11 d’abril de 1993. Era dissabte i feia dos dies que Guillem Agulló, veí de Burjassot (l’Horta Nord) i militant de l’organització independentista Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), havia marxat amb la seua colla d’amics a Montanejos (l’Alt Millars) a passar uns dies de Pasqua. “La idea era anar a la natura en grup i aprofitar per a fer a escalada”, recorda Anna Castillo, amiga de Guillem que també va anar a l’escapada. Eixa nit, en una plaça del municipi, fora del pub La Torre, cinc neonazis del barri de Marxalenes van començar a increpar Guillem sense que aquest, anteriorment, els diguera res. Va ser en tot moment una baralla unidireccional. “Guillem caminava cap arrere per no donar-los l’esquena. Jo em vaig posar davant d’ell i el vaig rodejar amb els meus braços, i va ser quan em van dir que m’apartés o em rajarien a mi també”, continua Castillo. El grup de neonazis el van apartar dels seus amics i, després d’agredir-lo, Pedro Cuevas, àlies El Ventosa, va assassinar Guillem d’una ganivetada al cor i van marxar corrent del lloc dels fets cantant el “Cara al sol” i fent la salutació nazi.
A la matinada de l’endemà, els amics de Guillem van haver d’anar a reconéixer la zona del crim i a declarar a l’Ajuntament del municipi. Ara, Castillo denuncia el tractament rebut per part dels policies: “Érem molt petits, no ens van donar el tracte correcte per a l’edat que teníem”. Segons conta, no els van oferir ni menjar ni aigua; es van passar tot el matí allà, mentre anaven declarant d’un en un i no els deixaven eixir al carrer. A més a més, un dels policies es va riure d’ella quan la va veure plorar: “Com si m’haguera de sentir mal per plorar”, expressa. Uns dies després, es va dur a terme la roda de reconeixement en una habitació on una paret de vidre separava els joves dels agressors, i els primers disposaven d’uns forats rectangulars per posar els ulls. “Quan els vaig posar, tots m’estaven mirant i ens podien veure. Vam demanar que apagaren la llum, però es veia igual”, recorda Castillo, qui afirma: “Amb menors d’edat s’ha d’anar amb més cura”.
Es va dur a terme la roda de reconeixement en una habitació on una paret de vidre separava els joves dels agressors, i els primers disposaven d’uns forats rectangulars per posar els ulls. “Quan els vaig posar, tots m’estaven mirant i ens podien veure”
A Guillem el van assassinar quan tenia 18 anys. “Tenia un físic molt atraient, una mirada molt bonica. Més enllà d’això, recorde que tenia un carisma i lideratge molt importants”, manifesta Castillo. Era molt jove, amb una forta consciència política i de classe. A més, se’l podia veure habitualment al Kasal Popular, un dels primers centres okupats de la ciutat de València que servia de punt de trobada dels joves antifeixistes, sobretot als anys noranta. Ací se celebraven jornades antimilitaristes i actuaven grups de punk, ska i rock. “Quan van assassinar Guillem, a València, l’antifeixisme, l’independentisme i l’anticapitalisme estaven articulats al costat del Kasal Popular”, recorda Natxo Calatayud, exmilitant de Maulets i fundador del Centre Social Terra, a Benimaclet.
El seu assassinat va ocórrer en un context de forta lluita i crispació política al País Valencià. Segons Jordi Sebastià, periodista que va cobrir el crim de Guillem per a El Temps i antic alcalde de Burjassot, “l’assassinat de Guillem passa en un moment d’una relativa falsa calma i és quan ens adonem de les pedres tapades per la sorra”. Tot i que la generació dels noranta no havia viscut l’anomenada Batalla de València ni els anys de la dictadura franquista, sí que estava vivint el procés d’una transició inacabada en la qual l’extrema dreta havia protagonitzat crims terribles. És exemple el cas de Miquel Grau, un jove que va ser assassinat el 1977 per un militant ultradretà de Fuerza Nueva mentre col·locava uns cartells per la Diada del País Valencià. Aquesta violència també s’estenia a Catalunya, amb el cas, entre altres, de Sònia Rescalvo, una noia transsexual assassinada a colps a Barcelona en una brutal pallissa per un grup de neonazis el 1991. Tal com relata el terrassenc Marc Ferrer, activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, exmilitant de Maulets i SHARP i amic de Guillem, amb qui s’intercanviaven cartes, “en aquella època vivien grups nazis importants, era la conversa diària. Van ser anys molt durs a Terrassa. A més a més, amb la impunitat que tenien, mai els passava res”.
Amb tot, Toni Gisbert, qui va exercir com a portaveu de l’acusació popular de Maulets en el judici de l’assassinat de Guillem, insisteix en el fet que l’extrema dreta a València “han sigut grupuscles minoritaris i molt coneguts. La particularitat és la impunitat policial i judicial”. Afegeix, a més, que “el que hauria de ser un problema d’ordre públic esdevé un problema polític que serveix per a crear un ambient de por que dissuadeix qualsevol moviment social i polític, nacionalista o d’esquerres que vulga canviar l’statu quo”. Però, eixa por va desaparéixer amb la resposta organitzada. Apareix tota una generació de joves que no només denuncien el feixisme, sinó també el paper de la justícia i policia espanyoles. “El País Valencià va començar a canviar quan eixa generació perd la por que s’havia tingut els anys anteriors arran la transició”, explica.
Després de l’assassinat de Guillem, aquesta resposta organitzada va ser encara més potent. Betlem Agulló, germana de Guillem Agulló, ho descriu com a “un tsunami que va tornar amb força”. Eren molts els i les joves políticament actius en aquells anys, i per això, la primera reacció va ser de paralització. “Vam veure que la llibertat que pensàvem que teníem per a expressar-nos i per a defendre el que creiem just, no la teníem”, relata Betlem. Però, després, sí que va haver-hi una gran onada en què la gent va abanderar la lluita de Guillem. “Els joves seguien organitzant-se i van conéixer el que era el feixisme i l’antifeixisme i es va aconseguir l’efecte contrari al que es buscava amb l’assassinat, que era atemorir la gent jove”, indica Calatayud.
En l’any 1995, dos anys després de l’assassinat i en aquest context d’organització antifeixista, se celebra el judici. Durant el procés judicial, van succeir alguns fets que van corroborar la posició del tribunal a favor dels neonazis acusats. N’és un exemple l’acceptació per part del jutge de la “testimoni X”, una persona presentada per la defensa a última hora que es va personar amb un casc que li tapava el rostre i que va al·legar darrere d’una mampara. La seua al·legació es va basar, principalment, en el fet que Guillem va treure un puny americà durant l’agressió per defendre’s, tot i que cap dels atacants va presentar cap ferida ni contusió que ho corroborés. “Vam veure com a una injustícia el tracte que se li va donar a ella en comparació al que se’ns va donar a nosaltres. Això va evidenciar que la justícia ja tenia una presa de posició”, diu Castillo.
No sols el tribunal acceptava testimonis d’última hora, sinó que, a més, humiliava els amics de Guillem i no els tractava adequadament. És el cas de Castillo, a qui van obligar a taral·larejar el “Cara al sol” per veure si sabia identificar la cançó, o la proposta de realitzar un acarament, donat el fet que la seua versió i la d’un dels acusats era contradictòria. “Em vaig posar fatal de pensar que havia de mirar un d’aquests a la cara i parlar amb ell del que havia fet o no aquella nit”, assenyala. No es va dur a terme perquè part de l’acusació popular es va negar. Una vegada més, tal com explica Castillo, “no tocava fer això a menors d’edat en eixe context”.
Aquesta sentència final va corroborar la intenció del jutge per obviar que va ser un assassinat polític, minimitzant el que havia passat a una baralla entre joves
Finalment, Pedro Cuevas va ser condemnat a catorze anys de presó, encara que sols va complir quatre per bona conducta. La resta, van quedar absolts. Aquesta sentència final va corroborar la intenció del jutge per obviar que va ser un assassinat polític, minimitzant el que havia passat a una baralla entre joves i considerant-se com a homicidi i no assassinat, negant així el component ideològic del crim. Anys després, el 2005, el mateix Cuevas va ser detingut en l’anomenada Operació Panzer per pertànyer al Frente Antisistema (FAS), una organització neonazi que guardava un gran arsenal d’armes i exhibia simbologia nazi. I, a més, el 2007, es presentava a les eleccions municipals de Xiva (la Foia de Bunyol) pel partit ultradretà Alianza Nacional.
Aquesta sentència final, però, no va ser per a tots una sorpresa, tenint en compte el context en què es va desenvolupar el judici. Segons Gisbert, “hi havia poques probabilitats d’una condemna seriosa i pensem que podem utilitzar el judici com a altaveu per a la concentració i mobilització de tota eixa gent jove”. De fet, l’acceptació de la “testimoni X” va precipitar la recusació al tribunal com a una forma de deixar clar que no estaven d’acord amb la seua actuació. “Intentàvem que tots els sectors que s’havien conscienciat tingueren clar i denunciaren el paper del tribunal”, diu. L’exmilitant de Maulets Calatayud comenta que la seua organització va veure necessari presentar-se com a acusació popular “no només per denunciar la impunitat del feixisme, sinó també la seua convivència amb l’exèrcit, els jutges, la premsa i la policia. Malauradament, ens vam adonar que la convivència era tal que en el judici no es deixava parlar ni acusar, hi havia testimonis falsos i proves que desapareixien”.
El batec de milers de ‘Guillems’
A mesura que anava desenvolupant-se el judici, les protestes fora de l’Audiència Provincial de Castelló i arreu els Països Catalans se succeïen amb molta força. Aquesta resposta era especialment de la gent jove, que protestava sobre com s’anava desenvolupant el judici i que denunciava la no investigació de les trames feixistes a València. De fet, Sergi Salvador, qui ha militant en diversos moviments socials de Castelló i va estar-hi present, explica que en els instituts es van convocar vagues d’estudiants per poder acudir a les manifestacions. Núria Cadenes, fundadora i exmilitant de Maulets i autora del llibre Guillem, parla d’una “desinhibició” de la gent jove, que no volia quedar-se a casa davant aquest colp tan dur que es va rebre col·lectivament. Per a Cadenes, hi havia dues idees clau: “La primera, aquest ‘jo també soc Guillem Agulló’ i ara som centenars de joves eixint al carrer amb la mateixa força. La segona, aprofitar el judici per a dir que de la justícia espanyola no es pot esperar justícia”. Segons Feliu Ventura, cantant i activista que també va viure en primera línia les mobilitzacions, “la manipulació dels mitjans de comunicació sobre la figura de Guillem i l’intent de despolitització del crim d’odi va provocar una onada enrabiada d’una generació que va acudir en massa al judici”.
Els botiguers que es trobaven allà, davant la violència policial, van fer entrar a alguns manifestants dins les seues botigues i van abaixar la persiana per protegir-los dels antiavalots
Pancartes, caretes i clams caracteritzaven aquestes mobilitzacions, i també la resistència contra la brutalitat policial. Els incidents van ser causats pels antiavalots de la policia espanyola, que irrompia brutalment contra els manifestants, asseguts a terra. “Es va viure una repressió brutal, però a la qual ens tenen acostumats”, comenta Calatayud. Salvador també recorda una forta càrrega policial en la primera manifestació a Castelló, i en la segona, “els manifestants van respondre i es van generar disturbis”. A més a més, va haver-hi deu detinguts, la majoria d’ells menors. La indignació de la gent jove es va anar desbordant a poc a poc. Segons Raül Beltran, veí de Castelló que també va estar en primera línia, “quan el judici va pegar el gir i eximia de responsabilitat als feixistes, la manifestació va anar creixent, ja no sols anàvem joves, sinó que també acudia gent més major”. No obstant això, va succeir un fet que, per a Cadenes, tot i que pot semblar anecdòtic, és molt significatiu. Els botiguers que es trobaven allà, davant la violència policial, van fer entrar a alguns manifestants dins les seues botigues i van abaixar la persiana per protegir-los dels antiavalots. “Persones que poden no estar especialment polititzades veuen el que succeeix i reaccionen protegint els manifestants”, manifesta Cadenes.
Aquesta repressió no sols va tenir lloc a peu de lluita, sinó que s’estenia també en qualsevol situació en defensa de Guillem Agulló. Per exemple, quan la policia espanyola es va desplegar a l’entrada de la ciutat de València i va detenir dos autobusos que tornaven de les protestes que s’estaven celebrant a Castelló amb una cinta de claus col·locada a terra. Van identificar tothom que estava dins dels autobusos i van acabar en la Prefectura de la Policia de València, on les van proferir insults, vexacions i amenaces. La majoria eren menors. Segons Cadenes, un dels policies els va dir: “Així aprendreu”.
La reivindicació de la figura de Guillem s’ha estés al llarg dels Països Catalans. A Catalunya, també va haver-hi diverses manifestacions. La primera va ser al començament del judici i es va convocar a Barcelona, “justament per no deixar el cas reclòs en una autonomia, perquè ens afectava a tots”, comenta Cadenes. Aquesta primera manifestació del 15 d’octubre del 1995 portava com a lema: “Cas Guillem Agulló. Mans ocultes que manen matar. Aturem el feixisme”. Segons recorda Betlem Agulló, des de Catalunya van rebre molt de suport des del principi, i comenta que “els pioners i els capdavanters de la lluita han sigut ells, i gràcies a això, jo crec que es va estendre al País Valencià”.
La versió oficial del judici que es va encarregar de difondre i reforçar el diari Las Provincias, segons la qual, el que va passar aquella nit va ser una baralla entre joves, ha anat caient. “S’ha anat reconquerint l’opinió pública, molta gent ja sap que allò va ser un crim polític i que es va gaudir d’impunitat amb la col·laboració del poder judicial”, comenta Sebastià. I és gràcies a la feina incansable de la família de Guillem, que ha lluitat durant aquests 28 anys per mantenir viva la seua memòria. “Teníem clar que la justícia que no s’havia fet en el judici li l’havíem de fer nosaltres, per dignitat i per ell”, diu Betlem Agulló, qui subratlla que “la justícia està per reformar de dalt a baix en aquest país”.
“Durant els últims 27 anys, Ca Bassot ha intentat que el nom de Guillem Agulló no caigués en l’oblit”, explica Mercè Pérez, membre de l’associació i veïna de Burjassot
A banda de la família de Guillem, han sigut moltes les organitzacions que s’han implicat en la recuperació de la seua memòria, celebrant cada 11 d’abril concentracions o xerrades i convocant manifestacions. És el cas de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, formada per alguns partits polítics, sindicats, ajuntaments i associacions, que ha seguit treballant per reivindicar la figura de Guillem i que es va presentar com a acusació particular en la comentada Operació Panzer, on va ser detingut Pedro Cuevas.
Maulets, després del judici, també ha seguit organitzant manifestacions i homenatges en record a Guillem Agulló per seguir mantenint viva la flama. “Maulets va ser l’eina que va aglutinar eixa ràbia i va capitalitzar l’antifeixisme combatiu que hi havia a València”, expressa Calatayud, qui també diu que la mort de Guillem va marcar un abans i un després en Maulets, en el sentit que “va haver de fer un pas endavant quant a maduració política”.
L’any 1994, l’Associació Cultural Bassot, a Burjassot, comença a celebrar les primeres jornades antifeixistes Guillem Agulló i, des d’aleshores, cada 11 d’abril, organitzen una concentració a la plaça del poble. A més, durant tot el mes tenen lloc una sèrie d’actes i jornades, tot i que algunes vegades s’han realitzat en agost o setembre. Aquestes jornades inclouen, entre altres, actes de conscienciació, de formació i de denúncia del feixisme. “Durant els últims 27 anys, Ca Bassot ha intentat que el nom de Guillem Agulló no caigués en l’oblit”, explica Mercè Pérez, membre de l’associació i veïna de Burjassot. Hui dia, milers de joves coneixen la història de Guillem Agulló i el recorden com a un exemple de dignitat, llibertat i antifeixisme.
