Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La despossessió

Fons voltors, desnonaments, transferències de paquets immobiliàries, financerització, deslocalització de fàbriques, del poder monetari, de la política: desarticulació i desinstitucionalització. Reïficació: tot està en venda, s’especula amb la terra, amb la casa i amb el cos. El mercat creix, colonitza nous espais i s’apodera del treball, la reproducció i el suport mutu, les carícies, la salut, l’educació i la llibertat, que ja no és republicana, ara es compra. Ha acabat per adherir-se, fins i tot, en pensar, i així hem acabat per fer una perillosa identificació: democràcia és neoliberalisme.

Explica Polanyi que l’expansió del mercat es concebia com un projecte utòpic que havia d’aportar harmonia, pau i equilibri i que a la fi, l’únic tret diferencial respecte a la resta d’utopies proposades el segle XIX, ha sigut que este ha assolit hegemonia i la seua ombra s’ha estés cada vegada a més territoris i espais de la vida quotidiana. La gran transformació.

El capitalisme és des de fa ja segles la metxa curta de la història, el carbó que l’accelera i que augmenta la distància entre el “que habitem” i l’“on es decideix” com habitem

El capitalisme és des de fa ja segles la metxa curta de la història, el carbó que l’accelera i que augmenta la distància entre el “que habitem” i l’“on es decideix” com habitem. És un tren, o una bèstia, que està en marxa i fora de control, a cada any més contaminant, a cada segle més devorador. D’això ens advertia Walter Benjamin, i crec que encertava, quan contradeia a molts col·legues per a dir que la revolució no podia consistir a accelerar encara més la maquinària, no podia ser qüestió de tirar més carbó; la revolució ha de trobar el fre d’emergència i activar-lo el més prop possible.

La bèstia, que per cert és el nom que rep el tren en el qual milers de migrants es juguen la vida en unes condicions indignes per anar del con sud al con nord del continent americà, no ha parat de devorar àmbits de les vides humanes. Les ha deglutit i les ha cagat per dipositar-les als aparadors del mercat global. Menja i digereix. Desposseeix i acumula. Empobreix per enriquir. Assola per construir. Eixa és la lògica de la mercantilització. El gran aparador.

Així, la lògica mercantil provoca un conflicte capital-vida que es manté en el temps, “despossessió-acumulació-reapropiació”, que ara cau del costat del capital. Es veu en els mètodes de producció actuals amb la configuració d’oligopolis que deslocalitzen economies senceres i amb la precarització del món laboral que ens furta la llibertat, que requereix domini. Ho sentim als cossos quan observem, moltes vegades impotents, com els comerços de barri tanquen i són substitutius per altres sense ànima o desplaçats per i cap a grans centres comercials; desapareixen, i amb ells, la vida al seu voltant. Ens lacera la carn quan pedalegem baix la pluja per satisfer les necessitats del consumidor per un jornal que es calcula a hores, o quan ens acomiaden per prenyar-nos; la dependència a l’àrbitre d’altre és negació l’autonomia del desposseït.

Menja i digereix. Desposseeix i acumula. Empobreix per enriquir. Assola per construir. Eixa és la lògica de la mercantilització. El gran aparador

L’horror envaeix també les nostres llars, de les quals ens desplaça i aliena. L’habitatge com a bé de mercat, l’habitatge precari, el desnonament com a ferramenta de defensa del lliure mercat, els preus de lloguer i l’endeutament. El negoci immobiliari fa que l’estabilitat en el fet d’habitar depenga de la voluntat del propietari, o de la capacitat de pagament de l’habitant, i per la qual cosa, de les desventures i dependències laborals de cadascú. Açò provoca de manera inevitable una degradació en com vivim la intimitat i en com desenvolupem l’hàbitat. La gran estafa.

La despossessió que ha provocat l’expansió del capitalisme s’aprofundeix a nous àmbits de la vida, no deixa de furgar. Colonitza el territori, desplaça formes de vida i despobla llocs abans vitals. Ens desapropia de l’ús de la terra i així ens deslliga i distància d’ella, per molt prop que estiga, i també d’uns coneixements i aprenentatges que es constitueixen bàsics per a gaudir de vides plenes, dignes i arrelades. Alhora, la manera d’habitar les ciutats s’afecta per esta pèrdua del punt de referència que era el territori i així es deshumanitza, en un sentit antropològic: es dissolen les comunitats i les experiències del dia a dia s’allunyen dels cossos.

Pareix clar que l’alienació respecte al fet urbà està més que significada amb la mercantilització que les sobrevola com a espais privilegiats d’extracció de plusvàlues i acumulació. Es genera un estranyament dels habitants en la seua relació amb ella que es tradueix en una desafecció clara i en un sentiment d’impotència respecte a l’autoritat que en tenen, com a pobladors, de configurar-les. És a dir, i a una escala més genèrica, estos processos que converteixen en mercaderia qualsevol aspecte de la vida acaben per calar en els ossos i canviar la perspectiva, els hàbits i, fins i tot, les opinions i les necessitats. La gran metamorfosi.

El mercat es clava en els cossos, i tanmateix, el cos es fa mercat i este travessa els llocs més recòndits de la intimitat humana

D’esta manera, el mercat es clava en els cossos, i tanmateix, el cos es fa mercat i este travessa els llocs més recòndits de la intimitat humana: conéixer gent, la reproducció social i biològica, el suport mutu, la cultura, fer l’amor, les idees; tot és susceptible de transformar-se en un nou producte consumible, i de manera paradoxal, com més dins dels cossos i de la intimitat és el sistema, més llunys d’ells estem.

Però, com hauríem de respondre a este canvi antropològic que ha fet que s’altere el sentir comú de la gent? Doncs bé, podem optar per l’èpica d’una revolució fantàstica, omplir de carbó la locomotora de la història i així forçar una nova acceleració de la història amb la intenció de tallar amb el passat i modelar un ésser humà nou, pur. O pel contrari, podem mirar cap enrere, amb la imaginació de desfer els embolics als quals el mercat ha sotmés el món, recuperar les bones idees de justícia social i abraçar aquelles coses que des de sempre ha atorgat dignitat a la vida, fer una reivindicació de l’humà que es taca: en fi, tirar ja i tirar fort del fre que ature la locomotora de la història, no per renunciar a l’emancipació sinó justament pel contrari, per a recuperar i refer, per a reapropiar-nos, de les coses que ens permeten viure. La gran qüestió.