La qüestió valenciana ens fa plantejar els orígens —veritablement incerts— de la creació d’unes normes coherents i científiques com les aprovades el 1932 a Castelló, al País Valencià. Aquestes, acceptades primerament per la societat valenciana, van començar a crear diverses situacions que van assimilar —en alguns— una utopia dins de la societat valenciana, batejada —en aquells moments i ara— amb un color blau. Això ha portat a aquests a les dificultats màximes de l’assimilació lingüística i de la creació i saviesa de l’existència del poble, més enllà de l’argument patriòtic espanyolista.
La creació d’aquestes normes sense argumentació i amb nul rigor filològic, recauen sota la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), a partir de l’any 1974. Aquesta, dotada d’incertesa i anticatalanisme, comença a maquinar unes normes que encara perduren a la societat. Unes normes —malgrat que sembla una ficció— les quals es troben a primer ordre del dia, a través de les propostes dels partits de la ultradreta espanyola, la qual governa un País Valencià que ni entenen —històricament i lingüísticament— ni estimen.
És a partir de 1974 quan la unitat de la llengua catalana comença a veure’s atacada a través dels arguments sense sustentació històrica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
La qüestió i objectiu d’aquestes recau en eliminar directament la llengua catalana i instaurar la llengua valenciana. És a partir de 1974 quan la unitat de la llengua catalana comença a veure’s atacada a través dels arguments sense sustentació històrica de la RACV. Primerament, com a context històric cal fer esment que l’Acadèmia de Cultura Valenciana dona pas al mot “cultura” per tal de representar i donar èmfasi a tots els aspectes culturals que —segons ells— representen els vertaders valencians. Amb això, podem veure que el rigor tècnic i filològic és transparent en aquestes normes, les quals prenen com a model la castellanització de la llengua catalana.
Aquestes afirmacions es fan paleses quan observem i estudiem els documents d’aquesta associació, fet que ens posa al capdavant la prohibició del català com a llengua de debat interna en l’Acadèmia o, fins i tot, amb la utilització de la llengua castellana com a protesta a favor de la llengua catalana —valenciana per ells. Ben cert és que la RACV va comptar amb el prestigiós filòleg Manuel Sanchis Guarner com a acadèmic, recordem. Aquesta incorporació, la qual no va ser vetada de la institució, va votar sempre en oposició d’aquestes normes en contra de la unitat lingüística. A més a més, al llarg de l’existència d’aquesta associació podem veure diferents personalitats —defensores de les Normes de Castelló— les quals van pertànyer en un inici a aquestes com a símbol de valencianitat. Moltes d’elles van abandonar ràpidament aquesta institució per tal de fer front a les idees que s’insereixen en el terme del blaverisme, com és el cas de Joan Fuster.
Als inicis d’aquesta acadèmia veiem el paral·lelisme que es volia crear amb l’Acadèmia Espanyola de la Llengua, fet que no es va aconseguir. La RACV no ha tingut mai —ni hauria de tindre— cap mena d’imposició lingüística enfront de l’Institut d’Estudis Catalans, el qual regeix amb rigorositat la llengua catalana. Deixar en mans d’aquesta institució la llengua dels valencians —governada per ments que sols s’expressen en llengua castellana— condemnaria al País Valencià i en definitiva als Països Catalans a l’endarreriment total de la llengua creant així un nou estàndard basat en normes inventades per uns academicistes sense formació filològica.
A través d’aquestes adhesions als diversos escrits que presentava l’acadèmia, les Normes del Puig van tirar endavant i així va provocar una escletxa lingüística al País Valencià
La creació d’aquestes normes es pot estructurar en dues etapes diferenciades; l’any 1979 es publiquen, a la revista de caràcter valencianista i anticatalanista Murta, les bases ortogràfiques que defineixen les normes, malgrat que no es van aprovar fins temps després. L’aprovació de les normes no es va assolir fins a l’any 1981, al monestir del Puig —aspecte que dona pas al nom de les Normes del Puig, malgrat també trobar la nomenclatura de Normes de l’Acadèmia. Sembla interessant mencionar i fer constància de l’aparició de Miquel Adlert, acadèmic posicionat en el secessionisme més pur i —òbviament— l’anticatalanisme, el qual va ser un dels seus ferms impulsors, fins i tot introduint aspectes gramaticals com la utilització de les grafies (“ch” i “y”). Entre les personalitats que van donar el seu vistiplau trobem al catedràtic —alcoià de naixença— de la Universitat d’Alacant, Adrià Espí (1940-2022), reconegut historiador de caràcter cultural.
A través d’aquestes adhesions als diversos escrits que presentava l’acadèmia, les normes van tirar endavant i així va provocar una escletxa lingüística al País Valencià. Al mateix temps, aquest territori va començar a sofrir els endarreriments culturals que tenia com a objectiu el blaverisme per provocar incertesa en una societat enfrontada entre dos bàndols contraris. Sembla anecdòtic que aquestes normes continuen a l’ordre del dia i, a més a més, les institucions públiques continuen defensant i titllant de catalanistes institucions verídiques com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ens trobem al capdavant d’una societat amb els ulls cegats, governada per polítics incompetents, defensors del blaverisme més pur, els quals fan una defensa del català —reaccionari— a través del castellà, tal com feia la RACV.
La societat valenciana i els autors contemporanis en llengua catalana d’origen valencià, ambdós defensors d’una unitat lingüística coherent per al teixit del poble, han estat perseguits per l’Estat espanyol. Només cal fer memòria i recordar els atacs a Joan Fuster a la seua casa o fins i tot les cartes d’amenaça de mort al filòleg Sanchis Guarner. A través de teories gramaticals sense cap mena de sentit, la RACV ha intentat amagar i fer creure als valencians —fins i tot amb un suport institucional fort, com podem veure en l’actualitat— que la llengua catalana no existeix. Entre aquestes característiques gramaticals s’observa una conservació i construcció d’un llenguatge on l’apitxat ocupa un lloc massa important, deixant de banda la resta de les parles valencianes.
L’endarreriment de la llengua catalana és un fort perill no tan sols per a la llengua que envolta els Països Catalans, sinó per a la cultura i societat d’aquests
L’estudi dels textos en llengua catalana, els quals conformen la minoria, ja que cal destacar l’enfocament de la castellanització de la RACV com a forma de defensa lingüística valenciana, ens mostra la desaparició dels digrafs “tg” o “tj” donant pas a “g” i “j”, respectivament. Amb això, destacar la reestructuració fonètica que va sofrir el català, acceptant tota mena de fonètica que s’imposava al capdavant. Aquesta posició ens fa topar amb l’acceptació de l’article neutre “lo”, l’ús de la preposició “ad” davant dels articles i demostratius que comencen per vocal (ex; ad aquell home) i, per descomptat, la utilització d'”altre”, “nosatres” i “vosatres” —acceptades en les bases primerenques de la unificació de la llengua catalana de 1932, en lloc d'”altres”, “nosaltres” i “vosaltres”.
Com a mena de conclusió, es pot afirmar que les normes de l’acadèmia, a més de ser unes normes totalment castellanitzadores, tenen com a objectiu clar l’establiment del valencià oral com a estàndard de la llengua catalana, fet poc coherent i sense argumentació. Ben cert és l’empoderament de la dreta reaccionària valenciana, temorosa d’una suposada invasió catalana al País Valencià, la qual vol deixar als valencians sense una llengua pròpia. Per aquesta qüestió necessiten l’apropament a unes normes castellanitzants com són les normes de l’Acadèmia —les del Puig. Aquest endarreriment de la llengua catalana, el qual es pot produir en qualsevol moment —ja s’està fent palès amb les declaracions de zones catalanoparlants com a castellanes— és un fort perill no tan sols per a la llengua que envolta els Països Catalans, sinó per a la cultura i societat d’aquests. Cal fer front a aquestes imposicions i lluitar i reconèixer la tasca dels erudits del segle XX que van fer possible l’apropament a la unitat lingüística del país. Sense aquestes mesures i coneixement, la dissolució lingüística cada vegada està més prop.
