Les situacions de crisi van acompanyades d’impactes emocionals importants en la població. Continuem sumant crisis des de l’any 2008 –econòmiques, de salut, de valors…–, i tot plegat deixa un rastre claríssim sobre la salut física i mental de les persones. Principalment, de les dones, les migrades i les joves, afectades per l’augment de la feminització de la pobresa i de les cures. I, per consegüent, per problemes de salut mental.
Les desigualtats i discriminacions són una font de manca de salut. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un informe de l’any 2021, recull que “els determinants de la salut relacionats amb el gènere són les normes, expectatives i funcions socials que augmenten les taxes d’exposició i la vulnerabilitat davant dels riscos”. La salut física, doncs, té una clara relació amb el gènere, les discriminacions i les desigualtats, fruit dels rols socials que se’ns atribueixen.
Segons el rol social que els atorga el patriarcat, les dones suporten el pes de la manca de drets, la responsabilitat de fer funcionar la quotidianitat i la cura pel benestar de les criatures, de la gent gran, de la vida. Sense drets bàsics garantits i amb unes condicions laborals desiguals, les dobles i triples jornades i les desigualtats en la salut, el benestar físic i emocional de les dones trontolla. Quan no es té el més bàsic cobert i s’ha de pensar en com cobrir-ho –no ja per a una mateixa sinó per les altres persones de l’entorn– apareixen l’estrès, la depressió i l’ansietat.
Les desigualtats entren al cos i el desborden. Les violències, el masclisme, el racisme, l’LGBTIQA-fòbia i les diferents discriminacions que afecten les trajectòries vitals, en tots els àmbits de la vida, impacten la salut, física i mental. La classe social a la qual es pertany també pot suposar-ne un risc. Quan no es garanteixen drets com el treball, el salari digne, l’habitatge, la lliure circulació o la igualtat davant la llei, bàsics i fonamentals, es genera un greu impacte sobre la salut.
Els rols que el patriarcat ha associat a les dones fan trontollar el seu benestar físic i emocional, una realitat que només es pot combatre amb polítiques de salut veritablement travessades per la perspectiva de gènere i la justícia social
Parlar de benestar psicosocial és parlar de salut integral, física i mental. Per això calen polítiques preventives, mesures de suport i facilitació social. No obstant això, en l’actualitat, el sistema sanitari es dedica a donar resposta al tractament de les malalties més que no pas a prevenir-les. Actualment, les primeres són poques, febles o inexistents. I en el segon cas, parlem de precarietat en augment i dificultats socials cada cop més extremes. Ens cal avançar cap a societats més justes i, per tant, més sanes. Hem d’exigir als governs fer-ho possible. Hi ha qui pensa que això és intervenció, però sense mesures integrals en tots els àmbits –no només el sanitari– la nostra salut com a societat cada cop serà més precària. En el cas de les dones, el pes de les cures i el fet de ser les principals responsables en els nuclis familiars comporta una motxilla més carregada i un equilibri més precari.
Cal aplicar la perspectiva de gènere en les polítiques públiques, també les de salut; i fer-ho des d’una mirada interseccional, que tingui en compte les diferents situacions que es viuen i s’afronten. També cal combatre la precarietat i la pobresa com a part del problema, així com posar en marxa mecanismes per a la corresponsabilitat en les tasques reproductives, reconèixer les càrregues excessives de les dones, donar valor al treball de cures i respectar la diversitat.
Detectar el risc seria anar molt més enllà: suposaria revisar les condicions de vida de les dones per posar eines socials, econòmiques i sanitàries que permetin reduir les càrregues i les conseqüències sobre la salut física i mental. Les condicions de desigualtat que pateixen les dones comporten una triple càrrega reconeguda sobre la qual s’actua ben poc. La bretxa salarial no millora notablement, la segregació vertical i horitzontal en els llocs de treball es manté gairebé inamovible de forma majoritària –tot i les millores–, les responsabilitats familiars que comporten les cures –de forma gairebé exclusiva en mans de les dones tot i els avenços– no troben respostes de polítiques que permetin la conciliació i la corresponsabilitat. Estem parlant de situacions molt quotidianes, que aparentment no tenen a veure amb la salut, però l’impacte de les quals és enorme sobre les dones.
Fer polítiques de salut amb perspectiva de gènere és recollir aquesta mirada, aquesta transversalitat, la diversitat social existent i actuar per tal de convertir-nos en una societat saludable i justa. Salut i justícia social són conceptes parells, perquè la suma comporta benestar i qualitat de vida.
