“El conflicte armat entre l’Estat turc, les forces policials i el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) segueix viu després de 40 anys de lluita. S’estima que unes 65.000 persones han perdut la vida en el conflicte i uns tres milions de kurds han hagut d’exiliar-se”. Així comença Ji bo azadiye (Per la llibertat), la primera pel·lícula de ficció de la companyia Comuna de Cinema de Rojava, que ha sigut guardonada amb la Palmera de Bronze en la 35a edició de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani.
Aquest film, basat en fets i personatges reals, relata l’assetjament que va sofrir la ciutat d’Amed, concretament al districte de Sûr, per part de les forces d’ocupació turques. La història que conten les kurdes a través de la successió de fotogrames, la de la lluita de persones anònimes de qui avui es coneixen els seus noms i cognoms, ha sigut també assetjada per l’Estat turc, que ha intentat que quedés a les cunetes de l’oblit. Per sort, aquells que bombardegen les tombes de les kurdes no han aconseguit que els fets foren esborrats o que la revolució, que avui transcendeix al plànol cultural i cinematogràfic, es doblegara.
Amed està actualment sota el poder de les forces turques, i així queda plasmat en l’última seqüència de la pel·lícula
Per la llibertat comença amb el regrés de la jove Ziar, germana d’Andok “el màrtir”, un dels tants a qui la veu d’un poble prega als vents que “no hagen vessat la sang en va”. Ziar torna plena d’ideals, però també plena de preguntes. Torna a la seua llar, on els cossos policials turcs amenacen constantment la seua vida i la de les seues amigues, veïnes i familiars, amb registres i detencions. Però, una volta vista que la passivitat o la protesta pacífica sols té com a resposta la brutalitat dels uniformats d’Erdogan, ella i les seues camarades passen a la lluita armada.
En aquest context es configuren a la ciutat d’Amed les Unitats de Defensa Civil, més conegudes per les seues sigles en kurd YPS. Aquestes milícies d’autodefensa trobaran enemics interns, víctimes de l’individualisme del “salve’s qui puga”, mentre que les kurdes alcen barricades als carrers. L’acció directa de les guerrilleres té com a resposta la utilització de buldòzers, màquines excavadores i vehicles blindats, que rebenten sobre les mines. Les lluitadores confien en el fet que “el que determinarà el final serà l’esperança i la resistència”. Fins i tot les parets, dibuixades amb les cares i els noms de les assassinades, proclamen que “el final serà espectacular”. Però, el final encara no ha arribat. De fet, Amed està actualment sota el poder de les forces turques, i així queda plasmat en l’última seqüència de la pel·lícula amb el següent text: “Sud, nucli antic d’Amed, assetjat per muralles de 4.000 anys d’antiguitat, va ser totalment destruït. Es van començar a construir apartaments sobre les ruïnes de l’antiga ciutat”.
Filla de la guerra i de la revolució
“Tot el que es veu en la pel·lícula són recursos propis de Rojava, perquè, malauradament, la guerra en aquest cas ens ha facilitat el rodatge, ja que està rodada en Kobane, una ciutat que en 2014 també va patir un assetjament”. Així ho explica Diyar Hesso, cineasta de Rojava –la regió del Kurdistan ubicada Síria– i membre de la Comuna de Cinema. En aquest cas, Hesso ha sigut ajudant de direcció i un dels productors de la pel·lícula, qui recorda que la destrucció i la brutalitat del conflicte bèl·lic a l’obra és real, fins al punt que tots els vehicles militars que es veuen són els que les forces kurdes van poder furtar de les mans de l’ISIS.
La revolució, basada en la solidaritat i el suport mutu, també han estat presents en aquesta producció. Hesso, que és un dels molts artistes del moviment per la llibertat del Kurdistan, no vol que el públic oblide el gran suport popular del qual s’ha alimentat Per la llibertat. Aquesta obra, a més de rebre finançament per part dels comités de cultura de Rojava, també va comptar amb l’ajuda de la gent, que es va prestar com a extres en el rodatge de manera completament voluntària; així com professionals que volgueren formar part de l’equip, entre elles moltes de les productores.
La directora de cine documental Alba Sotorra Clua és precisament una d’aquestes productores que, seguint l’estel de l’internacionalisme revolucionari amb perspectiva feminista, ha fet possible Per la llibertat. Sotorra, natural de Reus, relata que, després de realitzar amb la seua productora, Alba Sotorra SL, la pel·lícula-documental Comandant Arian. Una història de dones, guerra i llibertat, va sentir “tant en l’àmbit personal com professional” que havia de continuar contant el que ocorria allà. Així, quan va conèixer a Diyar Hesso i a Ersin Çelik, director de Per la Llibertat, no va dubtar a aportar suport material i logístic, així com “una altra mirada que donés una visió internacional perquè la història, encara que explicada des de dins, es poguera entendre des de l’exterior”, subratlla.
Segons Sotorra, “algunes de les històries més dures viscudes al Kurdistan han sigut robades per productors internacionals, com per exemple Girls of the Sun –producció francesa on es retrata el genocidi yazidita–; a més de manipulades, ja que extrauen l’essència del que realment va passar”. “Davant d’açò –continua–, per necessitat i justícia, les cineastes de la Comuna hem decidit contar la història amb les experiències personals del poble kurd, amb la dificultat de competir amb aquestes plataformes i festivals internacionals”. Així i tot, Per la Llibertat ha sigut projectada als festivals internacionals de Rotterdam i Calcuta, molt ben rebuda en ambdós casos, fins al punt de projectar-se passes addicionals. També ha sigut distribuïda, encara que amb dificultats polítiques i sanitàries, al Japó, Corea del Sud, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Kurdistan i l’Estat espanyol.
Està prohibit projectar Per la llibertat a Turquia, fins al punt que el seu compte de Twitter està restringit per una sentència judicial
Podrien haver sigut més llocs, però l’Estat turc, emprenyat en “destruir els edificis, els cossos i les paraules”, tal com denuncia Diyar Hesso, ha fet tot el possible per boicotejar aquesta pel·lícula. Per una banda, està prohibit projectar Per la llibertat a Turquia, fins al punt que el seu compte de Twitter està restringit per una sentència judicial. A açò s’afegeix la difusió de notícies falses i les pressions de països externs, fet que ha originat que “alguns festivals de cinema als que els agradava la pel·lícula, en l’últim moment, no la seleccionaren per no tindre problemes amb Turquia”, afegeix Hesso. I continua: “A una ciutat d’Alemanya, on se suposava que s’anava a projectar la pel·lícula, el cinema ens va trucar dient que els havia contactat el consolat turc a través del seu advocat. Aquest deia que era il·legal projectar Per la llibertat, ja que, segons l’Estat turc, fa apologia del terrorisme, la qual cosa era motiu de demanda. El propietari del cinema tenia por i va cancel·lar la projecció”.
La Turquia d’Erdogan també ha actuat dins de la dinàmica del genocidi, que pretén erradicar a tot un poble i a tota aquella que mostre un mínim de simpatia amb la causa kurda. Aquesta estratègia ja ha comportat la prohibició de la llengua kurda i l’opressió i eliminació física de cineastes kurds, com és el cas de Halil Uysal, que va ser nugat a un cotxe i arrossegat fins a la mort. De fet, l’Estat turc ha assassinat a diverses actrius i membres de la Comuna de Cinema de Rojava, entre aquestes a un dels actors principal de la pel·lícula, Cihan Sever.
Totes han viscut açò en primera persona, totes són supervivents i revolucionàries. De fet, dos dels personatges principals, Haki i Åžervan el Pirata, s’interpreten a ells mateixos, ja que van sobreviure l’assetjament que es narra a la pel·lícula, el guió de la qual s’elaborà després de parlar amb aquestes persones que van viure per contar-ho. Aquesta era la voluntat de les combatents, la qual també es pot veure a la peça cinematogràfica, quan un dels comandants, qui interpreta a Cihan Sever, pronuncia la frase: “Ara ix i conta aquesta història”. Cihan, que va ser comandant a Rafa, era conscient del fet que l’alliberament no s’aconseguiria únicament lluitant, que era necessari contar també la seua història i la de totes les seues camarades. I ho ha fet i ho continuarà fent, perquè, tal com pronuncia a una de les últimes escenes, “no deixarem de lluitar fins que les pedres de les cases que han derrocat siguen la tomba dels feixistes”.
Cinema llibertari de fons i forma
La Comuna de Rojava és un col·lectiu cinematogràfic que va començar amb l’aixecament popular de Bakur en l’any 2015. És un grup obert, i en constant creixement i formació, que mitjançant mètodes assemblearis, s’ha convertit en la punta de llança del cine llibertari a nivell internacional. “Col·lectivitzem l’energia i els esforços, tant físics com intel·lectuals, encara que amb unes característiques específiques, perquè, encara que el projecte és horitzontal, en un rodatge ha d’haver-hi una certa jerarquia en la metodologia”, explica Hesso, qui afegeix que és un aspecte que contraresten “alternant les funcions”.
Des del col·lectiu es vol donar a les habitants del Kurdistan la possibilitat de poder anar al cinema. Fins al moment, no hi havia cinemes operatius i la companyia va decidir construir sales
Aquest, a més a més, té tres vessants: l’educativa, la de difusió i la creativa. En primer lloc, l’educació de les joves cineastes és necessària en un context en el qual no existeixen escoles de cine, sent les més pròximes les que s’ubiquen a la ciutat de Damasc. En segon lloc, des del col·lectiu es vol donar a les habitants del Kurdistan la possibilitat de poder anar al cinema. Fins al moment, no hi havia cinemes operatius i la companyia va decidir construir sales o habilitar col·legis o centres d’art i sales de conferències ja existents per a projectar pel·lícules. En aquest sentit, cada any, també se celebra un festival internacional de cinema a Rojava. En concret, el 13 de novembre, en record a l’incendi del cinema d’Amûde, on van morir 300 xiquets en 1960. En tercer lloc, la companyia té com a funció la creació i producció de peces artístiques i documentals, per poder narrar les històries des d’una perspectiva diferent de la convencional, així com per canviar la visió que donen els mitjans hegemònics, que retraten els kurds com a llauradors que simplement lluiten contra l’ISIS. Açò, segons Diyar, “és una falta de respecte tant cap a les persones com cap a la revolució, ja que no expliquen les idees ni la raó per la qual lluitem”.
A banda de Per la llibertat, s’han rodat uns altres documentals i curtmetratges de ficció amb estètica de documental, tots de la mà d’estudiants de l’escola de la companyia. També, actualment, es troba en procés de postproducció una altra pel·lícula de ficció, que tracta sobre el genocidi per part de l’ISIS de la població yazidita a Shengal; així com una altra, que va acabar de rodar-se fa unes setmanes, sobre l’última invasió de Sere Kanye per part de Turquia. Aquesta última ha estat escrita i dirigida per un membre de la Comuna de Cine que fa un any va perdre la casa en aquest conflicte. Es tracta d’una tasca que, a més a més, es realitza en un context complex, a causa del bloqueig del territori, la invasió turca i les restriccions que implica la crisi sanitària de la COVID-19.
Per la llibertat també és una peça que recorda a Terra d’Espanya, aquell film-documental produït i estrenat en plena Guerra Civil espanyola i on es mostrà la lluita de tots els pobles de l’Estat espanyol en contra del feixisme. El treball de la Comuna també evoca a aquells anys on, a València, Barcelona, Aragó o Madrid, la indústria del cine va ser col·lectivitzada gràcies al Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). I és que hi ha molts Per la llibertat. Així ho proclama Diyar: “L’art en general, i especialment el cinema, formen part de la vida mateixa, com a intent de comprendre-la i aconseguir una vida millor”. I conclou: “La lluita per la llibertat és única a tot el món. Un no es pot sentir lliure fins que tothom siguem lliures d’aquest sistema que ens oprimeix”.
