El 20 de febrer de 1989, 57 joves de diversos punts de l’Estat espanyol es van presentar davant dels jutges militars de les respectives comandàncies per fer-los saber que no tenien cap intenció d’incorporar-se al servei militar aleshores obligatori, tot i que ja havien estat sortejats i cridats a files. Recollint el precedent pioner dels anomenats objectors de consciència (persones que, per motius religiosos o per consciència pacifista, s’havien negat, a partir dels anys 70, a empunyar les armes per força, i reclamaven poder fer un servei civil alternatiu a la mili), el moviment dels insubmisos va anar un pas enllà, en declarar una desobediència proactiva a tot allò que tingués a veure amb la institució militar, fins i tot a la prestació social substitutòria al servei armat la llei de la qual aleshores començava a prendre forma.
Amb aquest punt de partida, el periodista barceloní establert a València Joan Canela repassa a Insubmissió, quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Llibres) la trajectòria d’un moviment activista que, en poc més d’una dècada, va jugar un paper decisiu per tal que la mili obligatòria passés a millor vida, en el que l’autor qualifica de “la pitjor derrota militar soferta mai per l’Exèrcit espanyol, i sense disparar ni un tret”. A mig camí de la recerca històrica –consulta de documents i publicacions, converses amb alguns destacats activistes del moviment a Catalunya i el País Valencià– i la crònica personal, a partir de l’experiència del mateix autor com a activista antimili, Canela reconstrueix les diverses etapes, les estratègies, divergències ideològiques i espais de trobada, així com l’impacte institucional i polític d’una lluita que va arribar a arrossegar més 50.000 joves que es van plantar davant la crida a servir la pàtria. Es recorda també la importància històrica de la milícia forçada a l’Estat espanyol com a mecanisme de submissió de les classes populars, el seu arrelament cultural i el desprestigi creixent que va començar a palesar-se amb la generació crescuda durant el primer postfranquisme.
La tesi de Canela planteja el moviment que va impugnar el servei militar a l’Estat espanyol com un model reeixit de mobilització basada en els principis de la desobediència civil no violenta
Sense deixar de recalcar l’impacte d’una resposta repressiva que va fer passar per presidis, militars i civils, gairebé 1.700 joves, en general, el llibre de Canela presenta el moviment insubmisionista dels anys 90 com una història d’èxit que va assolir, amb els esmentats danys col·laterals, els seus objectius. Malgrat les diferències estratègiques i ideològiques d’un moviment on confluïen des de sectors marxistes i trotskistes (aplegats al voltant del col·lectiu Mili-KK), llibertaris (amb la Coordinadora Antimilitarista per la Insubmissió, CAMPI, com a referent) i gent que bevia de la tradició pacifista sovint arrelada en l’humanisme cristià (amb el Moviment per l’Objecció de Consciència –MOC– com a pal de paller), la mobilització antimilitarista va demostrar prou capacitat de coordinació, constància i coherència en les seves accions per generar un impacte en l’opinió pública que va superar amb escreix els marges de l’activisme més mobilitzat i es va instaurar en l’imaginari col·lectiu de tota una generació (com ho proven les lletres de cançons de l’època de temàtica antimilitarista amb què s’encapçala cada capítol del llibre, on no només trobem grups de punk o rock radical basc, si no també cantautores i mostres de pop-rock més mainstream).
La tesi de Canela planteja el moviment que va impugnar el servei militar a l’Estat espanyol com un model reeixit de mobilització basada en els principis de la desobediència civil no violenta, consistent en objectar publicament i a cara descoberta contra una legalitat considerada injusta, tot acceptant la repressió en forma de presó, multes o inhabilitacions que comportava aquell gest: sovint, fins i tot, provocant la repressió com a forma d’evidenciar la injustícia. Aquest patró d’actuació va agafar a peu canviat els alts estaments castrenses i també els poders de l’estat davant d’un volum de desobediència del tot imprevist, com ho proven la diversitat i disparitat de decisions dels jutjats (militars i, més endavant civils) amb els joves que s’hi presentaven voluntàriament com a insubmissos, des del processament i l’empresonament a deixar-los lliures sense cap conseqüència penal; i també en el desconcert i els errors polítics evidents amb què es va gestionar per part de l’administració socialista de Felipe González, des dels més anecdòtics (enviar una fragata amb marineria de tropa a la Guerra del Golf, l’any 1991), fins als més estructurals, com la implantació cuita-corrents d’un model de prestació social substitutòria concebut només com un intent d’apuntalar el servei militar, que no va atraure el gran gruix d’entitats del tercer sector (algunes, a causa del boicot que es va plantejar des del mateix moviment insubmís) i que va quedar aviat desbordat per l’allau de demandes.
En un exercici final no exempt d’interès, l’autor posa en comparació la lluita contra la mili obligatòria amb altres mobilitzacions posteriors que també reclamen per a si el model de desobediència i resistència pacífica contra un marc legal que es vol subvertir, com ara la lluita contra els desnonaments i, molt particularment, les mobilitzacions vinculades al procés d’emancipació català. En aquest apartat, Canela subratlla la manca d’objectius i estratègies ben definides i conjuntes com un dels topalls que, fins ara, han dificultat l’assoliment d’èxits per part de l’independentisme. El pròleg de Gabriela Serra i l’epíleg firmat per Jordi Cuixart des de la presó de Lledoners també abunden en aquesta comparativa.
#RegalaDirecta i t’enduràs un exemplar d’aquest llibre. Pots fer-ho aquí.
