Una xarxa silenciosa recorre l’Estat espanyol. Teixeix un discurs mediàtic, defensat sota capçaleres de periòdics de diferent nom, però amb la mateixa tipografia i disseny, aglutinades en el mateix grup de comunicació. La seva presència calmada es recolza en les barres dels bars de nord a sud. Cada regió té el seu periòdic. La seva capçalera de referència. El Correu o La Rioja han estat les capçaleres de referència que han acompanyat la meva infància.
Periodisme local. Paper. Periòdics adaptats a cada regió encara que tots pertanyen a una mateixa empresa. Informació pròxima. Festes dels pobles de les comarques, rodes de premsa d’autonòmiques i municipals, entrevistes amb artistes locals. Informació estatal o internacional explicada per al nostre context, per a la nostra gent d’aquí, en aquest costat del món. La nostra informació. Les fotos de grup en les festes dels pobles que es publicaven en el Diario de Navarra —almenys quan jo era becària, igual es continua fent—, eren el protofacebook. Una es buscava entre la gent. “Aquí estic, al costat de Mengana”. Al peu de foto, per ordre, d’esquerra a dreta, de la fila de darrere cap endavant, quinze noms amb els seus cognoms. “Aquí estem, Mengana i jo”. La pàgina de queixes de la ciutadania, missatges arribats a una bústia telefònica que una becària recollia, resumia i ficava en pàgina: “L’Ajuntament segueix sense arreglar les rajoles del meu carrer”, “El meu veí té un lloro que no calla i no sé què haig de fer”. Les nostres veus.
No és casualitat que coneguem més a Britney Spears que a Lapili, per exemple. O que ens sentim més prop de “la nostra actriu més internacional” (sic. Ane Igartiburu) que de qualsevol senyora que veiem al metro
Es comenta sovint aquesta frase-clixé: “És veritat, ho han dit per la tele”. I sí. La tele pertany a un món anterior a internet, aquest en el qual només els experts acreditats conten les coses i, per tant, la veritat. És el món previ a les xarxes socials que van dinamitar la unidireccionalitat de l’esquema emissor-receptor. No obstant això, i amb perdó dels canals locals, la vocació televisiva, almenys en els seus programes de més èxit, ha estat més global que local. Més centralista, si parlem en termes de l’Estat espanyol, que regional. Més d’homogeneïtzar que de donar el comunicat de la idiosincràsia de cada territori. No és casualitat que coneguem més a Britney Spears que a Lapili, per exemple. O que ens sentim més prop de “la nostra actriu més internacional” (sic. Ane Igartiburu) que de qualsevol senyora que veiem al metro.
De fet, una de les tàctiques clàssiques de la dreta per a desacreditar a l’esquerra i, en concret, a les dones d’esquerres, és ratllar-les de lletges, per bàsic que sembli. Així ho van fer durant la guerra civil i el franquisme contra les republicanes o les dones que, simplement, transgredien les normes de gènere tallant-se el pèl o anant a treballar. Els ha passat —i els passa— el mateix a les dones obreres que no complien amb els cànons burgesos de feminitat perquè no eren fines, bàsicament. Treballar molt i en treballs físics adoba tot, també la pell (no és un al·legat d’èpica obrera, sinó un fet). El mateix insult s’utilitza ara quan els masclistes clamen al cel queixant-se de com el feminisme enlletgeix les dones, que retallen les seves cabelleres llargues, deixant així enrere un símbol de feminitat bàsic recollit fins i tot en la Bíblia (el cabell llarg de les dones s’entén com un vel natural que déu ens ha donat, perquè és la nostra obligació ser amagades, Corintis 11:3-15). I si sembla que aquest al·legat contra l’insult bàsic de “lletja” és una cosa passada de moda i que no ve al cas, aquí queda un exemple gràfic i resumit d’allò que vull dir, a cop de publicació d’Instagram, any 2022:
Tornant al tema de la tele, de la premsa local i dels referents homogeneïtzants que perpetuen, el tema no és només que tothom sap qui és Britney Spears i, en comparació, molt poca gent coneix a Lapili. El tema és que la gent creu que s’assembla més a la imatge de l’esquerra amb el pol Ralph Lauren i el somriure que a la cara d’empipament d’Irene Montero. L’estratègia va ser utilitzada pels mitjans de comunicació, també, comparant a Inés Arrimadas i Anna Gabriel. Hi havia un tuit que no aconsegueixo trobar, similar a aquesta foto, amb totes dues polítiques: “Quina Espanya prefereixes?”, una cosa així deia. I la majoria de respostes assenyalaven a Anna Gabriel com a lletja i a Arrimadas com la desitjable, com l’Espanya desitjable. I, no obstant això, quan viatjo en el metro, veig moltes més ‘monteros’ o ‘annagabrieles’ enfadades o sense maquillar, que a senyores recentment sortides de la perruqueria (sense tenir res en contra ni a favor ni de l’un ni de l’altre). El que vull dir és que ens sentim més identificades amb les imatges d’aquestes dones que compleixen amb el cànon de bellesa mentre la majoria som les altres. I ens sentim així per la tele —i les revistes i les pel·lícules i etcètera, etcètera— però, sobretot, per la tele. Si la tele és la veritat, l’espanyola de veritat és la que besa de veritat i tal.
La deriva televisiva o, més aviat, el format audiovisual en pantalla casolana, ha anat per altres rumbs: plataformes de vídeo. Netflix, Filmin i les que siguin. Models de televisió a la carta basats més en preferències identitàries, en gustos, que en models culturals territorials. Més de poder veure una sèrie com Sense 8 alhora que una alemanya que està a 2.000 quilòmetres de distància i parla un altre idioma, i que us agradi a ambdues, i menys de comentar en el bar de baix amb la teva veïna i en la teva llengua la notícia de portada de la capçalera regional que toqui.
Les tendències comunicatives globals i capitalistes, amb internet com a culmen tendeixen a restar importància al territori
Els periòdics regionals i locals en paper, en canvi, eren una veritat menys estrident que l’audiovisual. Sense platons ni color ni música en viu. En els quals trobaves a Mengana al teu costat més que a la reialesa o a una model. Aquestes també estaven, però no eren les úniques amb dret a ocupar aquestes pàgines. Parlo en passat perquè aquests periòdics en blanc i negre i en paper ja no es consumeixen com abans, sinó en internet, on els vídeos i el color els donen un altre aire.
Amb internet, com esmentava i ja sabem, el model ha canviat. El periòdic ja no és l’únic lloc on conèixer les coses del meu entorn i la tele no és l’únic mitjà audiovisual d’abast diari. Els mitjans de comunicació —i entenc aquí, també, a cada tuitera, tiktoker i youtuber com a emissora de comunicació— en internet són un híbrid d’aquestes capçaleres i de les cadenes televisives. No obstant això, les tendències en xarxes estan deslocalitzades o, cosa que és el mateix, localitzades en els centres. Si parlem de territori, de terra, en principi, a ningú li importa des de quina localitat parla aquesta instagramer que ens conta en què consisteix la cultura de la violació. Si parlem de centre i perifèria, el més probable és que la majoria dels nostres comptes polítics estiguin parlant de com funciona el Consell General del Poder Judicial i poques de com funciona el departament de Seguretat ciutadana del teu municipi.
És probable que pensis que t’assembles més a Arrimadas que a Anna Gabriel. La colonització mental es combat defensant el terrenal, les nostres coordenades
En Pikara Magazine som hereves del coneixement situat de Donna Haraway. Sempre repetim que venim del periodisme situat de Diagonal, precedent del Salto. Situar-se és reconèixer que podem ser honestes, però que partim d’un lloc: un gènere, una classe social, una raça, una identitat sexual… Però en aquest coneixement a vegades oblidem que el territori també defineix. Que marca, que és important saber des d’on estem escrivint, també, físicament. Perquè les tendències comunicatives globals i capitalistes, amb internet com a culmen —ara com ara—, tendeixen a restar importància al territori. Fan lleugers els cossos, com si no tinguessin més que una imatge en la pantalla, com si no ocupessin un espai en un lloc del món, amb una llengua, costums, conflictes i alegries pròpies. Aquesta és la idea del Metaverso i, si li fem un volt, sabem que quan no es tenen en compte les característiques pròpies, vol dir que hem naturalitzat les alienes. Els pensadors marxistes alemanys Aleksander Kluge i Oskar Negt deien en el seu llibre sobre l’esfera pública proletària que, si quan veus la tele no hi ha res que et grinyoli, és probable que la teva ment hagi estat colonitzada del tot.
És probable que hagis naturalitzat trets socials, estereotips, clixés i veritats i les dones per fetes. És probable que pensis que t’assembles més a Arrimadas que a Anna Gabriel. La colonització mental es combat defensant el terrenal, les nostres coordenades. Ni advoco per una volta a la tribu ni m’estic calant la txapela fins a les orelles perquè em bloquegi la mirada sobre el diferent ni m’estic posant folklòrica. Només vull reivindicar, i per això t’he portat fins aquí, l’important que és que el periodisme situat, també en el lloc des del qual s’escriu. Un periodisme que és conscient dels seus llegats, dels llegats de tots els territoris, i que sap que claudicar en això és deixar que la imatge homogènia —occidental i probablement iaqui— del món, ens colonitza.
Fem una campanya conjunta entre la Directa i Pikara Magazine, perquè parlem des del País Valencià, les Illes, Euskadi i Catalunya. I, per això, sabem la importància de contar les nostres històries, les dels nostres territoris
Per això, fem una campanya conjunta entre la Directa i Pikara Magazine, perquè parlem des del País Valencià, les Illes, Euskadi i Catalunya. I, per això, sabem la importància de contar les nostres històries, les dels nostres territoris, però també les històries d’altres en altres llocs del món. Des de la seva perspectiva, sense passar-les pel prisma de la veritat de la tele, sense pagar el peatge de treballar en una capçalera local d’una empresa hereva del règim. Treure les nostres històries, els nostres referents, per a fer la nostra pròpia esfera pública.
També ho fem perquè ens agrada cooperar i no competir, treballar juntes amb diferents mirades. Si et subscrius ara fas costat a la Directa i a Pikara Magazine i reps l’últim anuari de Pikara Magazine, el número de la Directa dedicat al masclisme en el sistema sanitari i més regals que pots veure aquí. Tens fins al 31 de gener per a fer costat a dos mitjans que miren des dels seus territoris.
