Execucions hipotecàries, encariment del lloguer, absorció de finques per part de fons d’inversió, infrahabitatge, precarisme, sensellarisme, registres d’empadronament, assetjament immobiliari, amuntegament i insalubritat, coaccions per part d’empreses de desokupació, gentrificació, especulació, turistització, hotels i apartaments turístics, narcopisos, pobresa energètica, pisos rusc… Les tensions i oportunitats de negoci relacionades amb l’habitatge són a l’ordre del dia, en especial a les grans ciutats. Una problemàtica que –lluny de resoldre’s– s’ha mantingut constant des de fa més d’un segle, en un procés paral·lel al despoblament rural i l’expansió de les urbs com a nodes de producció i consum. Són les conseqüències de la violència immobiliària que fa més de cent anys ja patien les capes de població subalternes, migrades i proletaritzades en barris com el Raval de Barcelona.
Chris Ealham, a la seva obra magistral La lucha por Barcelona, dona compte d’algunes situacions esteses a començaments del segle XX: “Els arrendadors estaven en constant especulació i augment del preu de lloguer de l’habitatge de classe obrera. Només a la dècada de 1920 els preus van augmentar entre un 50 i un 150%. […] En barris propers a la zona portuària, com el Raval, diversos blocs d’habitatges estaven subdividits entre vuit famílies. A les pensions i cases de dormir es llogaven llits per hores. […] En alguns establiments rudimentaris, els treballadors pagaven per dormir de peu, recolzats sobre cordes lligades d’un costat a l’altre en una gran habitació comunal”.
Així, fins a 100.000 famílies obreres –segons l’historiador Nick Rider– van deixar de pagar la mensualitat, tot responent a la crida feta des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, l’any 1931. La primera vaga de lloguers arribava pocs dies després de la instauració de la Segona República, i amb un context social d’atur i precarietat extrema per a les classes populars. De tot això parla Manel Aisa al llibre La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica (El Lokal, 2014): “Va ser el govern de la República el que comença a executar desnonaments per la força, perquè abans no era així. És a partir de l’agost de 1931 quan comença a estar operativa la Guàrdia d’Assalt, que és la força pretoriana de la República, i començaran a utilitzar la violència per desnonar la gent”. El sorgiment dels sindicats d’inquilines de l’època –inclosa la Unió de Llogaters de Catalunya, eina de negociació i pacte amb l’administració– fou, per tant, una conseqüència lògica a les dures condicions en les quals vivien grans masses de població.
La PAH, una dècada després
Des de l’any 2009, 350.000 famílies han estat desnonades a l’Estat espanyol. Hi ha 30.000 persones sense llar i 250.000 viuen en immobles okupats. Prop del 20% de la població de l’Estat espanyol es troba en risc de pobresa. Ara fa una dècada, l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisi econòmica i les retallades socials van afavorir el naixement de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). El moviment va tenir, al llarg de tota la geografia de l’Estat espanyol, un efecte aglutinador al voltant de la reivindicació per l’habitatge digne. La PAH va aconseguir modificacions legislatives com la dació en pagament, va presentar la ILP d’habitatge, va aturar més de 2.000 desnonaments, va realitzar escarnis a polítics i –a través de l’Obra Social– va donar cobertura a l’okupació de pisos buits de la banca per atorgar-los una funció social. Avui dia, alguns dels 300 nuclis de la PAH en funcionament incorporen i matisen objectius en la lluita, alhora que s’ha creat tota una nova galàxia de col·lectius que reivindiquen l’habitatge digne. Un exemple són les PAHC Bages, Sabadell i Mataró, que han incorporat la C a les seves sigles per assenyalar les responsabilitats del capitalisme. Altres col·lectius locals en prenen ara el relleu i es constitueixen en grups i sindicats d’habitatge, de barri, de llogateres o vinculats a moviments veïnals. Només a la ciutat de Barcelona existeixen més d’una trentena d’aquests col·lectius; en alguns casos, més d’un per barri.
Reivindicacions i praxi
En altres barris o pobles de Catalunya, el País Valencià i les Illes brollen alhora nous col·lectius de persones afectades, organitzats de manera horitzontal i assembleària, amb reunions setmanals, amb grups de missatgeria mòbil o de correu electrònics per coordinar qüestions logístiques i operatives, finançats per quotes de les afectades o a través d’esdeveniments públics com dinars, festes o projeccions de documentals.
Entre les seves pràctiques, destaquen: vagues de lloguers, aturada de desnonaments i tallers per punxar l’aigua o la llum
Entre les pràctiques habituals d’aquests col·lectius en destaquen les vagues de lloguers; l’aturada de desnonaments; tallers per a aprendre a punxar l’aigua o la llum, bloquejar una subhasta de pisos públics per a ús especulatiu, okupar pisos buits per a famílies desnonades o persones precàries, aconseguir habitatge en cessió d’ús; accions reivindicatives a seus de l’administració, d’immobiliàries o de fons d’inversió per forçar a negociacions de lloguers socials o pisos de protecció oficial. El Sindicat de Barri del Poble Sec o l’Espai Veïnal Cabanyal han articulat la lluita sota un enfocament integral, recollint conflictes laborals o mancances socials als seus barris; conreant solars buits per a fer-hi hortes; reobrint locals abandonats per a fer-hi escoles populars, gimnasos socials, centres de cultura i oci de barri, fons econòmics col·lectius i caixes de resistència.
Àmplies plataformes veïnals
“La lluita per l’habitatge és també una manera de garantir un dret bàsic per a tota la població, a la volta que una manera de formar una comunitat en lluita tenint un discurs que posa en qüestió el sistema capitalista”, explica Iker Gallego, activista de l’Espai Veïnal Cabanyal. Aquesta és una iniciativa integrada per entitats del barri valencià, sorgida l’any 2015 i marcada per l’oposició al pla de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, que preveu enderrocar un miler d’habitatges i seccionar el barri per la meitat. L’Espai Veïnal Cabanyal és, per tant, una proposta més àmplia i transversal, formada per persones provinents de sectors llibertaris i centres socials okupats, de l’associacionisme de la plataforma Salvem el Cabanyal i representants de partits que formen el govern municipal. “La situació de degradació i baixos preus, la proximitat a la mar, el patrimoni arquitectònic i la creació d’una marca cabanyalera com a barri viu i de moda posa el Cabanyal en el punt de mira de l’especulació”, alerta Gallego.
La xarxa del Baix Maresme diu que “la participació en les assemblees és un requisit perquè s’entengui que la xarxa no és un servei”
A 400 quilòmetres, la xarxa d’habitatge del Baix Maresme està formada per persones del Masnou, Premià de Mar, Premià de Dalt, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt. “Es constitueix el 2017, posant sobre la taula les problemàtiques d’accés a l’habitatge que s’han intensificat els darrers anys en els nostres pobles”, expliquen des d’assemblea. Entre elles, destaquen “la proliferació de pisos turístics a la comarca, la pujada massiva del preu dels lloguers i els desnonaments”. A tot això cal sumar-hi un agreujant, “l’onada expansiva de la nova bombolla del lloguer a Barcelona, que en efecte dominó ja afecta amb força els nostres pobles amb pujades inassumibles i fent planar l’ombra dels fons d’inversió; voltors a la recerca de blocs sencers per buidar-los de veïnes i revendre’ls a preu de luxe, com ja ha passat al Masnou”. “El nostre col·lectiu neix, per tant, amb la voluntat d’impulsar una xarxa d’autodefensa habitacional que afronti col·lectivament els problemes d’accés o manteniment de l’habitatge i que es planti enfront l’abús del negoci immobiliari”, defensen. Al Maresme, “la participació en les assemblees és un requisit per tal d’establir vincle i que s’entengui que la xarxa no és un servei, sinó un espai que es basa en la solidaritat i l’ajuda mútua i que només si participem totes aquesta feina té sentit”, apunten.
Els vallesos passen a l’acció
“Estem vivint una bombolla especulativa sobre els preus del lloguer. Entre 2014 i 2017, el preu mitjà del lloguer a la ciutat ha augmentat un 22,3%. Una pujada de preus que no té res a veure amb la capacitat adquisitiva de les veïnes de la ciutat i que implica desnonaments invisibles o una cosa equivalent: l’expulsió diària de famílies dels nostres barris, obligades a exiliar-se fora de la ciutat o a okupar habitatges buits”, denuncia Marina Barroso, membre de l’assemblea del Sindicat de Llogateres de Rubí. I destaca que la ciutat “tan sols compta amb un parc públic de lloguer que ronda l’1%, lluny del 15% o 20% que tenen altres ciutats europees”. En aquest sentit, afegeix, “la problemàtica més estesa a la nostra ciutat és l’existència d’un mercat negre controlat per bancs i immobiliàries que entra en contradicció amb la gran quantitat de pisos buits que hi ha a la ciutat”.
“Hem aprovat la moció per destinar el 30% de la nova construcció a habitatges protegits”, diuen satisfetes des de Rubí
“En els últims anys, les casuístiques de l’emergència residencial han canviat. Ens hem anat trobant que els casos hipotecaris eren menys, però que l’emergència residencial seguia sent igual o superior”, explica Rosa Pahissa, membre de la ben propera PAHC Sabadell. Va néixer i consolidar-se en un municipi amb llarga trajectòria de moviments socials, que li van donar suport des dels seus inicis, i va sorgir en paral·lel a l’esclat del 15-M. “Ara tractem temes d’okupació, famílies i persones en el llindar de la pobresa que no tenen solució residencial, i que troben com a última opció entrar a habitatges buits d’entitats financeres o grans tenidors [particulars amb més de 1.250 metres quadrats de patrimoni residencial buit]. Fem un acompanyament a l’hora d’okupar i a l’hora del desnonament per evitar que aquestes famílies es trobin al carrer, alhora que els fem entendre la importància de la lluita i de la solidaritat entre les diferents afectades”. Finalment, afegeix Pahissa, “també detectem el problema en famílies que no estan teòricament al llindar de la pobresa però que no poden accedir a un lloguer. Per això hem impulsat la creació del Sindicat de Llogateres, seguint l’exemple de Barcelona”.
Victòries dins la gran batalla
“Hem aconseguit aprovar al ple de l’Ajuntament la moció per destinar un mínim del 30% del sostre dels edificis de nova construcció i els sotmesos a rehabilitació integral a habitatges de protecció oficial”, expliquen amb satisfacció des de Rubí. “Formem part de la mesa d’emergència habitacional de l’Ajuntament i estem acompanyant en la lluita de tres blocs de pisos de Rubí afectats per un fons voltor”, destaquen. “Són molts els casos, tot i que ara destaca la defensa del veïnat d’un bloc propietat de la Sareb a Premià de Mar que es va okupar fa quatre anys i on viuen diversos nuclis familiars que afronten una amenaça de desallotjament per principis de febrer”, detallen des de la xarxa del Maresme. “En els últims mesos hem aconseguit ser un actor reconegut de lluita per ser al costat del veïnat precari amb problemes d’habitatge, sobretot després d’aturar tres desnonaments”, expliquen des de l’espai veïnal valencià. “Des dels seus inicis fins avui dia, la PAHC se segueix nodrint d’aquests moviments socials i viceversa, fins i tot creant nous espais de lluita com L’Obrera, el Sindicat de Llogateres o altres PAH arreu del territori, ajudant a l’autoorganització, facilitant espais de treball i tenint-nos en compte com a moviment fonamental a la ciutat”, conclouen des de Sabadell.
Camí ple d’obstacles
“Sembla que els únics que són capaços de mobilitzar energies i recursos davant la crisi habitacional són els propietaris, que no dubten a contractar l’empresa de neonazis i exmilitars Desokupa”, es lamenten amb preocupació des de la xarxa maresmenca. “En molts dels casos, l’única eina que ens queda és l’okupació i aquesta no sempre és fàcil de defensar, tant per la llei dels desnonaments exprés com pels desnonaments amb data oberta”. Afegeixen que un altre problema és que “la majoria d’okupacions que es donen a la comarca són fetes per grups que cobren a les persones que, en situació de desesperació, accepten pagar-ho, i que no miren qui és la propietat. Creiem que quan el moviment per l’habitatge en un territori és fort, si totes les veïnes estem organitzades des de la solidaritat, la màfia no hi té cabuda”.
PAHC Sabadell valora en positiu la feina feta: “Ens considerem un moviment social que ha aguantat la desmobilització dels últims anys”
“Allò que queda pendent és allò que ens marcàrem com a objectiu i que continuem sense poder aconseguir (i que cada volta és més difícil). El procés de gentrificació no s’ha aturat ni de molt, sinó que avança cada vegada més fermament. Per enfrontar-lo ens caldria formar un grup de lluita molt més ampli i que fora capaç de donar resposta a tot allò que ens plantejàvem a l’inici”, reflexionen des de l’Espai Veïnal Cabanyal.
I des de la PAHC Sabadell fan aquesta valoració positiva de la feina feta fins ara: “Ens considerem un moviment social que ha aguantat la desmobilització que hi ha hagut els últims anys, arran de l’entrada dels governs del canvi. A més, és evident que la lluita ha tingut efectes en milers de persones. En tot aquest procés, i tots aquests anys i gent que han passat per la PAH, de ben segur que hem fet una feina de subjectivació continua de les afectades, entendre que els problemes residencials no són individuals, sinó col·lectius, creats per un sistema econòmic que no accepta l’habitatge com un dret fonamental”.
Celebració del primer congrés d’habitatge
Durant l’any 2019 tindrà lloc el I Congrés d’Habitatge de Catalunya, una trobada de col·lectius, plataformes, sindicats i grups d’habitatge d’arreu del territori. La fita, que encara no té data però que probablement es farà després de l’estiu, pretén cercar i establir objectius comuns a mitjà i llarg termini entre tots els grups, plantejar eines organitzatives de cara a actuar com un sol múscul social, tant en l’àmbit de la mobilització com en el de la comunicació, i desplegar tàctiques i accions comunes i actualitzades als nous temps.
