No tothom pot dir que té, en vida, un carrer dedicat al poble on va néixer. És una distinció reservada a grans figures del pensament, la cultura o de l’esport. Josep Borrell ho ha aconseguit sense dedicar-se a cap d’aquests àmbits disciplinaris, sinó a altres molt més prosaics, com la política, l’administració pública i la gestió empresarial. Però l’actual ministre d’Afers Exteriors del Govern espanyol pot assolir un altre mèrit, aquest més dubtós, i sens dubte molt més inèdit: que, sense abandonar el món dels vius, li esborrin el nom del carrer que té dedicat a la seva localitat natal. El passat 7 de setembre el plenari municipal de la Pobla de Segur (Pallars Jussà), lloc d’origen del dirigent del PSOE, va aprovar una moció que insta a fer una consulta ciutadana sobre la conveniència de rebatejar el passeig de Josep Borrell i Fontelles per “passeig de l’1 d’Octubre”. La consulta encara no té data en ferm i, des de l’entorn del polític, s’ha fet córrer que, en cas que tiri endavant, ell mateix renunciaria al carrer per tal d’evitar-la. L’apel·lació simbòlica al referèndum de fa un any –que segur que no deu fer cap gràcia a l’encara titular de la via, autoerigit d’uns anys ençà en mariscal de camp contra el procés independentista– es va quedar sola en el redactat final de la moció, que en una primera versió contemplava altres opcions per denominar l’avinguda, en concret les d'”Oriol Junqueras” i “Mossèn Rafel”, uns noms que requereixen ser posats en context.
Quasi un any abans, en un acte de campanya a l’Hospitalet de Llobregat previ a les eleccions del 21-D en suport al candidat del PSC, Miquel Iceta, Josep Borrell va deixar anar una frase que va aixecar polseguera: “hay que coser las heridas, però antes hay que desinfectarlas, porque si coses sin desinfectar se pudren. Hay que pasar bien el desinfectante. Porque una sociedad no puede vivir si el 40 o el 50% de la gente está convencida con razón o sin ella que le iría mejor fuera”. Però a part de la metàfora quirúrgica, aquell dia Borrell va fer un altre comentari, potser encara més desafortunat, que va passar molt més desapercebut: parlant d’Oriol Junqueras, candidat d’ERC que llavors ja feia uns quants dies que complia presó preventiva al penal d’Estremera, va dir que li recordava, per “arquitectura física y mental“, a mossèn Rafel, un mític capellà de la Pobla de Segur encara avui objecte de bromes al poble pel seu perímetre corpori i limitada lucidesa.
Des de llavors, a la vila pallaresa, molta gent no li ho ha perdonat. El passeig de Josep Borrell és ple de llaços grocs, arbre per arbre, les plaques amb el nom de l’ara ministre també han estat pintades en diverses ocasions amb idèntica tonalitat, guixades amb el nom de mossèn Rafel i un parell de cops han aparegut arrencades i llançades a la llera del Flamisell, afluent de la Noguera Pallaresa que parteix el poble per la meitat.
El mateix Borrell va inaugurar el passeig que ha acabat arrossegant tanta polèmica. Va ser el 1991, poc després que Felipe González el nomenés ministre d’Obres Públiques i Transports
Curiosament, va ser Borrell mateix qui va inaugurar el passeig que ha acabat arrossegant tanta polèmica. Va ser el 1991, poc després que Felipe González el nomenés ministre d’Obres Públiques i Transports, quan va tallar la cinta de la nova canalització del curs fluvial, encara castigada per la riuada del 1982, i la urbanització de l’avinguda adjacent. Aleshores encara no duia el seu nom, que fou imposat per decisió del plenari municipal el 1998, durant el període efímer en el qual l’interpel·lat va ser candidat a la presidència del Govern espanyol. En aquells anys 90 l’efecte Borrell es feia sentir a la Pobla, on el PSC va governar amb majories absolutes durant dotze anys, fins al 2003. El dirigent socialista, tot i estar afincat a Madrid des de feia molts anys, pujava al Pirineu cada estiu i, enfundant-se faixa, gorra i espardenyes, participava activament en la Festa dels Raiers, demostració de cultura popular destinada a recordar l’ofici dels antics transportistes de fusta que arrossegaven troncs riu avall aprofitant el cabal generós de la Noguera en època de desglaç. Les fotos d’un Borrell, amb mànigues de camisa traginera, fent equilibris damunt del rai o remullat al riu (com mana el costum després de cada exhibició) van ser una estampa molt popular –viral diríem ara– en un temps en què el càrrec ministerial encara s’associava a la formalitat i la corbata, i la comarca li agraïa l’esforç promocional atorgant-li la Ganxa d’Or, la màxima distinció de l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa.
Ja fa molts anys que Borrell no s’enfila al rai, perquè l’edat no perdona i també perquè la seva relació amb la Pobla de Segur s’ha anat refredant, tot i que hi manté una casa, compartida amb el seu germà, però no hi posa gaire els peus. I fa temps que el polític ha hagut de cedir el títol d’ambaixador honorífic de la localitat en favor d’un altre poblatà il·lustre, l’exfutbolista del Barça Carles Puyol. Avui al poble hi governa ERC amb folgada majoria absoluta i l’únic regidor del PSC es va quedar sol al consistori defensant el “carrer del ministre”. L’estiu passat, en una de les carreteres d’accés al poble hi va aparèixer una gran pancarta que proclamava “Borrell, la vergonya de la Pobla” i una regidora del PDeCAT, amb l’aparell d’hiperventilació a tota potència, el va titllar de “català renegat”. Fa un any va renunciar a assistir en un sopar de la quinta de les qui feien 70 anys, per temor a una protesta dels CDR. L’última Ganxa d’Or, aquest mateix 2018, la va rebre el conseller exiliat Lluís Puig.
I sí, les ments suspicaces l’encerten. La casa de Josep Borrell a la Pobla està domiciliada al passeig de Josep Borrell.
El noi de cal forner
No és però, la casa on va néixer fa 72 anys el mandatari socialista, situada al centre del poble, al carrer que avui es diu Pau Claris, on els seus pares regentaven un forn de pa, obert gràcies als estalvis d’un avi matern que va emigrar a Mendoza (Argentina). Borrell fa els estudis elementals a la casa, amb ajut de la mare i un parent llunyà mestre. Amb 15 anys, enfila riu avall per cursar el batxillerat a Lleida. No ho fa pel llit fluvial enfilat a un rai sinó amb la vetusta línia de la Renfe que com a ministre va estar a punt de clausurar i que, des del 2005, gestiona Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Els companys de classe el recorden per una memòria privilegiada, una gran destresa pel càlcul i un caràcter distant i reservat que l’ha acompanyat sempre i que no queda clar si és qüestió de timidesa, d’arrogància intel·lectual o de la naturalesa eixuta de la gent de muntanya; o una barreja de tot plegat. Amb la vocació ben clara, es matricula a la Universitat Politècnica de Barcelona per iniciar els estudis d’Enginyeria Industrial però, atret per l’impacte de les primeres missions a l’espai, es decideix per la branca aeronàutica, especialitat que, aleshores, només és possible estudiar a Madrid.
Des de llavors, la capital de l’Estat espanyol ha estat sempre la seva base d’operacions. És cert que gràcies a les beques obtingudes amb els seus bons resultats acadèmics va poder voltar i veure món, amb ampliacions d’estudis a la universitat de Standford i l’Institut Francès del Petroli que li van permetre viure de prop les convulsions ideològiques de la joventut californiana i parisenca d’aquells anys decisius. Per rematar el seu cicle formatiu, el 1969, i tal com manaven els cànons de certa progressia de l’època, fa una estada d’uns sis mesos en un kibbutz agrari israelià. Allí, a part de conèixer de primera mà com el moviment sionista s’apropiava de la terra promesa de Moisès embolcallat en la retòrica de la planificació socialista i l’igualitarisme social, va fer una altra descoberta important: Carolina Mayeur, filla d’una família jueva francesa, amb qui es casaria l’any següent. Amb Mayeur criarà dos fills i se’n separarà a principis dels anys 90. Des d’aleshores comparteix tribulacions sentimentals amb la també exministra socialista Cristina Narbona. Però cal prendre nota del nom de la primera companya perquè jugarà un paper decisiu en algunes turbulències posteriors de la biografia del dirigent socialista. I no fluvials, precisament.
El 1969 fa una estada a un kibbutz agrari israelià on coneix de primera mà com el moviment sionista s’apropiava de la terra promesa de Moisès embolcallat en la retòrica de la planificació socialista i l’igualitarisme social
Instal·lat definitivament a Madrid, dona classes de matemàtiques a la Universitat Complutense (on encara manté una plaça de catedràtic en excedència) i el 1975 entra a treballar al departament d’enginyeria de sistemes de la distribuïdora d’hidrocarburs Cepsa. Aproximadament per la mateixa època, coincidint amb la mort de Franco, s’afilia a la federació madrilenya del PSOE. De bracet amb ell recullen també el carnet gent com Luis Carlos Croissier o els germans Luís i Javier Solana, una nova fornada de professionals joves de perfil acadèmic i nítidament tècnic, més deslligada del combat antifranquista que la generació anterior –la que, de la mà de Felipe González, havia abraçat el tomb del marxisme a la socialdemocràcia al congrés de Suresnes del 1974–, en una clara operació de captació de quadres solvents d’un partit que ja intuïa que, amb l’obertura política que s’albirava, tard o d’hora podia ocupar importants quotes de poder públic.
En les primeres eleccions municipals de la monarquia, el 1979, surt escollit regidor a la localitat de Majadahonda, ja amb responsabilitats de govern, com a titular d’Hisenda. Alhora, també és designat diputat provincial. Amb la majoria absoluta socialista a les eleccions generals de 1982, el seu nom està a totes les quinieles per ocupar un càrrec de pes. És adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda, com a director general de Pressupost i Despesa. Un any més tard ascendeix a Secretari General d’Hisenda i número dos de facto d’una àrea, comandada pel ministre Miguel Boyer, que en aquell moment marcava perfil propi amb l’expropiació del grup empresarial Rumasa. Borrell també es va guanyant prestigi com un administrador zelós de la caixa de cabals pública i propagador de la cultura de la responsabilitat impositiva, a través del que es va anomenar operació Lola Flores: la persecució implacable de les alegries tributàries d’algunes figures rellevants del famoseig i la faràndula de l’època (com l’humorista Pedro Ruiz o l’esmentada showwoman folklòrica), molt pregonada mediàticament, però que alhora feia de cortina de fum per dissimular una actitud molt més laxa amb les pràctiques evasives de les grans corporacions empresarials i les figures veritablement totèmiques del poder econòmic.
Borrell, figura clarament ascendent de l’escalafó felipista, es guanya dos qualificatius que arrossegarà fins avui i que ell mateix no ha defugit mai. El primer és “tecnòcrata”: retrata un administrador rigorós de la cosa pública, que imposa certa metodologia empresarial per damunt de postulats ideològics, més de calculadora que de llibre, per entendre’ns. El segon, que va fer fortuna principalment a Catalunya, és “jacobí”, i pintava un partidari d’un estat fort i centralitzat, amb potent múscul tributari i funcionarial, que relegués les administracions autonòmiques a la mera gestió de la curiositat regional, a la manera del republicanisme francès. El 1991, González el nomena titular de la cartera d’Obres Públiques i Transports (l’equivalent de l’actual Foment) i serà fins al final del felipisme, un ministre multiinaugurador de trams d’autovies i noves línies ferroviàries, amb l’AVE Madrid-Sevilla com a joia de la corona d’un estat que tapava la recessió econòmica amb la disbauxa pre i post olímpica de Barcelona 92. Aquestes credencials van ser sens dubte un bon rai per transitar amb la popularitat relativament incòlume pel tram final d’un felipisme amb les aigües agitades pels escàndols de corrupció i el terrorisme d’estat.
Un candidat contra-corrent
Després de la victòria electoral del PP de José María Aznar el 1996, es reclou temporalment en el PSC, malgrat el seu desinterès fins llavors en el referent català del PSOE, amb la clara intenció de buscar una plataforma de suport per assaltar la secretaria general del partit estatal. Aquell any s’incorpora a l’executiva del partit de la mà d’un altre pes pesant dels governs de Felipe González, Narcís Serra, que assumia la primera secretaria. Al XXXIV Congrés del PSOE, celebrat el 1997, l’històric líder sevillà presenta la dimissió davant d’una relativa sorpresa general. Borrell es passa el cap de setmana pescant suports per apuntalar la seva candidatura, i només es retira minuts abans de les votacions quan comprova que el candidat beneït per l’executiva federal, Joaquín Almúnia, té assegurada l’elecció. De tota manera, el partit el surt amb una fotografia de divisió entre partidàries d’administrar les molles del felipisme i qui pregonava foc nou.
Conscient d’aquest fet, el candidat català posa damunt la taula un artefacte aleshores innovador a Europa per conferir una pàtina de regeneració democràtica d’un partit amb la imatge a la deriva: unes eleccions primàries, a la manera del sistema electoral dels EUA, per escollir el candidat a la presidència del Govern. La consulta interna es va celebrar el 24 d’abril de l’any següent. Borrell es es va enfrontar a Almúnia amb l’etiqueta de candidat de les bases, deslligat d’ismes, famílies i baronies, i amb un relat ideològic que intentava la conjunció impossible de les propostes de les dues figures de moda de la socialdemocràcia europea del moment: el pragmatisme econòmic de Tony Blair i la defensa del sector públic davant de la puixança privatitzadora del francès Lionel Jospin. Amb un suport molt majoritari a Catalunya i Madrid, va assolir el suport del 55% de la militància i es va convertir en candidat a enfrontar-se a Aznar en els comicis previstos per l’any 2000.
La descoberta d’un fons dipositat a Suïssa a nom de la seva exdona que estava administrat per Josep Maria Huguet, principal implicat en la trama de favors d’inspectors d’Hisenda diversos empresaris catalans, li va costar la candidatura a la presidència del Govern
Aviat però, va poder comprovar, com Juli Cèsar a les escales del Senat de Roma, que en política les punyalades més fortes es donen sovint des de la pròpia bancada. Que no era el candidat de l’aparell quedava clar pel fet que va instal·lar una oficina pròpia a la localitat de Pozuelo de Alarcón, a més de 15 quilòmetres del quarter general del PSOE al carrer madrileny de Ferraz. Que l’aparell li era directament refractari es va fer evident quan, a principis de 1999, va esclatar l’anomenat cas Hisenda, que va esdevenir una peça separada de la investigació que l’Audiència Nacional espanyola duia a terme aleshores sobre el forat econòmic i el desviament de fons al si de la corporació kuwaitiana KIO, que a l’Estat comandava el financer català Javier de la Rosa. A partir dels fons dipositats en comptes a Suïssa de Joan Josep Folchi, advocat i testaferro de De la Rosa, la investigació va detectar una trama amanida des de la inspecció d’Hisenda de Barcelona mitjançant la qual es firmaven sense comprovar les actes inspectores de diversos empresaris de renom (entre els quals també hi havia el llavors president del Barça, Josep Lluís Núñez i el fill d’aquest) a canvi de generosos pagaments als principals càrrecs de la delegació. Els dos principals responsables de l’entramat segons la investigació eren el Cap de la Inspecció Josep Maria Huguet (condemnat a 14 anys de presó per l’Audiència Provincial de Barcelona l’any 2011, pena rebaixada més tard a sis anys pel Tribunal Suprem) i el delegat d’Hisenda a Catalunya, Ernest Aguiar (finalment absolt).
Aviat van començar a aparèixer informacions a la premsa que assenyalaven el vincle estret de Borrell amb Huguet i Aguiar, dos funcionaris promoguts pel mateix polític català quan era secretari d’estat d’Hisenda i amb els quals mantenia una íntima relació més enllà de l’àmbit professional, fins al punt els anomenaven a tots tres El clan de Lleida i que, l’any 1992, van adquirir tres apartaments contigus a prop de l’estació d’esquí de Boí-Taüll. La majoria d’aquestes filtracions apareixen al diari El País, aleshores òrgan oficiós del PSOE. Borrell aguantava els envits, però l’estocada va arribar quan el mateix rotatiu va publicar que l’exdona del candidat socialista havia estat titular d’un dipòsit valorat en 1 milió de pessetes (que n’hauria generat una plusvàlua d’unes 120.000 en ser liquidat) en un fons d’inversió opac radicat a Suïssa i gestionat pel mateix Huguet, assenyalat com a cervell de la trama corrupta d’Hisenda. Tot i que Carolina Mayeur va tornar expressament de Palestina (on llavors cooperava amb una ONG) per donar suport al seu ex, al cap de pocs dies Borrell anunciava la seva renúncia a la candidatura al cap de Govern, “per no perjudicar els interessos de partit“. Dos anys després, un PSOE amb Almunia com a cap de cartell traurà el seu pitjor resultat des de la transició, i el PP d’Aznar la seva primera majoria absoluta.
Encara que segueix sent diputat a Madrid i membre de l’executiva federal del PSOE, Borrell busca refugi en la nomenclatura comunitària europea, premi de consolació habitual per a polítics caiguts en desgràcia. Fixa el periscopi cap a un edifici europeu encara sota els efectes de l’amnèsia autocomplaent del tractat de Maastricht, la moneda única i el projecte finalment fallit de Constitució Europea, i on la crisi del deute grec, portuguès i espanyol, l’auge dels populismes ultradretans o el Brexit eren encara malsons poc imaginables. Justament, l’excandidat socialista va ser designat, l’any 2002 i a proposta de la Comissió d’Exteriors del Congrés, com un dels representants de l’Estat en la Convenció Sobre el Futur d’Europa, encarregada de redactar la proposta constitucional. Dos anys més tard, encapçala la llista del PSOE al Parlament Europeu, amb el popular Jaime Mayor Oreja com a principal sparring electoral. La grosse koalition implícita entre els dos grans grups de la cambra d’Estrasburg, Partit Popular Europeu i Partit Socialista Europeu, procurava un plàcid repartiment de càrrecs i Borrell va aprofitar-se’n per ser investit president de la cambra durant la primera part del quinquenni en què va tenir acta d’eurodiputat.
Un parèntesi amb forma de porta giratòria
En les europees del 2009 no opta a la reelecció a petició pròpia i anuncia que posava fi a la seva etapa en la política. Pocs mesos més tard, s’anuncia el seu fitxatge per al consell d’administració d’Abengoa, grup industrial sevillà centrat en el llavors emergent sector de les energies renovables. A diferència del que passa amb l’administració de l’Estat, les institucions europees no fixen un període d’hibernació per tal que els alts càrrecs que abandonen la seva responsabilitat es puguin incorporar al sector privat. Així, amb la cadira d’eurodiputat encara calenta, Borrell va esdevenir el conseller independent (és a dir, que no representava els interessos de cap grup accionarial) més ben remunerat d’una companyia cotitzada a l’Ibex-35, amb una retribució anual de 300.000 euros nets, segons la documentació presentada per la mateixa Abengoa. Només aquell 2009, tot i estrenar la feina el mes de novembre, ja es va embutxacar 150.000 euros, malgrat que no consta que assistís a cap reunió del consell. Però el que havia de ser un trànsit plàcid pel ritme compassat de la porta giratòria va acabar sent més crispat que les aigües primaverals de la Noguera Pallaresa. El primer embolic va arribar l’any 2012: en paral·lel a la seva irrupció empresarial, en plegar a Estrasburg, el president de la Comissió Europea José Manuel Durão Barroso va proposar a Borrell per al càrrec de rector de l’Institut Universitari Europeu, un centre docent amb seu a Florència especialitzat en màsters i postgraus sobre qüestions comunitàries. Dos anys més tard, l’Alt Consell del centre acadèmic va convocar una reunió extraordinària per decidir el futur del seu principal responsable, en assabentar-se que Borrell tenia una altra activitat remunerada, a Abengoa, que no havia comunicat ni demanat l’autorització pertinent, com manen els estatuts de la institució. Abans que el fessin fora, l’exministre va renunciar per carta al càrrec.
A finals de la dècada, Abengoa era de portes enfora una companyia en expansió d’un sector emergent, amb divisions de negoci a una vintena d’estats, principalment llatinoamericans i als EUA, que cotitzava a l’índex tecnològic Nasdaq de la Borsa de Nova York. Un creixement aconseguit sobretot a base d’endeutament bancari i ampliacions de capital fins que, el setembre de l’any 2015, els creditors van dir prou i, coincidint amb l’entrada del Santander al consell d’administració, el grup va forçar un preconcurs de creditors, en reconèixer un deute global de 9.000 milions i una quantia de 5.000 euros en pagaments pendents a proveïdors. En plena caiguda en picat de la cotització de la companyia, la Comissió de Nomenaments i Sous d’Abengoa va aprovar el relleu dels principals caps visibles de la companyia –el president Felipe Benjumea i el conseller delegat, Manuel Sánchez Ortega– després d’acordar unes indemnitzacions d’11,4 i 4,4 milions, respectivament, per la seva sortida. Aquestes quantitats i el fet que –segons l’advocat que representava els petits accionistes– es va tractar d’un acomiadament fictici, ja que els dos alts càrrecs van continuar vinculats al consell en qualitat d’assessors, va motivar l’obertura d’un sumari a l’Audiència Nacional espanyola per administració deslleial i apropiació indeguda, contra Benjumea, Sánchez Ortega i tres membres més de la comissió que va aprovar les retribucions. El cas es va jutjar a partir de l’octubre de l’any passat i al gener es feia pública una sentència absolutòria per al conjunt d’encausades.
Borrell, tot i que també formava part del grup que havia votat a favor de les compensacions milionàries en ple esfondrament del grup industrial, es va lliurar pels pèls d’haver d’anar a judici gràcies a la decisió de la la magistrada instructora, Carmen Lamela
Borrell, tot i que també formava part del grup que havia votat a favor de les compensacions milionàries en ple esfondrament del grup industrial, es va lliurar pels pèls d’haver d’anar a judici. Un any abans, la magistrada instructora, Carmen Lamela, després de cridar-lo a declarar, va donar per bo l’argument de l’exministre en el sentit que no havia assistit a la reunió en la qual es van aprovar les quantitats, tot i que va delegar el seu vot, que va ser favorable. I així va quedar fora de la investigació i només va haver de declarar a la vista com a testimoni. Borrell va explicar a la jutgessa que no va ser present a la reunió perquè es trobava a Barcelona presentant un llibre que acabava de publicar.
El volum, firmat a quatre mans amb Joan Llorach, es deia Las cuentas y cuentos de la independencia i es proposava desmuntar, calculadora en mà, la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Un cop més, el seu radar de supervivent tornava a detectar en el procés sobiranista un filó que li permetés passar la pantalla de la turbulenta (però lucrativa) aventura empresarial. Des d’aquell moment va començar a accentuar el seu perfil refractari al procés català, amb diverses aparicions públiques memorables, com un debat televisiu a 8TV amb Oriol Junqueras, en aquell moment vicepresident econòmic de la Generalitat de Catalunya. Aquell dia, però, no es va parlar de mossèn Rafel.
El gran bany de masses del nou Borrell portabandera de l’unionisme se’l va donar ara fa un any, en la manifestació convocada per Societat Civil Catalana el 8 d’octubre de l’any passat al passeig de Gràcia de Barcelona, que es va vendre com la gran demostració de força del moviment contrari a la independència. L’antic dirigent del PSOE fou designat un dels oradors que va intervenir al final de la concentració, juntament amb l’escriptor Mario Vargas Llosa (peruà d’origen i aznarià d’orientació política) i l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo (pròxim a ICV i efímer eurodiputat de Podem), que representaven un intent de pluralitzar la defensa de la unitat d’Espanya. Borrell, amb setanta anys fets era, de llarg, el més jove dels tres. Aquell dia, va donar ple suport a l’onada d’anuncis de canvis de seus d’empreses domiciliades a Catalunya, però amb un toc d’atenció: “haurien d’haver dit abans que ho farien, perquè d’haver-ho dit abans, potser no estaria passant tot això”.
En aquell moment ja havia tornat a ficar de nou la poteta al rovell de l’ou de la direcció del PSOE, gràcies al seu suport a Pedro Sánchez durant la crisi que li va costar la secretaria general del partit a finals de l’any 2017, i les primàries que li van permetre recuperar-la, el maig següent. Va ser el primer cop que el partit celebrava unes primàries obertes des de l’enfrontament Borrell-Almunia dinou anys enrere, i l’exdirigent català va ser l’únic representant que va fer costat al candidat madrileny, entre una vella guàrdia alineada en ple amb la barona andalusa Susana Díaz. Borrell va trepitjar territori en suport al seu candidat com no ho havia fet per ell mateix el 1998, i fins i tot va publicar un nou llibre, Los idus de octubre, crític amb la maniobra que l’havia apartat de la secretaria. Retratava Sánchez com un mirall de l’outsider que ell mateix havia estat, enfrontat a les forces vives d’un partit corromput per interessos espuris. Alhora, aquest s’assegurava una quota de perfil nítidament unionista que li permetia mitigar les acusacions que rebia de les baronies territorials del partit de ser massa flexible i obert a allargar la mà el moviment independentista català.
Borrell s’ha mostrat en desacord amb la sanció que li ha imposat la CNMV per vendre’s accions d’Abengoa, però no la recorrerà per evitar la fotografia absurda d’un ministre pledejant contra una decisió d’un organisme del seu mateix govern
Quan Pedro Sánchez va donar la campanada i es va erigir amb la presidència del Govern espanyol després d’arraconar Mariano Rajoy en una moció de censura d’alt risc, Borrell tenia tots els trumfos per fer-se amb un ministeri dels anomenats “forts”. Des del 7 de juny passat, com a titular de la cartera d’Afers Exteriors, no ha deixat de marcar perfil com l’unionista de Sánchez, però evidenciant a l’hora la seva dilatada experiència en l’art de l’equilibri: un dia maniobra explícitament perquè la Generalitat quedi fora d’una cimera de la Unió per la Mediterrània (que té la seu en un edifici de la Generalitat a Barcelona, el Palau de Pedralbes) per “no donar-li una plataforma per vilipendiar el nom d’Espanya”; l’endemà afirma en una entrevista a la BBC que creu que Catalunya “és una nació cultural” i que preferiria que no hi hagués líders independentistes a la presó; i des del primer moment no ha parat d’assegurar que serà inflexible amb la reobertura de delegacions a l’estranger de l’administració catalana (ambaixades, en la nomenclatura unionista), clausurades per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no consta cap moviment seriós per tancar-ne cap més enllà de l’àmbit declaratiu.
Des de fa unes setmanes, el currículum de Borrell enfronta una nova turbulència: el setembre es va fer públic que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (adscrita al Ministeri d’Economia) havia imposat una sanció (la quantia de la qual no ha transcendit) al ministre per l’ús il·lícit d’informació privilegiada pel fet d’haver-se desprès d’un paquet accionarial d’Abengoa poques setmanes abans que l’empresa sol·licités el procés concursal, ofegada pels deutes, a finals del 2015. L’expedient se li va obrir quan encara no era titular del ministeri. Curiosament, el lot d’accions polèmic no estava a nom seu, sinó de la seva exdona, Carolina Mayeur, però l’òrgan regulador del mercat borsari no té cap dubte que era el dirigent polític qui realment l’administrava i que la separació d’ambdós, 25 anys enrere, havia estat sentimental però no tan patrimonial. Després de dies de polèmica, l’afectat va obrir la boca per reconèixer l’error de la venda de les accions, però alhora es mostrava en desacord amb la sanció perquè disposava de moltes més accions de la companyia que no va vendre “i vaig perdre molts diners”. Alhora, però, ha deixat clar que no recorrerà la sanció i que pensa pagar la multa que se li imposi per evitar la fotografia absurda d’un ministre impugnant la decisió d’un organisme del seu mateix govern. Curiosament, amb l’afer de les accions de Borrell a Abengoa, l’oposició de PP i Ciutadans ha estat molt menys visceral a l’hora de reclamar responsabilitats i caps tallats que amb altres escàndols que han afectat ministres del govern de Sánchez. El seu pedigrí antiindependentista li fa d’escut protector. El corrent agitat del procés català està mantenint el seu rai a flotació.
