La vaga educativa indefinida del País Valencià es va suspendre després de cinc setmanes intenses de lluita mobilitzadora als carrers. L’última proposta de Conselleria continua sent insuficient. Per una banda, hi ha moltes demandes estructurals bàsiques que s’han portat a la mesa de negociació i no s’han tingut en compte, com la situació del personal docent interí, les Escoles Oficials d’Idiomes i conservatoris o la promoció i protecció del valencià. Per l’altra, hi ha algunes reivindicacions que ni tan sols han entrat mai en la negociació, com és el cas de les condicions del personal no docent (PAE, PAS, menjador, neteja i cuina), el qual no ha sigut convocat a la vaga pels sindicats majoritaris, ni ha sigut mencionat en cap de les propostes creuades amb la Conselleria d’Educació, encara que tenim les condicions laborals més precaritzades dels centres educatius.
El personal no docent és tot aquell que, sense ser professorat, contribueix al funcionament, les cures, l’organització i l’atenció educativa dels centres. Canvia segons la comunitat, però al País Valencià ens trobem amb el personal d’atenció educativa (PAE), el qual està format principalment per educadores d’educació especial (EEE) i educació infantil i fisioteràpia. També fan suport tècnic puntual, segons cada centre, l’equip de professionals d’interpretació de signes, de treball social, de teràpia ocupacional o d’educació social. Així mateix, el personal d’administració i serveis (PAS) s’encarrega del funcionament administratiu i logístic del centre. En formen part consergeria, el personal administratiu i auxiliars de gestió. Finalment, la plantilla de serveis complementaris, que normalment està externalitzat, i hi entra el personal de neteja, cuina i menjador.
El desig de moltes persones és que la comunitat educativa estiga disposada a tornar en setembre unida i que interpel·le en les demandes tot el personal, no només el professorat
En aquesta lluita hem cridat ben fort eixa frase de l’Ovidi que diu: “Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”, però, com es vol repartir eixe pa? L’experiència ens diu que si volem resultats diferents hem de canviar d’estratègies. Per tant, el desig de moltes persones que treballem en instituts i col·legis és que la comunitat educativa estiga disposada a tornar en setembre unida i que interpel·le en les seues demandes tot el personal, no només el professorat.
En eixe sentit, som moltes les persones que ens n’hem recordat aquests dies de vaga, dels moviments socials de base llibertaris, d’allò que ens han ensenyat les nostres militàncies prèvies sobre com encarar protestes, accions directes, organitzar acampades teixint xarxa, cuidar-nos enfront dels abusos policials i imaginar l’escola que voldríem. Inspirades en el suport mutu, l’autogestió i el moviment assembleari, que han estat presents aquestes cinc setmanes; hi ha personetes que busquem generar altres discursos diferents dels existents, que puguen incloure totes les persones que habitem els centres escolars encara que no siguem docents: a qui fem el treball assistencial i de cures, al personal de neteja, de cuina i menjador o a qui sosté logísticament el centre. Entenem que açò és una cursa de fons i som conscients del repte, però des de l’organització conjunta s’ha d’aconseguir generar el moviment efectiu que cal perquè el personal no docent estiguem dins de les negociacions.
Ha suposat una doble càrrega emocional eixir al carrer i fer vaga des del primer dia, sabent que les demandes del personal d’educació especial no estaven damunt la taula
Per al sector d’educació especial, que som qui donem suport directe a l’alumnat amb necessitats educatives, treballant l’autonomia, la inclusió i l’acompanyament diari al centre, ha suposat una doble càrrega emocional eixir al carrer i fer vaga des del primer dia, però sabent que les nostres demandes no estaven damunt la taula; i observar com alhora es parlava d’inclusió però no de mirada capacitista a l’escola, ni del nostre treball assistencial i de cures. L’hem secundada gràcies al fet que CGT, CNT, COS i CSO sí que ens han convocat, i perquè defensem fermament l’escola pública, però resulta contradictori, sobretot pel discurs dels altres sindicats majoritaris que ens han oblidat, defensar el model d’escola inclusiva i, al mateix temps, excloure de les reivindicacions laborals qui la sostenim amb el sou més precaritzat, tot justificant la falta de negociació per la nostra adscripció administrativa a una altra Conselleria i separant-nos de la marea educativa que tant necessitem per fer força.
Aquesta vaga també ha significat un desgast molt important quant al reconeixement dins de les convocatòries i la pedagogia constant als equips docents sobre quina és la nostra figura, la de l’EEE. Molts d’ells no sabien que som grup C, que treballem per a la Generalitat encara que no depenem d’Educació, o la bretxa salarial que tenim respecte al professorat. Hem demanat en nombroses ocasions que es canvie el nom d’assemblees o caixes de resistència amb fórmules que ens inclouen, però fins i tot els mitjans de comunicació han donat cobertura a la vaga com “la lluita docent”.
Tot això ens porta a pensar que hi ha una crisi respecte al treball de cures a l’escola, el qual no es reconeix explícitament
Tot això ens porta a pensar que hi ha una crisi respecte al treball de cures a l’escola, el qual no es reconeix explícitament, i per tant es tendeix a infravalorar salarialment i institucionalment. En eixe sentit caldria preguntar-se per què no es dona valor al curro real que fem. Per què no traguem pit d’eixes tasques que també són educatives encara que no entren dins d’uns continguts curriculars? Cada vegada em sembla més important mencionar l’acompanyament, que té a veure amb el temps i el respecte a les persones que cuidem, perquè el personal d’educació especial torquem boques, canviem bolquers, donem a beure amb espessidor, estem al costat de l’alumnat en les aules parapetant les conductes capacitistes que es generen cada dia, i tot això forma part d’acompanyar.
Tota aquesta situació s’ajunta amb una problemàtica estructural que ens pareix molt important denunciar, ja que molts equips directius estan obligant-nos a fer funcions que no estan en el nostre pacte (el marc que regula les nostres condicions laborals als centres escolars), com tasques de menjador que no es troben entre les nostres responsabilitats. Estem esgotades d’observar moltes dinàmiques que marquen una separació classista respecte al treball assistencial que se sobreentén que únicament es poden fer des del nostre àmbit. Qui li torca la boca a una personeta quan ho necessita? Ha de ser l’EEE o qualsevol personal que estiga al costat?
Es parla molt d’inclusió, però la realitat és que les tasques de cures que la sostenen es perceben com a treball de segona
Parlant amb altres compis del sector la sensació és prou compartida, es parla molt d’inclusió, però la realitat és que les tasques de cures que la sostenen es perceben com a treball de segona, igual que les del personal de neteja. Quan socialitzem experiències ixen ferides que tenen a veure amb com eres d’invisible per la resta, amb fets quotidians com els que em conta la treballadora del servei de neteja del meu institut, quan em diu que l’alumnat ni la saluda (perquè no la veuen) o que la gent pot passar moltes vegades per damunt d’un paper en terra i no arreplegar-lo perquè s’assumeix que vindrà després ella a fer-ho, com una qüestió que està establida i es considera que és responsabilitat seua.
Per tot això, la comunitat educativa en la qual pensem, té a veure amb aquestes pràctiques quotidianes diàries, sense discursos d’inclusió buits, sinó exercitant la consciència i l’empatia cap a la personeta del costat, siga professional o alumnat, perquè malauradament l’escola genera exclusió. Molta jovenalla, no sols amb necessitats especials, també l’alumnat queer, el que té necessitats a casa no cobertes o les persones racialitzades, se senten fora de la norma i excloses d’eixa escola obligada a seguir uns continguts i unes avaluacions, siguen quines siguen les condicions de vida materials de la gent que l’habita.
Al final, l’escola que una bona part de professionals projectem requereix més autonomia i recursos ben autogestionats, un poder més ben repartit i un canvi de mirada; és la que té en compte aquestes qüestions i les repensa, la que intenta practicar el suport mutu, la que emancipa i entén que no totes les persones tenim les mateixes circumstàncies, ni partim de la mateixa base ni volem el mateix.
El que sí que volem és tornar al setembre, amb la nostra ràbia organitzada i tota la comunitat educativa: PAE, PAS, neteja, cuina i menjador també som escola. Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer: si és de totis, s’ha de repartir.
