Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'esquer del desig

Des de ben petita m’ha sublevat la mania de veure la vida com una complicació. No entenia els grans quan, si estàvem parlant d’un bon pla pel cap de setmana, s’enredessin tanta estona en escenaris i operatives possibles que responien no tant al desig de plans diferents, sinó a l’anticipació de milers de contratemps que es podien esdevenir. Paraules, paraules, paraules, mentre ens perdíem el vol d’aquell ocell que ens sobrevolava lentament. No hi havia angoixa, davant aquells contratemps possibles, sinó certa addicció (gust?) a imaginar-los i a donar-hi voltes, a mirar de solucionar-los abans que passessin. Retencions a l’autopista, que potser plourà, no arribar a temps després dels encàrrecs, que la truita es refredi, que els nens agafin una galipàndria, que estigui tancat, que no quedin entrades. La vida com quelcom a solucionar. Viure com una anticipació. L’esdevenir com a amenaça. L’addicció a la complicació.

De tant en tant ho recordo, quan se’ns fa tan difícil quedar per fer aquelles birres, tirar endavant tal projecte, anar a aquell lloc, estimar-nos. La complicació és un valor a l’alça, fa temps. Tenir vides complicades, invertir molta neurona a sortejar amenaces. No sé si queda massa abstracte, tot això, confio que cadascú trobi exemples a mà de com sovint ens perdem, quan intentem assolir una fita senzilla o una d’excepcional, en la visió que tot és massa complicat, mentre una mínima intuïció dins nostre diu que si alguna cosa ens diferencia de les màquines i els programes de seguiment de projectes és el desig. Tenim el desig, tenim molt. O l’hem emmordassat del tot, ja?

La vida sovint és molt difícil, però anem amb compte amb les trampes de la complicació, que no són de la dificultat

Però que ningú no es confongui: no dic amb tot això que viure sigui fàcil, ni que voler-és-poder ni merdes d’aquestes. Tampoc dic, ni de bon tros, que tot-anirà-bé. Temptada estic, això sí, de recordar quines vides sí que són extraordinàriament difícils, però callo, que podria caure en demagògia i cadascú se sap les seves dificultats, perquè la vida costa, sí. La vida sovint és molt difícil, però anem amb compte amb les trampes de la complicació, que no són de la dificultat. El que estic intentant amb tot això és precisament defensar la dificultat, contraposada a la complicació. No és collita meva, el runrun no resolt des de petita amb la complicació i la dificultat es va il·luminar fa uns anys en llegir un text de la Garcés.

I avui que m’he llevat pensant en certes dificultats i les portes que podrien haver obert, he anat a la prestatgeria a buscar aquell article. Quina ha estat la meva sorpresa en obrir el Fora de classe i veure que el punt de llibre (que ha resultat ser una foto on surto de ben petita, amb el meu pare i ma germana davant del mar) era precisament en aquell escrit, ‘El desig i la dificultat’. Al segon paràgraf, hi diu:

“La dificultat és l’esquer del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. Qui comparteix les seves dificultats posa l’altre al seu nivell i el fa entrar en un joc d’interlocució: anem a pensar això… junts. Qui vesteix el seu discurs o la seva obra o la seva vida de complicacions, en canvi, el que fa és declarar la seva superioritat i imposar-la com a inaccessible. Per això no hem de confondre la dificultat amb la complicació ni admetre el xantatge de la facilitat com a únic lloc on trobar-nos. El que és important, per mi, és fer possible l’aliança entre dificultat i simplicitat. Buscar aquell punt (…) en què la dificultat no ens complica la vida sinó que ens desperta l’anhel de portar-la més enllà” (la vida, emfasitzo).

La dificultat parla de tu i del teu desig, de les formes de portar la vida més enllà. La complicació sembla parlar d’impossibles per se

Potser es passa una mica, la Garcés, amb això d’imposar superioritats, però certament quan algú et diu que quelcom és molt complicat, aixeca una barrera, entre ell i aquella cosa, o entre tu i ell, potser. Quan algú et diu que té una dificultat, en canvi, estén la mà o demana que tu l’estenguis. Dit d’una altra manera, la dificultat parla de tu i del teu desig, de les formes de portar la vida més enllà. La complicació sembla parlar d’impossibles per se. I és per això que apuntala les fantasies de qui es voldria poderós (si tens un impossible al davant, és normal que tu, poderós, no puguis amb ell, perquè és impossible). Són les fantasies de qui, en definitiva, deixa que la por guanyi terreny. I tots i totes tenim pors, no té cap sentit negar-les o mirar d’ofegar-les. La cosa és si podem mirar-les com a dificultats que són i posar-les en relació amb la vida que volem, la vida que podria ser.

Penso en tot això per dificultats i pors concretes que piquen a la meva porta a trenc d’alba i per dificultats i pors que habiten persones que estimo, però penso en tot això també fa mesos, amb la maleïda pandèmia i la gestió que n’estem fent. Perquè amb tanta constricció i missatge complicat i donat de la manera encara més complicada, amb tanta visualització del vincle com a perill, de l’altre com a sospitós, amb aquest món petit que ens està quedant, guanya terreny la idea de la vida com quelcom a solucionar, l’esdevenir com a amenaça, l’addicció a la complicació i el vici de l’anticipació.

Corren temps molt difícils, ens caldrà repetir-nos doncs que la dificultat no ens complica la vida, sinó que ens desperta l’anhel de portar-la més enllà. Però que no només amb anhel la durem més enllà.