectats de l’Estat”.
The Seventh Eye denunciava la coordinació entre el govern i el diari israelià Yedioth Ahronoth, i com, només entre juny i juliol d’aquell any, el ministeri va gastar 1,7 milions d’euros per a col·locar propaganda en mitjans d’Israel i de l’estranger
L’any 2018, el periodista Josh Nathan-Kazis informava en The Forward que, a causa del caràcter il·legal i l’ofensiva d’aquests agents dretans en la campanya, organitzacions progressistes jueves i israelianes no només s’han negat a participar-hi, sinó que consideren que també estan sent atacades per aquesta. A més, Nathan-Kazis escrivia que “un dels donants identificats per The Seventh Eye, el Central Fund, es troba entre les organitzacions proisraelianes més controvertides dels Estats Units”. Haaretz va informar el 2015 que el Central Fund havia enviat subvencions a una organització benèfica israeliana anomenada Honenu, que fins al 2016 “brindava suport financer a les famílies de jueus israelians acusats de terrorisme”.
L’advocat israelià Schachar Ben Meir va exigir el 2018 que el Tribunal Superior de Justícia d’Israel ordenara el cessament de les activitats realitzades pel Ministeri d’Afers Estratègics, al qual denomina “Ministeri d’Espionatge i Propaganda”. En la seua argumentació detalla: “En aquest cas, el ministeri no només és ajudat per organitzacions privades per a dur a terme les seues activitats, sinó que també transfereix gran part del seu poder –poders draconians [utilitzats] per a vigilar, espiar i difondre propaganda– a organitzacions privades que no són directament responsables davant del govern”. Igualment, considera que “el mateix ministeri duu a terme activitats radicals”. Ja el 2017, The Seventh Eye denunciava la coordinació entre el govern i el diari israelià Yedioth Ahronoth, i com, només entre juny i juliol d’aquell any, el ministeri va gastar 1,7 milions d’euros per a col·locar propaganda en mitjans d’Israel i de l’estranger.
Netanyahu i Trump contra el BDS
El ministeri d’Afers Estratègics israelià ha encapçalat múltiples esforços per a criminalitzar el BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), un moviment no-violent que inclou nombrosos grups antiracistes i jueus. El BDS ha aconseguit el suport d’importants figures com el Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, la periodista Naomi Klein o el científic Stephen Hawking.
El mes d’agost del 2014, 327 persones jueves supervivents del genocidi nazi i els seus descendents van condemnar la “massacre” israeliana a Gaza i van reclamar el boicot a Israel, com es va poder llegir en diaris com l’israelià Haaretz. El BDS també ha aconseguit que grans transnacionals com Orange o Veolia es desvinculen de contractes multimilionaris a Israel, que nombroses universitats i esglésies estatunidenques s’adherisquen a aquesta campanya o que centenars d’ajuntaments i espais europeus es declaren “espais lliures d’apartheid israelià”. En 2017, un informe d’un organisme de l’ONU, la Comissió Econòmica i Social per a Àsia Occidental (CESPAO), va declarar que Israel és un estat d’apartheid –un crim contra la humanitat que podria ser jutjat en els tribunals de qualsevol estat amb jurisdicció universal–, i que el BDS és una eina legítima per a posar fi a aquest apartheid i que els governs haurien d’adoptar-lo.
Liliana Córdova, activista jueva en favor dels drets palestins, explica a la Directa que “els activistes del BDS i les seues abundants assemblees territorials presents en tot el món són definides per autoritats israelianes com la seua ‘major amenaça estratègica’”. Això s’ha traduït en espionatge, guerra legal i propaganda molt intensa.
En els últims anys, el govern de Trump ha impulsat normes i lleis anti-BDS en diversos estats federals, amb el doble objectiu de fer callar les crítiques a Israel i afeblir l’esquerra
Per la seua part, la periodista estatunidenca israeliana Mairav Zonszein ha assenyalat l’ús per part de la dreta de les acusacions falses d’antisemitisme contra les persones i grups crítics amb l’Estat d’Israel, antisionistes i favorables al BDS. “L’acusació d’antisemitisme permet que l’acusador evite involucrar-se en el contingut real del debat mentre sembla tindre l’autoritat moral”, argumenta en 972 Magazine. I continua: “És precisament la tàctica que els republicans, enaltits pel president Trump, han estat utilitzant contra els demòcrates durant els últims anys”. Zonszein relata que la Casa Blanca ha utilitzat repetidament el suport polític de Trump a Israel per a acusar l’oposició i els moviments socials d’antisemitisme, una estratègia també utilitzada contra l’excandidat laborista britànic Jeremy Corbyn. De fet, en els últims anys, el govern de Trump ha impulsat normes i lleis anti-BDS en diversos estats federals, amb el doble objectiu de fer callar les crítiques a Israel i afeblir l’esquerra.
En aquest sentit, el juliol de 2018, més de quaranta organitzacions jueves de diferents llocs del món –incloent-hi algunes d’israelianes– van defensar que l’Estat d’Israel no els representava i van rebutjar que el BDS i la crítica “a les polítiques i el sistema d’ocupació i apartheid d’Israel” foren antisemites. Igualment, van criticar la definició de treball d’IHRA –sigles en anglés de l’Aliança Internacional per al Record de l’Holocaust– que estan adoptant institucions públiques pressionades per Israel i pels seus lobbys. Entre altres elements, el mateix autor d’aquesta definició de treball d’antisemitisme, Kenneth Stern, va denunciar que havia sigut manipulada respecte al seu propòsit original per a afavorir el sionisme i els aliats de Trump. A més, les més de quaranta organitzacions jueves van declarar: “El moviment BDS liderat per la societat civil palestina, que defensa els drets dels palestins i ha sigut nominat al Premi Nobel de la Pau, ha demostrat un compromís congruent per a combatre l’antisemitisme i totes les formes de racisme i intolerància, d’acord amb la seua dedicació a la Declaració Universal dels Drets Humans”.
Polítics espanyols contra Palestina
A l’Estat espanyol, diferents polítics i periodistes han destacat recentment per les seues activitats, afirmacions i publicacions antipalestines i contra el BDS. De manera similar a les principals amistats polítiques i aliances internacionals de Benjamin Netanyahu –Jair Bolsonaro, Narendra Modi, Donald Trump o Viktor Orban, junt amb organitzacions i partits d’extrema dreta o neofeixistes, que poden ser al mateix temps judeòfobs i prosionistes–, en el context espanyol cal situar en aquesta línia José María Aznar, Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. L’expresident del govern del PP és el president honorari de la fundació Friends of Israel Initiative, mentre que Pablo Casado va ser un dels quatre homes que va registrar oficialment aquest organisme. Per la seua part, Isabel Díaz Ayuso periòdicament publica tuits a favor d’Israel i durant un temps va tindre escrit “amiga d’Israel” en la seua capçalera de perfil de Twitter.
Toni Cantó, diputat de Ciutadans en les Corts Valencianes, ha destacat per les seues iniciatives parlamentàries per a, en les seues paraules, “perseguir i atacar” qualsevol iniciativa favorable als drets palestins
En aquesta línia també cal esmentar Rafael Bardají, un dels principals falcons que connecta l’extrema dreta i la dreta neocon espanyola. Bardají, politòleg i sociòleg, va crear en 1987 la Fundació Grup d’Estudis Estratègics (GEES). Posteriorment, fou assessor de ministres de Defensa del PP, director de política internacional de la Fundació FAES, ideòleg de la intervenció a l’Iraq i un altre dels impulsors i president executiu de la Friends of Israel Initiative. Bardají, vinculat a Steve Bannon, va ser el primer espanyol que va visitar la Casa Blanca de Trump en 2017. L’any següent va deixar de ser militant del PP per a passar-se a Vox, partit del qual va ser membre del seu comité executiu nacional i del qual ha sigut considerat com el seu “cap pensant”. Amb l’exportaveu de Ciutadans al Congrés dels Diputats, Juan Carlos Girauta, Hermann Tertsch, actual eurodiputat de Vox, és un altre dels majors defensors del govern de Benjamin Netanyahu.
Toni Cantó, diputat de Ciutadans en les Corts Valencianes, ha destacat per les seues iniciatives parlamentàries per a –en les seues paraules– “perseguir i atacar” qualsevol iniciativa favorable als drets palestins. L’última de les seues accions aquest mateix any ha sigut intentar impulsar la censura d’una activitat de formació del professorat valencià “contra l’odi i el racisme” –incloent-hi la judeofòbia i la islamofòbia– en la qual participava la mateixa Liliana Córdova, coneguda activista propalestina i filla de supervivents jueus del genocidi nazi. D’altra banda, en 2018, una delegació de les joventuts del PP i Ciutadans van realitzar un viatge organitzat per l’ambaixada d’Israel. Després de tornar-ne, el jove diputat valencià del PP Juan Carlos Caballero va declarar a eldiario.es: “He copiat idees [d’Israel] per a aplicar-les a la Comunitat Valenciana”.
Advocats i periodistes proisraelians contra l’esquerra
Segons una notícia de 2005 en Sexual Policy Watch, amb títol “Pinkwashing: la terra promesa més enllà de l’arc de Sant Martí”, després de la violenta repressió contra la segona intifada –la insurrecció massiva de resistència palestina entre 2000 i 2005– i les crítiques a Israel, va començar la campanya “Marca Israel”. Tzipi Livni, antiga membre del Mossad i ministra en aquell moment, va ser una de les principals protagonistes en el disseny d’una “ciutat LGTBI” per a vendre-la internacionalment. Per a l’activista Liliana Córdova, “aquesta estratègia funciona dintre de l’òptica de l’extrema dreta, basant-se en la supremacia blanca, que de manera manipuladora o per convicció alerta que puga haver-hi una invasió global des del gran sud i de voler destruir la cultura occidental i blanca” i –continua– “des de llavors, els periodistes occidentals van començar a rebre invitacions oficials de l’Estat per a visitar la ciutat”. De fet, però, el nombre de turistes en l’Orgull de Tel Aviv va augmentar de 7.000 en 2006 a 35.000 en 2017. L’any 2018, aquesta xifra va arribar a les 250.000 persones.
Molts dels polítics i periodistes proisraelians estan relacionats amb ACOM, el grup antipalestí més actiu en l’Estat espanyol hui dia
Molts dels polítics i periodistes proisraelians estan relacionats amb ACOM, el grup antipalestí més actiu en l’Estat espanyol hui dia. Es tracta d’una organització radical que sovint publica tuits contra Unides Podem, contra el govern de coalició espanyol actual i contra el sobiranisme català. Sense embuts, ha lloat públicament Vox i Hermann Tertsch. El 4 de març de 2020, el dirigent de Vox Iván Espinosa de los Monteros va declarar en Twitter que havia sigut un plaer reunir-se a Washington amb “els nostres amics” d’ACOM, i adjuntava una fotografia en la qual podien veure’s, somrients i al costat de Santiago Abascal, Ángel Mas –president d’ACOM– i el mateix Espinosa de los Monteros.
ACOM dedica una part rellevant de la seua activitat a denunciar institucions públiques adherides al BDS, la majoria de les quals han aprovat mocions de suport al compliment del dret internacional i els drets humans a Palestina amb els vots favorables del PSOE i Unides Podem –i les seues diferents coalicions territorials–, així com la CUP i ERC a Catalunya i Compromís al País Valencià. D’altra banda, el 22 de setembre de 2018, ACOM va arribar a comparar “podemites, independentistes i neonazis”. El 23 de febrer de 2019, Iván Espinosa de los Monteros es va reunir amb Zuri Siso, director general del Likud, el partit de Benjamin Netanyahu. Li va dir “amic” i li va desitjar “sort”. Deu mesos més tard, Espinosa de los Monteros va rebre una delegació israeliana i va declarar que estaven treballant conjuntament i activament contra el BDS.
Per a Liliana Córdova, aquesta instrumentalització interessada per part de periodistes i polítics arreu de l’Estat respon als beneficis i la propaganda d’Israel
A més de periodistes de mitjans de dreta, com ABC, La Razón o Okdiario, i casos particulars com el de Pilar Rahola –que fins i tot va ser homenatjada a Israel amb la plantació de 5.000 arbres, com publicava La Vanguardia el 4 de juliol de 2010–, en aquest context també destaca el periodista valencià Víctor Maceda. El 6 de maig de 2020 va publicar un article en La Vanguardia titulat “L’esquerra que boicoteja” per a oposar-se al curs de formació de professorat valencià anteriorment citat i en el qual utilitzava arguments similars als d’ACOM. De fet, aquest article va ser compartit per Toni Cantó, que al mateix temps va ser retuitat per ACOM. En cap cas, però, existeixen proves que el periodista valencià haja rebut diners ni cap tipus de bé del Govern israelià ni de cap dels seus operadors perifèrics, ni de partits polítics, associacions o entitats relacionades amb Israel.
L’estratègia de coordinació entre polítics i periodistes amb finalitats estratègiques ja va tindre un greu precedent al País Valencià. El periodista Francesc Viadel ha escrit sobre com en els anys posteriors a la Transició, els polítics Emilio Attard i Fernando Abril Martorell, i la directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, es van aliar per a crear un clima de persecució contra l’esquerra i el valencianisme. Explica Viadel: “No sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidava deliberadament de les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que la va ampliar a la persecució de personatges públics”. La campanya de propaganda va generar un clima d’odi i persecució política que es va traduir en atemptats amb bomba contra intel·lectuals com Fuster o Sanchis Guarner i, fins i tot, assassinats com el de Guillem Agulló. Hui, certs polítics i periodistes espanyols, encoratjats pel Ministeri d’Assumptes Estratègics d’Israel, estan tractant de generar un clima de criminalització contra les defensores de drets humans del poble palestí.
Per a Liliana Córdova, aquesta instrumentalització interessada per part de periodistes i polítics arreu de l’Estat respon als beneficis i la propaganda d’Israel: “Com a jueva i com a descendent d’una família jueva que, excepte els meus pares, tots els membres van ser aniquilats en el genocidi nazi, han d’entendre que que ens comparen amb el Ku Klux Klan no sols ofén, sinó que és inconcebible”, rebla amb rotunditat. I remata: “Perquè estem els jueus i les jueves que lluitem per la igualtat i contra el racisme, i que per això estem també lluitant pels drets legítims del poble palestí. Aquesta és la nostra causa, una reivindicació contra la persecució de la xenofòbia i el racisme que moltes palestines van sofrir en la història, no sols a Europa. Tenim alguns paràmetres històrics que ens ensenyen on està l’ètica: tots ens mereixem viure en dignitat”.
