València ha tornat a escoltar sobre la Brigada 26 després d’un reportatge emés per ÀPunt el passat 24 d’abril. “Una mica agredolça” és la sensació que va sentir Antoni Infante, membre de Decidim, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Valora la valentia de l’equip en fer el documental, però pensa que “el missatge que hi havia molta violència als carrers i que, per tant, s’havia d’encarar és un missatge ideològic molt interessat per al mateix franquisme i per a la Brigada 26”.
“Jo vaig anar-hi amb moltes ganes de contar uns fets, de fer memòria històrica […] de com la gent LGTBI de l’època havíem patit la repressió”, afegeix Vicente Ortuño. Està “molt decebut” i enfadat perquè “van treure frases fora de context”. Ell i Alfonso Pelayo, integrants aleshores del Moviment d’Alliberament Gai del País Valencià (MAG-PV) coincideixen amb Infante en considerar excessiva l’enorme presència policial al documental, imposant un caire justificador de les accions de “La 26”.
El 1972 el franquisme s’enfrontava a una creixent oposició al carrer, i una forma de combatre-la va ser l’augment de la presència policial justificat amb la delinqüència. Els principals diaris parlaven d’El Lute o de robatoris a joieries mentre vagues fabrils de millers de persones eren omeses. Infante pensa que l’origen de la 26 va ser la por de les autoritats locals davant els “xicotets esclats de llibertat” que sorgien a la València tardofranquista. El productor musical Toni Pep emmarca la seua creació dins de la corrupció franquista, justificada per “paràmetres ideològics” contra la gent marginada i pobre davant de la “gent de bé”.
El seu uniforme negre amb botes “semblava el de les SS nazis”, recorda Infante, i portaven un revòlver a la cintura
Operaven entre les 22 h i les 6 h, comptaven amb telèfon propi i gaudien de més dies lliures i sou que la resta de policies. També tenien altres feines, normalment de porters i seguretat. El seu uniforme negre amb botes “semblava el de les SS nazis”, recorda Infante, i portaven un revòlver a la cintura a l’estil de cossos policials dels Estats Units. La seua aparença i el fet d’anomenar-los ja generava por.
La Brigada 26 en acció
La 26 va participar en la contenció de la protesta i el moviment social als carrers de València. “Ens van agredir a molta gent i no per ser membres de col·lectius de dones, sinó pel fet de passejar a la nit tranquil·lament. Aquesta era l’estratègia: arribava el jeep a tota llet, es col·locaven a la teua altura, saltaven com a bojos, ens ficaven contra alguna paret d’esquena, amb les cames obertes i mans enlaire, ens escorcollaven, tiraven tot el contingut de la bossa de mà a terra i amb el peu el recorrien i aixafaven. Aixina més d’una hora. Després se n’anaven per on havien vingut”. És la seqüència que Lola, militant durant la Transició, va patir una nit al costat del Micalet.
Tots els testimoniatges coincideixen en el mateix modus operandi: arribar, agredir i fugir, i sempre contra persones que identificaven amb dissidència política i social. Antoni Infante recorda l’entrada massiva de la 26 a una discoteca: tancaren la porta, començaren a pegar a tot el món i amenaçaren si la gent acudia a un centre mèdic. En una altra ocasió, repartint fullets a l’avinguda de França, van deixar apallissats dos companys.
Tots els testimoniatges coincideixen en el mateix modus operandi: arribar, agredir i fugir, i sempre contra persones que identificaven amb dissidència política i social
En un reportatge sobre El Carme de 1978, el periodista Javier Valenzuela recull opinions d’assidus i veïnat. Tots coincideixen que feia un any “la pitjor època [del barri] fou quan s’hi va instal·lar permanentment un destacament especial de la Brigada 26 […] que va produir més conflictes i tensions que altra cosa”. El Carme era un borbolleig de contracultura i contestació social. L’escena punk valenciana començava a desenvolupar-se al barri i als seus locals.
La resposta de la gent punk a la 26 fou enèrgica i contundent. El llibre sobre la banda Interterror defineix els punks com “els únics prou inconscients per a confrontar-los”.
L’assetjament i l’assaltament dels seus locals i festivals fou constant. Una baralla amb feixistes davant d’un local punk va comportar l’aparició de La 26 i la detenció de dos punks. Desenes de punks van atacar la comissaria buscant alliberar els seus companys. Després d’hores de batalla, set policies van quedar ferits i quatre punks més van ser detinguts.
Ultradreta, corrupció i el negoci de la nit
Segons la revista Cartelera Turia, el 1982 un grup de feixistes va atacar la fira de llibre davant de la Llotja, agredint a cops a un visitant. La 26 va deixar en pau als atacants i va demanar el carnet a l’agredit. El seu vincle amb la ultradreta va més enllà encara: se buscava personal amb coneixements en arts marcials i “els gimnasos eren territori feixista”, com assenyala Alfonso Pelayo. Un dossier llibertari del 1980 defineix els agents de la 26 com “expresidiaris feixistes en potència, procedents anteriorment de bandes i de la Legió, i que controlaven gran part, en el seu dia, de la droga blanda que se venia a València”. Molts testimonis apunten que la 26 sovint furtava la droga que trobava en escorcolls per a consumir-la o vendre-la. Toni Pep situa alhora l’aparició de l’heroïna i de la 26 al Carme, i alguns dels primers skinheads neonazis distribuïen la droga requisada per la 26.
Un dossier llibertari del 1980 defineix els agents de la 26 com “expresidiaris feixistes en potència, procedents anteriorment de bandes i de la Legió”
Alguns treballaven protegint mítings de la ultradretana Fuerza Nueva i, dissolta la 26, alguns es van incorporar a La Levantina, empresa de seguretat privada de Roberto Navarro, futur fundador d’España 2000, aleshores ja conegut al feixisme local, al proxenetisme i a l’oci nocturn. Segons Viruta, investigador i membre de l’Espai de Lliure Aprenentatge El Punt, tot apunta a una estratègia de la ultradreta, definida o no, per prendre la nit valenciana. “Aquests policies havien treballat la nit, la coneixien”, assenyala.
Diversos locals d’oci i prostíbuls eren regentats per coneguts feixistes, i la 26 pareix tindre un paper en tot açò: al llibre ¡Bacalao! de Luis Costa trobem dos membres de la 26 gestionant la discoteca La Pista de Benicalap, propietat d’un casal faller. Toni Pep va obrir entre 1980 i 1981 el Café Concert al Carme, va patir habituals atracaments i, després d’una baralla amb un client, la 26 el va denunciar i li van tancar el local dos mesos. Finalment, el va deixar i va passar a mans d’un membre de la 26, igual que bona part dels locals del Carme, encara que la majoria no van funcionar gens bé i van tancar prompte.
Croada contra tot “allò immoral”
Les fonts mencionen sovint la fixació de la 26 per gais i travestis. La localització d’una de les seues seus als baixos del Mercat Central va afavorir l’assetjament, pallisses, furt de diners i la violència sexual que les treballadores sexuals de l’avinguda de l’Oest van patir en les seues mans. Toni Pep pensa que així atacaven la competència, ja que prou d’agents de la 26 eren proxenetes o treballaven per a proxenetes.
Les travestis ja tenien estratègies de defensa de la 26, amb pedres o donant un avís sonor a tota l’avinguda per poder fugir a temps
Les prostitutes de carrer, travestis i no, eren segrestades i llançades al Saler, i tenien por de denunciar. Assabentats d’açò, Vicente Ortuño, Fernando Lumbreras i Leo del MAG-PV van acudir a parlar amb elles, i una nit van trobar-se una batuda de la 26 i se van negar a abandonar la zona. Conduïts a la comissaria de la Policia Nacional de Velluters, li van explicar al comissari la situació que patien les prostitutes. Ortuño recorda la seua actitud “intimidatòria”, ignorant el seu relat i amenaçant de denunciar-los i informar els seus pares que eren gais. Les travestis ja tenien estratègies de defensa de la 26, amb pedres o donant un avís sonor a tota l’avinguda per poder fugir a temps, però “estaven molt agraïdes que li haguérem donat llum perquè ja no eren tan molestades”.
L’activista i artista Rampova va deixar prou d’anècdotes amb la 26: el 1983 ella i Greta, també integrant del grup de cabaret travesti Ploma-2, van ser agredides per un grup de neonazis, que van fugir cap a la direcció des d’on venia un cotxe de la 26. Van justificar no haver-los detingut perquè “anaven en direcció prohibida”. Més tard, la 26 va amenaçar a Greta amb contar als seus pares que era travesti si denunciava, i a Rampova amb donar les seues dades als neonazis. En una altra ocasió Rampova caminava amb una amiga i van rebre una pallissa de la 26, i l’amiga va haver de ser operada amb el nas trencat i la cara desfigurada.
Dissolució i final?
Àngel del MAG-PV va patir un atac epilèptic al carrer i li va “atendre” la 26. Va ser colpejat en ser confós per un drogoaddicte, i quan li van trobar un distintiu amb el símbol gai del triangle rosa amb la frase “gais contra el feixisme”, també humiliat. Aixina consta en una acta del MAG-PV del 1981.
La 26 se va diluir a poc a poc i la majoria dels agents van ser reubicats en altres unitats. No va haver-hi cap depuració de càrrecs, ni conseqüències
Una altra acta del 1983 descriu la reunió entre el col·lectiu i el governador civil, demanant la dissolució del cos. Açò va ocórrer el 1986. Antoni Infante recorda que “hi va haver algunes diferències” abans i després de l’arribada del PSPV a l’ajuntament el 1979, però “els canvis es van fer tan a poc a poc que els valors de la Brigada 26 van contaminar el conjunt del cos”.
La 26 se va diluir a poc a poc i la majoria dels agents van ser reubicats en altres unitats. No va haver-hi cap depuració de càrrecs, ni conseqüències per tots estos actes fins avui.
