Alguns recordaran la sospitosa sort de José Antonio Roca, assessor de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Marbella, exgerent d’urbanisme de l’Ajuntament durant el mandat de Jesús Gil, i principal imputat del cas Malaia. Aquest polític va guanyar en quinze anys un total de 50 grans premis de loteria. Eldiario.com explicava l’any 2012 que “els investigadors a les ordres del jutge Miguel Ángel Torres van xifrar en termes de probabilitat les opcions de Roca. Segons les seves anàlisis, el principal imputat en l’operació Malaia tenia una possibilitat entre 43 quadrilions d’haver tingut la sort en el joc que va declarar haver tingut. Una possibilitat entre 43 quadrilions d’estar dient la veritat”. És a dir 43.000.000.000.000.000.000.000.000.
S’assenyalava així, potser per primera vegada, la primera funció –més basta i evident– de la loteria: era, per a les elits extractives de l’Estat espanyol, una autopista per al blanqueig de diners. La llista és llarga. Carlos Fabra va cobrar entre el 2000 i el 2011, 2,2 milions en premis. A més dels líders del PP, aquesta manera de fer també va ser emprada pels narcotraficants gallecs: la família Charlín també ha tingut una sort singular altament improbable.
La loteria era, per a les elits extractives de l’Estat espanyol, una autopista per al blanqueig de diners. La llista és llarga. Carlos Fabra va cobrar entre el 2000 i el 2011, 2,2 milions en premis. També va ser emprada pels narcotraficants gallec, com la família Charlín
L’ús de la Loteria per evitar impostos ha decaigut aquests últims anys per la tributació dels premis a partir de la llei del 2013, tot i que segueix sent una bona manera de blanquejar els diners de la màfia, això sí, tributant. La paradoxa és que, comprant bitllets de loteria premiats, els diners del narcotràfic poden passar a ser legals previ pagament dels tributs corresponents.
Però la funció simbòlica de la loteria va molt més enllà d’aquest mecanisme, en certa manera pueril si el comparem amb altres, de més profund calat i per això més ocults. Una part important sembla aflorar en proposar una anàlisi semiòtica o semàntica dels anuncis de loteria. Aquests espots, cada vegada més desacomplexats, fan difícil creure que el significat profund que assenyalen sigui innocent o casual. Al seu torn, aquest desvergonyiment creixent facilita notablement la compressió de la funció simbòlica de la loteria.
A continuació proposarem cinc facetes de la funció simbòlica i social de la loteria a les societats del capitalisme avançat.
Individualisme i desolidarització
Uns dels primers elements que apareixen de forma desacomplexada és la promoció de l’egoisme i la falta de solidaritat. Una de les idees que urgeix de forma recurrent en els anuncis insisteix en el fet de ser ric en contraposició al teu veí que es queda sense premi.
En realitat, el missatge de la loteria és el missatge que ha promogut el liberalisme des que existeix: no hi ha salvació col·lectiva, només és possible la salvació econòmica individual
Aquesta separació del perdedor del premi en relació amb la riquesa promou la idea d’anihilació de la solidaritat estesa. No només no cal posar-se vermell amb la desigualtat social sinó que, davant d’aquesta situació, podem permetre’ns l’actitud de bromista. Per què plantejar-se el repartiment de la riquesa amb el veí no agraciat? És una posició moral pròpia de les classes extractives i destinada a legitimar el sentiment individualista, egoista i insolidari que les caracteritza. En realitat, el missatge de la loteria és el missatge que ha promogut el liberalisme des que existeix: no hi ha salvació col·lectiva, només és possible la salvació econòmica individual. El gir del neoliberalisme, com diem, més fatalista i desacomplexat, també queda reflectit en la idea que hi ha una mena de superioritat del ric sobre el pobre (també anomenat darwinisme social) que ha de ser afirmada amb orgull. Què dimonis importen els altres mentre jo tingui riquesa?
Aquest missatge tracta de conjurar tota apel·lació a noves formes d’organització social, de valors com ara el suport mutu, la solidaritat estesa, l’autorescat entre persones que formen part d’un mateix col·lectiu. Tracta de fer-nos descreure dels valors socials més elementals per enfonsar-nos en fangar de l’individualisme, tracta d’amagar les problemàtiques socials o polítiques, de fer-nos recórrer una senda en la qual només busquem solucions individuals a problemes que són abans de res col·lectius.
Distreure de la còlera legítima
La cobdícia és el defecte capital del capitalisme. És per això que el capitalisme treballa a consciència o inconscientment, però de forma permanent, per amagar aquesta realitat. Potser la idea més repetida en els anuncis de loteria és la que “qualsevol pot ser milionari”. La qual cosa és rotundament falsa, perquè només poden ser milionaris els fills dels milionaris. O els grans delinqüents.
Hi ha dues excepcions que se salven a aquesta regla: els agraciats per un premi gros de la loteria i els que han participat d’una manera o altra del somni americà. Per això els grans capitalistes i altres milionaris tracten constantment de presentar aquestes excepcions com a regla, alhora que repeteixen insistentment que la riquesa és accessible a tothom. Si un altre món no és possible, una altra vida sí que ho és!
Possible sí, però tan altament improbable que repetir aquest esdeveniment de manera contumaç s’assembla més a la propaganda que a la publicitat. Perquè, si alguna cosa defineix la riquesa, és precisament que no és accessible a tothom. Per norma general, en tota societat coneguda fins a la data d’avui, els fills dels rics seran rics i els fills dels pobres seguiran sent pobres. Si allò que anomenem l’ascensor social, tan deteriorat durant el segle XXI, funciona de manera acceptable, el fill d’un treballador potser aconsegueix ser un petit burgès. Però, per norma general, els fills dels pobres seguiran sent prole i, amb moltes més probabilitats, els fills dels milionaris seran sempre milionaris. Perquè no importa quina carrera estudiem: el fill d’un milionari que estudia Dret, té la seva carrera professional i la seva nòmina estratosfèrica assegurada; i el contrari succeeix amb el fill d’un treballador amb estudis semblants.
A través de la loteria, es tracta de presentar les coses com si fos una casualitat que un sigui milionari, i com si fos una situació fàcilment reversible. En realitat, fa anys que les teories de l’estratificació social han demostrat que només el fill del ric mor ric. La cultura popular ho sap bé i ho reflecteix en el seu refranyer: “diners guanyen diners”. O Com deia el gran Francisco de Quevedo: “Pues al natural destierra / Y hace propio al forastero / Poderoso caballero / Es don Dinero“.
La mentida d’una riquesa com a condició accessible a tothom és una manera subreptícia de conjurar l’animadversió de classes, la còlera legítima dels que no tenen res vers als que tenen massa i s’ho queden tot per a ells
Com diem, la loteria juga un paper cabdal –mai millor dit: ser ric és una qüestió de sort. Aquesta sort innocent, cega, ingènua i per això justa, és qui fa realitat el miracle dels diners i la riquesa. El miracle de la loteria i el seu caràcter ritual: un cop l’any toca amb el seu dit, a l’atzar, a un ciutadà anònim ple de gràcia. Pot ser qualsevol, una advocada d’Extremadura, un porquer dels Pirineus, una mestra del Sud, un torturador analfabet. L’agraciat serà mostrat durant dos dies en tots els mitjans de comunicació: “vegin l’agraciat: el miracle de la riquesa universal és possible”. Tots volem ser rics, tots podem ser beneïts per la gràcia dels diners. Tan sols cal conservar la il·lusió cada dia i conjurar, cada dia, la còlera de classe. No heu reprovat la riquesa, hauríeu de desitjar-la. L’ambició és bona, et fa mirar cap amunt. No maleeixis la riquesa, aprèn més aviat a desitjar-la.
Aquest acte ritual de legitimació de la riquesa, que recorda estranyament a benediccions i miracles de l’Edat Mitjana, té un poder legitimador proper al dels antics rituals de caràcter profundament social. La mentida d’una riquesa com a condició accessible a tothom és una manera subreptícia de conjurar l’animadversió de classes, la còlera legítima dels que no tenen res vers als que tenen massa i s’ho queden tot per a ells.
Legitimació de la riquesa
La loteria com a esdeveniment, tracta de legitimar la riquesa per fer oblidar que aquesta mateixa riquesa és, en se i per se, un crim. El crim, com dèiem, de la cobdícia, d’acaparar l’excedent sabent que un altre ésser humà patirà per això. Perquè la regla indefugible i amb tant d’esforç amagada del capitalisme és que la riquesa està construïda sobre el patiment dels altres. La riquesa d’una persona és la causa primera i directa de la pobresa de milions de persones. Perquè la riquesa només és possible si no es reparteix. La primera fase d’acumulació es construeix (lògicament i temporalment) en l’explotació de l’home per l’home. Per això, des que hi ha la riquesa, l’opulència econòmica d’un ésser humà es va construir sobre les cadenes d’una col·lectivitat. La riquesa és el crim. Una veritat tan senzilla d’enunciar que no hauria de deixar-nos indiferents.
Comprendre la realitat profunda que hi ha darrere d’aquesta sentència requereix, però, temps, treball i divulgació. Per aquest mateix motiu ha de ser conjurada amb tanta cura per la casta a la qual tant incomoda. Per a això, diverses estratègies seran utilitzades: els mitjans de comunicació que ens repetiran insistentment que ser ric és meravellós, el millor que ens pot passar, la panacea que tots desitgem. La fi de tots els nostres problemes. Una riquesa que és bona per se.
La loteria aconsegueix fer oblidar la part més lúgubre i estructural de la riquesa. Ho té fàcil, la comprensió d’aquesta realitat en la seva totalitat no és tan evident. Molt més senzill és estimular de forma subreptícia la cobdícia dels espectadors passius mostrant a les Barbies i els Kens en iots de luxe i festes al paradís. Una Barbie i un Ken que podries ser tu, si compres el número de la sort i la loteria et concedeix la seva gràcia.
La fal·làcia que s’amaga darrere de tota publicitat de la riquesa és la confusió deliberada entre el que és ontològicament bo (ser ric) i el que és moralment bo (ser generós). Tracta de fer oblidar que la riquesa és, per la seva procedència i pel seu procedir, profundament immoral
La fal·làcia que s’amaga darrere de tota publicitat de la riquesa és la confusió deliberada entre el que és ontològicament bo (ser ric) i el que és moralment bo (ser generós). Aquesta confusió entre el bo i la bondat tracta de fer oblidar que la riquesa és, per la seva procedència i pel seu procedir, profundament immoral, i que la moralitat, és a dir, els valors que permeten una vida en societat basada sobre la justícia i l’equitat, són la igualtat, el repartiment, la generositat, l’empatia i la solidaritat. Ser ric és bo com pot ser-ho estar sa, ser fort, tenir dues cames en lloc d’una, com pot ser-ho tenir bona vista en lloc de ser borni. Però l’ontològicament bo no és necessàriament el moralment bo, ni pot ser confós amb això.
Repetir amb tanta obstinació que ser ric és bo (sense especificar que és ontològicament bo) tracta de traslladar una categoria ontològica a una categoria moral i legitimar així la riquesa com una cosa moralment acceptable. Així que no hauries de sentir animadversió cap al ric: ell és bo, només ha tingut més sort que tu.
Res d’explotació de classe, res de crítiques a l’herència (riquesa per dret de naixement) com a realitats injustes i qüestionables; res de limitacions a l’acumulació de capital, res de repartiment de la riquesa. Ser un bon noi i passejar-se en un cotxe de gamma alta només és qüestió de sort. Quina culpa tenen ells, veritat? Per què hauries de renegar de la gent amb sort?
Canalitzar la paradoxa dels diners gratis
Sorprenentment, la loteria posa de nou sobre la taula el que l’Oficina 2004 va anunciar com la paradoxa més potent que limita amb els diners. El “diners gratis” és una idea tan revolucionària que encara no hem acabat d’avaluar correctament el seu potencial. Els diners gratis és un oxímoron que, desenvolupat i assimilat per la nostra societat cultural, hauria de curtcircuitar els sistemes simbòlics i discursius de la societat monetària. No hi ha espai per a realitzar aquesta tasca –que altres ja han començat amb tant d’ímpetu– aquí i ara, però podem esbossar algunes de les seves línies principals. El regal, com a concepte fort, és un dels petits actes més revolucionaris que podem fer cada dia, especialment si regalem diners. Els antropòlegs que van reflexionar sobre el Potlatch (Bataille, Deuleze) com a mecanismes per evitar l’acumulació de capital, van aprofundir en aquest tema o indicar direccions en què s’ha de repensar l’acumulació capitalista.
Altres formes de diners gratis que refloten són les de la col·lectivització de béns, pròpia de l’associacionisme o del cooperativisme. Totes aquestes formes de relació monetària que s’escapa de la forma d’organització capitalista, tan profundament ancorades en la nostra cultura i concepció econòmica, tenen la seva explicació en les diferents interpretacions dels diners gratis com paradoxa disruptiva del capital. La loteria s’eleva llavors com a única forma possible dels diners gratis. Aquesta vegada, en perfecta sintonia amb els axiomes del sistema conceptual del capitalisme i, per tant, amb capacitat per desactivar les possibles propostes –lingüístiques, conceptuals o pragmàtiques– dels diners gratis. Per què aprofundir més en les contradiccions? Si et toca la loteria… Això sí que són diners gratis!
Reforçar la fe en l’existència dels diners
Però la funció més important de la loteria és la de reforçar el mite que el diner existeix. Es fa a través d’un ritual de litúrgia calculada amb inusitada escrupolositat, en la qual s’inclouen corifeus, cava, mitjans de comunicació i divulgació reiterada de l’alegria, en una jornada gairebé exclusivament dedicada a aquest esdeveniment. Ningú s’ha sorprès que es dediqui un dia (sinó dos) completament a aquest esdeveniment econòmic?
Darrere de tanta litúrgia hi ha una veritat tant magnífica com enigmàtica, que va ser predicada per Miquel Fortuny, humil professor de la UB a la fi del segle XX i inicis del XXI: els diners no existeixen. Aquest singular i brillant professor de la filosofia de l’Edat Mitjana, especialitzat en semiòtica medieval, sostenia que Déu era un concepte amb un potencial únic, capaç d’organitzar tant a escala conceptual com discursiva i organitzativa, tota l’Edat Mitjana. Però el bon semiòtic no es guardava d’assenyalar que ho feia precisament perquè era un concepte sense referent, que només es construïa i definia en la seva posició relativa en el discurs. I que aquesta creença en un signe sense referent (Déu) era el que exigia un acte de fe. Tot acte de fe ha de ser reforçat constantment amb rituals litúrgics i miracles reiterats, perquè l’estructura simbòlica, discursiva i organitzativa de la societat es mantingui i no s’enfonsi. Perquè res no canviï.
El diner és un signe que organitza tot el sistema simbòlic social i que no té referent. I, com que no té referent, dic jo, necessita constantment renovar aquesta fe amb poderosos rituals
El mateix succeeix, assenyalava el professor en el seu article Déu Diners, amb els diners. És un signe que organitza tot el sistema simbòlic social i que no té referent.
I, com que no té referent, dic jo, necessita constantment renovar aquesta fe amb poderosos rituals. Com més espectacular sigui el ritual, com més impacti en el subconscient col·lectiu, més efectiva la catarsi i major serà la renovació d’aquesta fe. És sabut que els diners requereixen un acte de fe. Quan comprem una barra de pa, donem a canvi alguna cosa que no té valor, més que la fe en els diners com una cosa existent. S’han escrit moltes pàgines sobre el diner com a valor de canvi. Però poques vegades se’ns recorda que els diners no existeixen, i que només hi ha la fe en els diners.
La loteria com a ritual té com a funció reforçar la nostra fe en un signe sense referent. El premi gros fa milionaris, exactament com si els diners existissin. Crea diners del no-res i els dóna a un elegit, qualsevol. És un miracle (una mica com el miracle del pa i els peixos) en el sentit antropològic de l’acte, de reforçament de la fe, d’acte social de reafirmació de la fe: amb la seva festivitat, amb el seu elegit, amb el seu ritual d’enunciació, amb tots els mitjans de comunicació pendents de qui seran aquest any els elegits i les elegides, a qui no li sembla una analogia singular? Anàlogament al sant que amb la fe en Déu era capaç de curar un cec o un leprós. L’important dels miracles era l’acte de renovació de la fe… I aquest és exactament el paper actual de la loteria.
La loteria és important perquè apropa –il·lusòriament– la riquesa a la plebs; legitima la seva existència fent-la més dolça, justa i humana; neteja les mans tacades de culpa; mostra la seva cara més amable; es presenta desitjable i accessible. I sobretot, ens fa creure que el diner és real. Quan, l’única cosa real, és la riquesa que el treballador crea cada dia amb la suor del seu front. Que cada dia li és robada. Tan real com que, el dia que pari de crear riquesa, el món deixarà de girar.
Però per a això, primer, o potser simultàniament, ha de desaparèixer la loteria.
