Després de molts anys congelat, el conflicte del Sàhara Occidental es va reescalfar a finals de 2020 arran de la decisió de Donald Trump de reconèixer la sobirania marroquina de l’excolònia espanyola, que Joe Biden no ha revertit. El gest de Trump ha provocat una reacció en cadena que amenaça la posició espanyola al Magreb. I és que la tensió entre Algèria i el Marroc, històrics rivals per l’hegemonia regional, s’ha situat en el seu punt més elevat des de fa dècades, fins al punt de trencar les relacions diplomàtiques l’any passat. L’Estat espanyol s’ha trobat al mig del conflicte i n’ha sortit escaldat.
Després de rebre el suport de Washington a canvi d’establir relacions diplomàtiques amb Israel, Rabat va concloure que era el moment de posar tota la carn a l’olla per decantar el conflicte del Sàhara a favor seu de forma definitiva. Per això, va iniciar una política molt agressiva amb un objectiu: fer moure l’Estat espanyol i Alemanya. Amb l’Estat francès ja a la butxaca, el règim marroquí creia que si aconseguia també els suports de Madrid i Berlín, la UE sencera es mouria en la mateixa direcció. Així, de forma inesperada, l’any passat va ordenar que cap institució pública mantingués relacions amb l’ambaixada alemanya a Rabat, mentre que a l’Estat espanyol va jugar a fons la carta migratòria obrint la frontera a Ceuta, tot aprofitant la relliscada de l’arribada del líder del Polisario a un hospital de Logronyo.
Forçat a triar entre els dos països enemics irreconciliables, Sánchez ha escollit el Marroc
A la tardor, però, tot semblava indicar que el Marroc havia perdut el pols en haver sobrevalorat les seves forces, sobretot després d’haver rebut un calbot de la UE pels fets de Ceuta. A més, Els Verds alemanys, que sempre havien donat suport al Front Polisario, s’havien fet amb el Ministeri Federal de Relacions Exteriors gràcies a un excel·lent resultat a les eleccions alemanyes. Tanmateix, va haver-hi un nou gir de guió, i al gener, Berlín, motivat per la recerca d’hidrogen verd al Marroc va declarar que la proposta marroquina pel Sàhara era “seriosa i creïble”. Madrid es quedava en fora de joc, i el règim marroquí redoblava la pressió. Finalment, Sánchez va cedir, i encara va anar més enllà, definint les tesis marroquines com “la base més seriosa, realista i creïble” per a resoldre el conflicte, posant fi a quaranta anys de neutralitat espanyola al Magreb. Forçat a triar entre els dos països enemics irreconciliables, Sánchez va escollir el Marroc.
La reacció algeriana no es va fer esperar, i va retirar l’ambaixador a Madrid mentre estudia una resposta adequada. Per començar, ha intensificat les relacions amb Itàlia, a qui ha designat com a nou soci preferent per a l’exportació del gas a Europa, en un moment especialment delicat en el front energètic a causa de la guerra a Ucraïna. El mes de juny, ha anat més enllà i ha suspès l’acord d’amistat bilateral amb Espanya, congelant les relacions comercials, la qual cosa viola també un tractat de cooperació entre Algèria i la UE. Brussel·les ha reaccionat de forma contundent, i sembla que Alger fa marxa enrere. Veurem com acaba el fulletó, però el que està clar és que l’Estat espanyol ja no rebrà el gas algerià a un preu descomptat.
El minut i resultat al Magreb, podríem dir que és Marroc 3 – Algèria 1. El règim marroquí va guanyant perquè ha sabut utilitzar amb més astúcia i menys escrúpols el gran espantall de la política europea actual: la “immigració irregular”. Aquesta és una eina de pressió molt útil perquè la pots usar al mateix temps que, oficialment, negues categòricament fer-ho. Si l’estiu passat haguessin arribat onades de barques a Cartagena o a les Balears provinents d’Algèria, potser Sánchez hauria actuat de forma diferent.
El règim marroquí va guanyant perquè ha sabut utilitzar amb més astúcia i menys escrúpols el gran espantall de la política europea actual: la “immigració irregular”
En general, la reacció a la societat espanyola al gir de Sánchez al Magreb –premsa, analistes, partits polítics, etc.– ha estat negativa, i el PSOE ha arribat a trobar-se sol al Congrés dels Diputats espanyol, ja que fins i tot Unides Podem discrepa d’una decisió sobre la qual ni tan sols va ser consultada. El recent càstig d’Algèria ha reforçat aquesta percepció, per bé que la posició del PP sembla estar moguda per interessos partidistes més que no pas per una qüestió de principis.
El càlcul de La Moncloa es va basar en la creença que la qüestió del Sàhara és més sensible al Marroc que a Algèria, i per això el seu govern continuaria sent més agressiu en les seves pressions. A més, segurament, Sánchez va pensar que les imatges de centres d’acollida desbordats de joves marroquins eren més tòxiques políticament que algun euro extra a la factura de l’electricitat. També va pesar el fet de no voler quedar enrere respecte a altres potències en les relacions amb el Marroc, un país més important per a les empreses espanyoles. Qüestions morals a banda, va ser erroni el càlcul? Potser sí. Però la primera errada va venir de no coordinar posicions amb Berlín i presentar un front unit davant el xantatge del Marroc. Sens dubte, Sánchez podria haver buscat un millor equilibri entre Rabat i Alger, però la tasca no era gens fàcil. Ni ho serà.
