Colòmbia viu els 21 dies de nerviosisme i incertesa entre la primera i la segona volta de les eleccions presidencials. Uns comicis particularment històrics, donat que cap dels dos candidats que van passar a la competició final pertany a les elits polítiques tradicionals del país malgrat que aquestes ja han definit el seu suport pel que defensarà millor els seus interessos, Rodolfo Hernández. Si bé la clara guanyadora de les eleccions va ser l’abstenció, amb 17 milions, el 46% de l’electorat, el 29 de maig la resta de colombianes va votar majoritàriament per Gustavo Petro i Francia Márquez, que representen, com diu Márquez, “els exclosos d’aquest país, els ningú”, i en segona posició per Rodolfo Hernández i Marelen Castillo, que, amb un discurs populista de manual contra la corrupció, representen més aviat la classe adinerada i la mafiositat colombiana.
Els de Gustavo Petro van assolir un 40% del sufragi en primera volta, però les últimes enquestes indiquen que la seva intenció de vot hauria pujat a un 48% per a la segona
Només cal comprovar com es va distribuir el vot a la primera volta. Als departaments perifèrics amb més presència de grups armats i, per tant, més copejats històricament per la violència estructural com són Nariño, Chocó, Putumayo o el Cauca, va guanyar el Pacte Històric de Petro i Márquez. Als departaments centrals del país amb més població urbana acomodada i a la colombianitat a l’exterior –sobretot la que resideix als Estats Units–, va guanyar la Lliga de Governants Anticorrupció d’Hernández. Només a Antioquia, el seu departament natal, va guanyar el candidat oficial de l’uribisme, l’exalcalde de Medellín Federico Gutiérrez conegut com a Fico, qui es dibuixava com a possible segona força, però va quedar de tercer. Els seus cinc milions de vots aniran majoritàriament a eixamplar els suports de Rodolfo Hernández amb la qual cosa ho posen molt complicat al Pacte Històric perquè, sumats als d’Hernández, ja representen el 51%, l’imprescindible per governar. Els de Gustavo Petro van assolir un 40% del sufragi, però les últimes enquestes indiquen que hauria pujat a un 48% del suport per a la segona volta. Si el dia 29 de maig els ànims de les comunitats rurals del país van caure per terra, sembla que amb els dies van trobant certa esperança.
De Miami a Quibdó
Aquests 21 dies es converteixen en un pols social per qui es guanya els 17 milions de colombianes que no van votar, les indecises i el 4,2% –800.000 vots– de les que van votar a primera volta pel candidat del Centre Esperança Sergio Fajardo, qui per ara només ha afirmat que no votarà per Gustavo Petro. Els comptes de twitter de Petro i Hernández treuen fum. Aquest dijous 9 de juny, el candidat d’esquerra mostrava la humil habitació de la ciutat de Quibdó, capital del Chocó i de l’afrocolombianitat, on s’aixecava per seguir amb el recorregut pels territoris exclosos del país. Mentrestant, l’enginyer Rodolfo, com li diuen des del seu pas per l’alcaldia de Bucaramanga, ciutat on va néixer, es va marcar un acte de campanya a l’Hotel Hilton. No el de Bogotà, ni el de Cartagena, sinó el de Miami. Un a la Colòmbia més profunda i l’altre a l’exterior, a la Colòmbia principalment arribista que ha migrat a Florida.
El candidat populista, qui ha fet afirmacions misògines i classistes repetides vegades, anunciava l’endemà que no tornaria temporalment a Colòmbia perquè havia conegut “un pla per assassinar-me”. “No havia sentit mai tanta por”, va assegurar a través d’un vídeo a Youtube. “Això forma part d’una estratègia per cridar l’atenció de l’opinió pública i d’una agenda que l’uribisme li està avançant en aquesta regió on són forts”, assegura el senador del Moviment Alternatiu Indígena i Social (MAIS), Feliciano Valencia. Hernández ha aprofitat per reunir-se amb empresaris i aparèixer en programes televisius populars entre la població llatinoamericana als Estats Units. “Segurament estan maquinant l’estratègia per als darrers dies: la campanya de desprestigi del contrincant, la campanya de suposades filtracions. I com que a Colòmbia no és obligatori anar a un debat, ell no s’arriscarà, perquè li aniria molt malament en un debat davant de Petro i per això ho estan evitant”. A tan sols una setmana dels comicis, ni els principals mitjans de comunicació comercials com RCN i Caracol, sospitosos de donar suport a l’empresari, han insistit perquè es doni un debat polític electoral entre els dos candidats.
Petro i Márquez han estat víctimes durant aquesta campanya d’amenaces reiterades per part de pamflets de les Àguiles Negres, històric grup paramilitar vinculat a anteriors governs colombians
Poques hores després de denunciar el “pla per assassinar-lo”, l’enginyer Hernández va afirmar via Twitter que dissabte tornaria a estar amb els colombians gràcies a les mesures de seguretat que li havia brindat el govern nacional. Cal ressaltar que tant Gustavo Petro com Francia Márquez han estat víctimes durant aquesta campanya d’amenaces reiterades per part de pamflets de les Àguiles Negres, històric grup paramilitar vinculat a anteriors governs colombians, i van haver de modificar el recorregut de la seva campanya prèvia a la primera volta i afegir proteccions com escuts antibales als seus mítings electorals públics. Tots dos han estat víctimes d’atemptats armats en diferents moments de la seva vida per defensar els drets humans.
Campanyes radicalment oposades
Pel que fa als recursos econòmics i humans de les dues campanyes, trobem també un gran contrast. Una cosa força inèdita, Hernández va assegurar des d’un inici que finançaria la campanya amb el seu propi patrimoni aconseguit principalment a través del mercat immobiliari en un país on la possessió de la terra ha estat i continua sent motiu de desplaçaments forçats i massacres. Donald Trump va fer el mateix a la seva campanya per entrar a la Casa Blanca el 2016. Segons la revista Semana, el candidat conservador ha gastat aproximadament 3.000 milions de pesos, 740.000 euros. La de Petro, en canvi, s’ha dotat de quatre grans crèdits amb bancs i cooperatives per un valor total de 9.000 milions de pesos, aproximadament 2 milions d’euros, la campanya més costosa. Aparentment, surt car obrir-se lloc entre els partits i les elits tradicionals.
Però també s’ha dotat de l’esforç i els recursos propis de desenes d’organitzacions socials i individus a molts racons del país. El dijous 9 de juny va arrencar per exemple la caravana “Vents del Sud en Minga pel Canvi”, una iniciativa col·lectiva que busca fer pedagogia per sumar suports al Pacte Històric. Segons Eduin Mauricio Capaz, conseller del Consell Regional Indígena del Cauca, la proposta neix d’una “comissió política entre indígenes, afros, camperols, moviments estudiantils i fins i tot ciutadania no organitzada i es construeix com a resposta al que va passar el 29 de maig: cal bloquejar els avanços de la ultradreta activant la reflexió, la socialització del treball de les organitzacions. Cal sortir a conquerir, a enamorar escèptics, abstencionistes i altres”.
El passat dijous 9 de juny va arrencar la caravana “Vents del Sud en Minga pel Canvi”, una iniciativa col·lectiva que busca fer pedagogia per sumar suports al Pacte Històric
La caravana, conformada principalment per dones, guàrdia indígena i líders negres i camperols, va iniciar el seu recorregut des del sud del país, a Ipiales, departament de Nariño, segueix aquests dies pels departaments del Cauca i Valle del Cauca i continuarà per l’eix cafeter i el Huila, parant a ciutats i pobles. Sectors del moviment estudiantil i dels que van sortir als carrers a protestar durant els dos mesos de Vaga Nacional a Cali s’han sumat a aquesta mobilització i s’han muntat a l’anomenat “Petrobus”. Karen Grisales, líder estudiantil de Cali, n’és una. “Som moviment social, fet als carrers, a les cuines de les mares i les àvies, als braços de les llevadores, som els estudiants, la gent de mans calloses de tant treballar, som la gent que poc ha hagut de perdre i que a risc de perdre-ho tot, hem posat la paraula i l’acció transformadora”, publicava al perfil de Facebook.
“Aquesta unió no només és campanya electoral, és la mostra d’una societat que busca un canvi d’arrel”, assegura Claudia Inseca, del Tejido Mujer de l’Associació de Cabildos Indígenes del Nord del Cauca, des de la chiva que va camí a Pereira. Segons el líder indígena Capaz, que guanyi o no el Pacte Històric “no és estructural, però sí que és important per als moviments socials que ho hem passat molt malament, per als pobles que viuen entre la guerra, ja que més enllà d’una proposta política és una proposta per a la vida”. Les xarxes socials s’han omplert aquestes setmanes d’oferiments sospitosos: “Si estàs dubtant sobre qui votar, parla’m, et convido a un cafè o una cervesa i conversem i el dia 19, tu decideixes”, publicaven moltes joves als seus estats de WhatsApp o a la seva història d’Instagram. Fins i tot un trajecte en taxi es pot convertir en un ambient de debat on guanyar un adepte més a la seva causa.
Un assessor de campanya de Petro d’origen català qui prefereix no donar el seu nom, explica que la mobilització de les organitzacions socials és un pilar de la campanya de Petro i afegeix que, com a estratègia, “nosaltres el que volem és destacar el nostre candidat com una persona amb un projecte polític seriós, sòlid i amb experiència davant d’un candidat que improvisa i que se situa com a seguidor de Hitler; un feixista que no dona garanties, que no proposa, que no apareix a debats”. Al programa de Petro i Márquez hi ha polítiques socials enfocades a les dones cap de llar, plans econòmics i tecnològics “per a la vida”, garanties per als drets dels col·lectius LGTBIQ amb enfocament generacional i intercultural, un sistema únic de salut que acabi amb la terciarització i divisió per estrats socials de les empreses de salut actuals, i un llarg etc. de mesures progressistes transformadores que moltes dubten de la seva possible implementació. El 19 de juny se sabrà si existirà l’oportunitat d’intentar-ho.
