Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La crítica cinematogràfica celebra aniversari amb el futur per escriure

L'Associació Catalana de Crítica i Escriptura Cinematogràfica celebra aquest dissabte el seu trentè aniversari al Raval de Barcelona, amb un cicle de debats que pretenen posar sobre la taula el futur de la divulgació fílmica en un entorn de precarietat professional i fragmentació de la difusió, i amb la projecció d'un film de culte dels anys setanta, 'Wanda' (Barbara Loden. 1970), escassament vist als Països Catalans

Any 1988. Les grans sales de cine encara no havien sucumbit a la proliferació de les multisales, i acumulaven llargues cues en estrenes àvides de públic palomiter, films com Rambo IIICocktail, o ¿Quien engañó a Roger Rabitt? que se situaven entre els més taquillers de la temporada. Començaven també a consolidar-se els cines que projectaven en versió original, refugi del llavors etiquetat com a “cinema d’autor”, on el públic més cinèfilament correcte devorava Woody Allen, David Lynch o Eric Romher. A Catalunya, crítics com José Luis Guarner, Àngel Quintana o Jaume Figueras esdevenien, des dels seus púlpits impresos i televisius de gran audiència, prescriptors respectats de les estrenes de cada setmana.

En aquest context, la gent del sector es va organitzar ara fa trenta anys en l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors de Cinema, la presidència de la qual va assumir el mateix Guarner, crític aleshores de La Vanguardia; l’entitat es va integrar a la Fipresci (la Federació Internacional de Crítics de Premsa Cinematogràfica) i durant molts anys va ser l’únic referent associatiu de l’escriptura cinematogràfica a l’estat espanyol, de manera que de sempre ha acollit firmes de fora de Catalunya.

La situació del sector de la cinematografia ha canviat diametralment, però l’ACCEC ha trampejat fins avui entre els auges del vídeo domèstic, les descàrregues d’Internet, el boom de les telesèries o Netflix, amb tan sols un canvi de nom, relativament recent, quan va adoptar el d’Associació Catalana de l’Escriptura i la Crítica Cinematogràfica, per abraçar la neutralitat de gènere. Per commemorar-ho, l’entitat organitza un cicle exprés de debats aquest dissabte, 15 de desembre, que es repartiran entre el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Filmoteca de Catalunya (tot queda al Raval). La commemoració culminarà amb la projecció d’una perla oculta del cinema independent nord-americà dels anys 70 amb encuny feminista, Wanda, de Barbara Loden.

‘Wanda’ és un film que narra amb aire realista, semidocumental, i amb mirada feminista, la soledad d’una dona que fuig d’un entorn familiar hostil.

“La commemoració és, per damunt de tot, una oportunitat per deixar de banda durant unes hores la precarietat extrema que ens afecta, trobar-nos, pensar junts i cuidar-nos una mica –apunta Ignasi Franch, tresorer de l’ACCEC–. L’endemà seguirem afrontant problemes històrics com l’infrafinançament de la cultura i la universitat al país, i també problemes conjunturals que s’estan convertint en estructurals, com la crisi de poder adquisitiu de la majoria de la població i les crisis sectorials en els àmbits del periodisme, les revistes culturals i en la mateixa exhibició cinematogràfica”. Avui, en efecte, ja gairebé ningú exerceix crítica fílmica amb el concepte que era hegemònic fa trenta anys: la majoria de gent que s’hi dedica es mou en un terreny molt més eteri que abraça des del periodisme cultural free lance, la investigació en l’àmbit acadèmic, fins a la simple afició combinada amb altres feines. Els blogs, els vídeoblogs i les xarxes socials han esdevingut eines per visualitzar la tasca de les persones que es dediquen a reflexionar sobre l’univers audiovisual tant o més potents com ho era fa unes dècades l’univers imprès, de La Guia del Ocio a Cahiers du Cinéma. “La crítica de cine treballa als mitjans de comunicació, a les publicacions especialitzades, a l’acadèmia… D’alguna manera, ens arriben els efectes de moltes crisis que se superposen. I això afecta tant als professionals consolidats com a molta gent jove i vàlida que gairebé ni anhela professionalitzar-se perquè dóna per fet que ja no és possible”, recalca, en aquest sentit, Franch.

“Fins fa relativament poc era una pel·lícula difícil de veure en condicions, i quan vam saber que existia una nova restauració vam pensar que l’aniversari era una molt bona oportunitat per tornar-la a posar en el mapa, explica Toni Junyent, membre de la Junta de l’ACCEC, Toni Junyent, sobre la pel·lícula ‘Wanda’

Les taules rodones s’han programat amb la idea de donar un cop d’ull cap al passat i cap al futur de l’escriptura cinematogràfica, amb un debat entre la majoria de persones que han ocupat la presidència de l’ACCEC (Esteve Riambau -actual director de la Filmoteca-, Àngel Quintana, Carlos Losilla i José Enrique Monterde) i una xerrada entre diversos crítics i periodistes especialitzades en cinema actualment actives als mitjans: Xavi Serra, Desirée de Fez, Alfons Gorina, Ingrid Guardiola i Pere Vall. Aquestes dues taules tindran lloc al CCCB durant el matí de dissabte. “Les taules rodones tracten de fer una mica de memòria amb els antics presidents, de mirar cap al futur de la professió tant en els formats clàssics com en formes alternatives com el podcast o el videoassaig, i també de llençar alguns fils de relació i de diàleg amb la resta del sector cultural, amb el qual creiem que podríem tenir unes relacions més fluides, sempre des del respecte a la independència de criteri de la crítica”, assenyala el tresorer de l’entitat. En aquest darrer capítol, s’ha programat una tercera taula rodona, ja a la Filmoteca, a la tarda, en la qual s’ha convidat a reflexionar sobre la relació amb la crítica a professionals de la distribució, l’exhibició en sales, les plataformes digitals i el món editorial.

L’aniversari de l’ACCEC es clourà amb la projecció a la Sala Chomón de la Filmoteca de Catalunya d’un film que arrossega algunes de les etiquetes que tant agraden a la fauna cinèfila: “de culte” i “maleït”. Wanda (1970), fou l’única pel·lícula que va realitzar l’actriu nord-americana Barbara Loden, que va morir pocs anys després de la producció. Protagonitzada per ella mateixa i rodada en l’estil realista que en l’època es va anomenar cinema verité, amb influències de l’anomenat cine independent d’un John Cassavettes i de l’audiovisual amb mirada feminista que a Europa produïen realitzadores com Agnès Varda o Marguerite Duras, relata la soledat d’una dona que abandona un entorn familiar hostil. “Fins fa relativament poc era una pel·lícula difícil de veure en condicions, i quan vam saber que existia una nova restauració vam pensar que l’aniversari era una molt bona oportunitat per tornar-la a posar en el mapa, explica Toni Junyent, membre de la Junta de l’ACCEC.