La metgessa li pregunta com està. Ho fa en castellà perquè vol que la comunicació sigui àgil i fluida, sobretot, pel pacient. Però ell no sap castellà —no l’ha estudiat mai— i s’encalla, s’embarbussa i confon paraules. Ella també s’encalla a vegades, perquè només parla castellà amb els companys de feina que no saben català. Veu com a ell li costa, però té paciència i li parla un castellà simple, a poc a poc, cridant una mica i vocalitzant bé. A cada visita les paraules van arrelant i de mica en mica millora la comunicació. Ell ja la va entenent i és capaç d’explicar-se millor.
A la botiga, el de la caixa li repeteix el preu en castellà perquè per ell és evident —el seu color de pell li fa evident— que no sabrà entendre els números en català i li diu “dos” o “tres” i altres coses parlant fort i obrint molt la boca, tot fent grans gestos amb les mans. Després de pagar ha deixat anar un “gràcies” i el noi de la caixa ha somrigut content i li ha respost “a ti”. Està bé que sàpiga alguna paraula en la nostra llengua, però no cal incomodar-lo.
Quin sentit podria tenir fer servir una llengua petita, parlada per a penes deu milions de persones? Quin sentit té fer servir l’anglès si ja hi ha tanta gent fent contingut en anglès?
Encén la ràdio i la tele i veu com cada dos per tres el col·laborador de torn (o la persona entrevistada) parlen en castellà en un programa que era en català. Segurament no passa res perquè —ho sabem prou— els catalans som bilingües per acció divina. Tots els catalans portem el castellà als gens de manera intrínseca. Que hi hagi catalans al Rosselló, al Conflent o a l’Alguer o escolaritzats fora de l’Estat espanyol és ridícul, una anècdota que en cap cas ens ha de fer plantejar el contingut de les nostres propostes culturals perquè fins i tot ells, si són catalans de debò, segur que sabran castellà. Un dia potser farem llibres, pel·lícules, programes, revistes, teatre, música… només en català, però ara no cal. Seria molt lleig fer servir només la nostra llengua perquè hem de respectar a tothom i deixar que cadascú parli com se senti més còmode (excepte si algú parla francès o italià o qualsevol altre idioma que, llavors, el subtitulem o el doblem). Som educats i com que naixem bilingües tampoc cal que els pediatres sàpiguen català, ni els metges d’urgències, ni els qui tenen cura de la gent gran. Un dia —si ho volen— ja l’aprendran els qui no en saben, però ara no hem de ser antipàtics.
A les xarxes sovint hi veu gent del barri i de la ciutat, alguns amb molts seguidors i d’altres amb menys. Allà la presència, l’estètica i el missatge han d’arribar lluny, i és clar, això vol dir fer-ho en la llengua que obre les portes dels set cels: el castellà. Quin sentit podria tenir fer servir una llengua petita, parlada per a penes deu milions de persones? Quin sentit té fer servir l’anglès si ja hi ha tanta gent fent contingut en anglès? El negoci petit dels veïns que ho ven tot al poble o a la comarca fa tots els posts bilingües, perquè el català li dona el toc local, però en castellà agrada més i arriba més lluny.
El mestre va començar el primer dia amb un “buenos días”, perquè li va semblar evident que en un curs com aquell —sabent d’on venien els alumnes— l’important era el temari i no la llengua. A l’institut també ho fa sovint. I mentre es queixa que al pati cada dia se sent menys català, s’adreça als pares —a segons quins pares— en castellà. I és que com s’hi hauria d’adreçar si no? Cal que entenguin el que els hi ha de dir, i això és l’important! I si no entenen el castellà gaire bé els hi parla a poc a poc i amb paciència. Hem de ser amables i no atabalar-nos que el català ja l’aprendran algun dia.
És una cosa ben sabuda que el català, a diferència d’altres llengües, s’aprèn diferent. El català arriba un dia
És una cosa ben sabuda que el català, a diferència d’altres llengües, s’aprèn diferent. El català arriba un dia. Un dia la gent que no el sap i la gent que no el parla s’aixecaran al matí amb una mena de cosa a dins que els remourà fins que els emergirà del ventre cap a la gola un “bon dia” sonor i clar. I llavors se sentiran amb pau i ho entendran tot i parlaran amb un accent bonic i l’univers brillarà, i brillarà en català. Així de senzill.
Ah, quin goig viure sabent que no cal que fem res més que somriure i ser amables: la nostra arma infal·lible. La llengua els hi serà revelada perquè caurem bé, per la simpatia acumulada. Apareixerà el saber del no-res i la llengua catalana es posarà al mateix nivell que qualsevol altra i esdevindrà útil i viva. A les botigues, a les pel·lícules, als hospitals, al carrer, a les escoles: tothom parlarà en català. Podrem viure tan plenament en la nostra llengua que si sentim algú parlant castellà a la tele ens farà gràcia com quan algú hi parla portuguès. El nostre dia arribarà perquè sí. Simplement perquè toca, perquè ens ho mereixem.
Un dia tothom veurà la llum i el nostre gran esforç de no fer res donarà els seus fruits sense cap mena de dubte. Francesc Pujols es va quedar curtíssim: els catalans quan anem pel món no només ho tindrem tot pagat: és que tothom a tot arreu parlarà català.
