El paisatge que ens envolta és memòria viva. Parla un llenguatge cada cop més difícil de comprendre. És un mirall del passat i una lupa del present. Tanmateix, cada dia que passa, sembla que avancem cap a una amnèsia col·lectiva. Interpretar el paisatge, per tant, té un component bàsic d’identitat comuna. El resultat de la Menorca que tant estimau —i que òbviament estimam— es conforma a partir d’un conjunt de factors clau que teixeixen la història del territori.
Val a dir que, en els temps que corren, les contradiccions i el patiment convoquen un existencialisme hipotèrmic que condueix a la inacció i a l’assumpció de la derrota. Aquest text parla d’un territori amenaçat. Un entorn idíl·lic, aparentment apartat de tot, amb un crit sord al cor per un món que es fa miques. Sembla quasi ofensiu parlar d’un lloc enfora dels malsons que assetgen el planeta. Sembla, fins i tot cruel, parlar d’un espai de confort i comoditat que sovint serveix de refugi per a moltes amigues que venen a desconnectar d’aquest deliri constant de món.
Tensions que resulten ser el reflex d’una batalla constant per la defensa de la vida. I així, si el sabem interpretar, el paisatge ens parla d’aquestes tensions
Malgrat tot, aquí també s’hi couen tensions. Tensions dimensionades, potser a petita escala, però també violentes i sovint menys perceptibles. Tensions que resulten ser el reflex d’una batalla constant per la defensa de la vida. I així, si el sabem interpretar, el paisatge ens parla d’aquestes tensions.
Un conjunt d’ingredients va fer possible que tinguem un petit tros de terra, de penya-segats i ullastre, de tanques i murtra, envoltat d’aigua i amb entorns naturals molt ben conservats. Zones humides on reposen aus migratòries o barrancs plens d’aigua són alguns exemples de santuaris d’una enorme biodiversitat.
Fem una ullada als plans de desenvolupament del règim per posar context. A la dècada dels seixanta, el Ministerio de Desarrollo franquista va planificar polítiques de creixement econòmic per a les regions costaneres: la Costa Brava, la Costa del Sol, la Costa Daurada o el litoral balear. És el que després autors com Ivan Murray o Macià Blázquez-Salom descriuran com a procés de balearització.
Eivissa i Mallorca van començar a col·locar els primers maons, i el boom de la construcció va esclatar amb força, dinamitant el territori. Amb un únic criteri de planificació que conduïa a una següent fase: el turisme.
A Menorca el canvi cap a un model econòmic dependent i a curt termini troba una primera barrera: la presència de la indústria de la sabata i la bijuteria, combinada amb el sector agrari i pesquer
Grans xalets amb piscina i jardí apareixen com bolets. Grans blocs de ciment s’alcen, compartimentats en dues-centes, tres-centes o, fins i tot, cinc-centes habitacions, amb balconades damunt cales verges. A primera línia de mar, urbanitzacions d’apartaments adossats i comprimits omplien fins al darrer metre quadrat de vorera.
Aquí, aquest procés de transformació forçada arriba un pèl més tard. El canvi cap a un model econòmic dependent i a curt termini troba una primera barrera: la presència d’un sector industrial potent. La producció madura de sabates i bijuteria, combinada amb un model agrari i pesquer poc modernitzat, serveix durant un temps de fre a l’ansietat turistitzadora.
Una mostra clara de la importància de construir un model econòmic que, tot i no ser una utopia terrenal, almenys mostra unes fortaleses davant la dependència i la submissió del model que ens travessa actualment.
Per exemple, vos propòs un joc: entrau en una pàgina pública del Consell Insular i viatjau setanta anys enrere, concretament a 1956. Aquesta pàgina és un visor d’informació geogràfica que permet veure els canvis que ha experimentat l’illa. Un cop dins, podeu combinar la imatge més antiga amb la de 1984. El joc consisteix a cercar topònims: Punta Prima, Cala en Blanes, Cala Galdana, Son Xoriguer.
El boom turístic trosseja el territori amb escaire i cartabó. Una cirurgia territorial que deixa una gran part del litoral illenc escapçada. La planificació urbanística queda en mans d’especuladors, polítics corruptes i del franquisme.
Alguns es pensaven que fermaríem l’ase on l’amo volia, però no va ser així.
Les grans batalles per la defensa del territori van ser liderades per una comunió d’ecologistes, militants d’esquerres, jovent àvid de democràcia i un ampli consens social que va fer de muralla
Un altre factor clau apareix amb força durant aquesta època de creixement. S’inicia una etapa de mobilització. Les grans batalles per la defensa del territori van ser liderades per una comunió d’ecologistes, militants d’esquerres, jovent àvid de democràcia i un ampli consens social que va aguantar com una muralla fins al final, contra la balearització.
Després d’anys de lluita, es va aconseguir paralitzar molts projectes que ja estaven dibuixats i redactats. Es van salvar entorns naturals que avui serveixen de reclam publicitari turístic. Aquests mateixos espais, sovint desposseïts de veu i significat, són avui escenari de venda i revalorització del paisatge. Són paratges que no respiren durant mesos: Macarella, Cala en Turqueta, Binimel·là, els Alocs…
Finalment acaba traduint-se en l’àmbit polític. La governança fa els deures –rara avis– i aplica la voluntat popular. Les decisions preses en el canvi de mil·lenni institucionalitzen el model d’illa que tanta gent havia defensat. S’implementa un instrument d’ordenació territorial que limita el creixement i que sepulta ni més ni menys que seixanta mil (60.000) places turístiques previstes en planificacions anteriors.
Aquests espais, sovint desposseïts de veu i significat, són avui escenari de venda i revalorització. Són paratges que no respiren durant mesos: Macarella, Cala en Turqueta o Binimel·là
Durant un temps, aquest consens va funcionar com un dic de contenció. Va preservar espais, va frenar inèrcies, va donar sentit a la idea que una illa té límits i que aquests límits no són una feblesa, sinó una forma de cura.
Avui, sota noves formes i nous discursos, aquella frontera torna a ser erosionada. No amb grans titulars, sinó amb petites excepcions, modificacions discretes, reinterpretacions interessades i projectes que, un a un, van buidant de contingut el pacte territorial que tant va costar construir.
El paisatge, com sempre, ho sap abans que nosaltres.
I per això, tornar a interpretar-lo avui no és un exercici estètic ni nostàlgic. És un acte polític. És decidir si volem continuar habitant una illa amb memòria, límits i futur, o si acceptam convertir-la definitivament en un producte.
