En l’àmbit social, com en tots els àmbits, hi ha termes que, en un moment donat, agafen embranzida. Això mateix està passant darrerament amb els conceptes antipunitivista i justícia restaurativa. Val a dir que no són conceptes nous, sinó que acumulen un sòlid bagatge de pensament crític i acció comunitària. El que és relativament nou, però, és l’ús que se n’està fent en el context del debat sobre l’abordatge de les violències masclistes i sexuals, on estan ocupant un lloc d’important centralitat. Tot i això, gairebé mai no són definits exhaustivament i, molt menys, aterrats en pràctiques concretes i palpables. Així, per exemple, els termes “antipunitiu” i “restauratiu” sovint s’empren indistintament, com si fossin sinònims o, fins i tot, com si un dugués necessàriament a l’altre. La realitat, però, és que aquests conceptes no només no són sinònims sinó que responen a objectius diferents, malgrat que puguin estar interrelacionats
Així, l’antipunitivisme neix als anys seixanta i setanta del segle XX com a corrent crític que qüestiona el càstig com a mecanisme central de justícia i, especialment el sistema penal i carcerari des d’una mirada antiracista i de classe. Es tracta d’un corrent de pensament i un moviment activista que es nodreix d’influències diverses, com podrien ser l’anarquisme i el seu rebuig al paper de l’estat com a agent de càstig; el moviment abolicionista de les presons que assenyala la funció d’aquestes com a perpetuadores de les desigualtats socials i racials; les pràctiques restauratives i transformatives pròpies dels pobles originaris i de les tradicions comunitàries, més tard preses com a model per l’humanisme cristià i pel moviment pacifista; o el feminisme antipunitivista, ja a partir dels anys noranta. Autores com Michel Foucault, Giorgio Agamben, Eugenio Zaffaroni, Alessandro Baratta, Angela Davis o Ruth Wilson Gilmore, entre moltes altres, han fonamentat perspectives crítiques conegudes com abolicionisme penal, denúncia del populisme punitiu o feminisme anticarcerari.
L’aproximació restaurativa és una de les influències que nodreix l’antipunitivisme, però no és en si mateixa punitivista o antipunitivista
L’aproximació restaurativa és una de les influències que nodreix l’antipunitivisme, però no és en si mateixa punitivista o antipunitivista, atès que el seu objectiu central no és la reflexió sobre el càstig, sinó la reparació del dany causat per la violència (o per la infracció o delicte), tenint en compte el seu impacte en la víctima i en la comunitat. És cert que la mirada restaurativa incorpora l’agressor en la reparació del dany i, en aquest sentit, els processos restauratius poden esdevenir pràctiques alternatives al càstig, però no sempre, ja que també poden ser complementàries o donar-se molt separades en el temps del moment en què es va perpetrar la violència, perquè abans no hi ha hagut les condicions per dur a terme un procés que posi al centre la víctima i les seves necessitats.
Així, per exemple, podem fer referència a les accions restauratives dutes a terme a l’Argentina, complementàries a les condemnes penals contra militars i civils per crims de lesa humanitat comesos durant l’última dictadura cívic-militar. Aquestes accions no van implicar als condemnats, perquè mai van mostrar interès a reparar el dany causat, però sí a l’Estat, com a responsable del terrorisme d’estat. Aquestes accions restauratives van ser tant econòmiques com simbòliques, com ara: el reconeixement dels fets, la demanda de perdó a les víctimes i al conjunt de la societat, el compromís amb la cerca de persones desaparegudes i els seus cossos, la creació d’organismes de memòria estatals o d’un dia de la memòria per treballar en l’àmbit educatiu els fets, l’assenyalament dels centres clandestins de detenció i la seva rehabilitació com espais de memòria. Cap d’aquestes mesures va ser substitutòria dels processos penals, sinó complementària.
Altres exemples de processos restauratius no substitutoris dels processos penals els trobem a Colòmbia o a Sud-àfrica, com a part de la justícia transicional; o en algunes experiències pilot al País Vasc, amb trobades restauratives entre víctimes i exintegrants d’ETA, entre altres.
D’altra banda, és important assenyalar la diferència entre processos restauratius que es donen en el marc de la justícia penal, institucionalitzats i normativitzats per l’estat, dels processos que es poden donar en l’àmbit laboral (que en l’actualitat sovint es limiten a mediacions victimitzants), dels processos comunitaris que es poden donar en els col·lectius de base. Així, estem parlant de processos restauratius per referir-nos a pràctiques que parteixen de regulacions força diferents, com també de diferents graus de professionalització de les persones facilitadores, d’intervenció estatal, de mirada feminista i antiracista o de solidesa comunitària. També, i aquí entra l’aiguabarreig que sovint fem entre mirada restaurativa i antipunitivisme, estem parlant de diferents tipus de sanció, no és el mateix, per exemple, parlar d’anys de presó, que de retirar l’acreditació d’un col·legi professional, que d’expulsar d’un col·lectiu.
Estem parlant de processos restauratius per referir-nos a pràctiques que parteixen de regulacions força diferents, com també de diferents graus de professionalització de les persones facilitadores
Una altra confusió que molt sovint ens trobem quan es parla de processos restauratius és que es confonen amb processos alternatius a la presó. La qüestió, però, és que parteixen d’objectius diferents: els primers busquen una reparació integral a les víctimes i les comunitats danyades, per tant, el que està al centre del procés són aquestes, les seves necessitats i drets. En canvi, els processos alternatius a la presó posen al centre a les persones que tenen responsabilitat penalment exigible, i l’objectiu és que no ingressin a la presó, per raons molts diverses, com poden ser la baixa entitat dels delictes o faltes, que es tracti de persones joves, persones amb responsabilitats de cures de filles, entre altres raons.
S’ha de tenir molta cura de no barrejar aquests processos, perquè algunes de les conseqüències que hem trobat a la pràctica és la de, per exemple, revictimitzar a dones que han patit situacions de violència masclista assenyalant que si denuncien entren en una lògica punitivista, que pot acabar arruïnant la vida dels agressors. En aquest sentit s’ha de tenir en compte que la revictimització no només la poden exercir les institucions, sinó també els mitjans de comunicació, les xarxes socials o les intervencions comunitàries.
Val a dir que l’únic àmbit sobre el qual s’ha regulat l’abordatge restauratiu és el penal i, en aquest sentit, en el nostre ordenament jurídic existeix una prohibició ferma de mediar en casos de violència de gènere dins de la parella o de violència sexual, prohibició recollida en el mateix Conveni d’Istanbul de l’any 2011. Aquesta prohibició, qüestionada per algunes, està directament relacionada amb el fet que la mediació és una metodologia que parteix d’una suposada igualtat entre les parts d’un conflicte i que cerca una entesa entre aquestes parts a partir de la facilitació a priori neutra d’una persona mediadora. Els processos restauratius, en canvi, parteixen del reconeixement del dany causat i de l’asimetria de poder entre víctima/supervivent de la violència i victimari, i no busquen un acord que “beneficiï a totes les parts”, sinó acords de reparació del dany, en què la responsabilització de l’agressor juga un paper clau.
Els processos restauratius parteixen del reconeixement del dany causat i de l’asimetria de poder entre víctima/supervivent de la violència i victimari
Cal assenyalar, però, que malgrat la prohibició legal, un recent estudi presentat per Dones Juristes i encarregat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, mostra com la mediació s’està aplicant en dret de família en casos en què hi ha violència de gènere, sense que les persones mediadores acreditades comptin amb cap mena de formació en perspectiva de gènere i violències masclistes, ni amb pautes o indicadors preestablerts que els permetin identificar situacions de violència, fins i tot quan el “conflicte” familiar ha passat al jutjat d’instrucció després que s’arxivés un procediment per violència masclista en un jutjat especialitzat. Una de les troballes de l’estudi és que les mediadores de família només consideren que hi ha violència masclista quan hi ha un procés penal obert, sense tenir en compte la infradenúncia d’aquests tipus de violència o l’elevat índex d’arxivament o sobreseïment dels casos.
El fet que la prohibició de mediació és expressa en el penal, a vegades s’interpreta com que no està prohibida en altres àmbits de violències masclistes com l’àmbit laboral o al comunitari. Davant d’això hi ha un problema de fal·làcia legal i un altre d’incomprensió del sentit de la mediació. En relació amb el primer punt s’ha de recordar que el Conveni d’Istambul, que és immediatament aplicable a l’Estat espanyol, prohibeix en tots els casos de violències contra les dones la mediació i la conciliació (art. 48), i que un Estat no pot invocar les seves omissions legislatives per incomplir un tractat ratificat que protegeix drets humans.
En relació amb el segon punt, és important tenir present que la mediació mai no és apropiada en situacions d’asimetria de poder. En aquest sentit, Linda Porn i Tatiana Romero reflexionaven fa poc sobre violència sexual travessada per raça i gènere a la revista Pikara i ens alertaven que la justícia restaurativa pensada només com un procés de mediació, sense enfocament interseccional, desplaça les parts a llocs injustos, sobretot a les agredides i encara més si aquestes són racialitzades, migrants, sense xarxa afectiva i material forta per sostenir-les.
Així, cal recordar que un abordatge restauratiu no és una pràctica o procés específic, sinó, un enfocament que parteix dels valors de voluntarietat, veritat, equitat, seguretat física i emocional de les participants, inclusió, apoderament, salvaguarda de drets, reparació del dany, reconeixement, respecte i dignitat de totes les involucrades, rendició de comptes i voluntat de transformació i no repetició.
Un abordatge restauratiu és un enfocament que parteix dels valors de voluntarietat, veritat, seguretat física i emocional, rendició de comptes i voluntat de transformació i no repetició
Un procés restauratiu ha de donar suport a les víctimes/supervivents de violència, donant espai al seu relat i recollint les seves necessitats i desitjos per tal que siguin part activa en la resolució de la situació de violència i puguin exigir compensació i reparació; això inclou també a la comunitat, com a part impactada per la violència i el restabliment de vincles socials o familiars. A més, l’aproximació restaurativa ha de permetre consolidar o repensar els valors comunitaris i encoratjar la responsabilització de l’agressor i, també de la comunitat, especialment quan ha estat part perpetradora o possibilitadora. En aquest sentit, la víctima no és vista únicament com la persona que ha estat danyada, sinó com a defensora de béns comuns.
Ara bé, tot i les múltiples oportunitats que pot oferir un procés restauratiu, no podem abraçar aquesta perspectiva de forma naïf i com a alternativa perfecta a altres formes de justícia. Per començar, la comprensió i l’acceptació del dany causat per part dels agressors és un element imprescindible per poder optar per una via de resolució restaurativa, tenint en compte que la responsabilitat sobre el dany implica posar el focus en la reparació i en evitar danys futurs.
D’altra banda, quan parlem de comunitat cal fer esment a algunes qüestions. Per començar, que moltes de les pràctiques restauratives són una transposició descontextualitzada de pràctiques de pobles originaris no occidentals en què el concepte de comunitat no és assimilable a les nostres comunitats fragmentades construïdes sobre valors individualistes i neoliberals. Això vol dir, sobretot pel que fa als processos restauratius duts a terme en el marc de col·lectius, que caldrà haver aprofundit en el suport mutu i fet un treball previ sobre violències masclistes, però també racistes, capacitistes o edatistes, per arribar a una comprensió compartida del que és la violència i de com es volen entomar situacions de violència que es donen en el col·lectiu. Així mateix, a l’hora d’involucrar a la comunitat caldrà analitzar quines són les tensions socials preexistents, les iniquitats i desigualtats que en ella es donen, les diferències de poder i formes d’exclusió que operen i el seu rol en l’exclusió o condemna a l’ostracisme de les persones que han denunciat violències.
Una altra qüestió és la capacitació de les persones facilitadores. En l’àmbit professional, sovint trobem persones formades i amb molta experiència en processos restauratius, però amb mancances importants en perspectiva de gènere i interseccional. D’altra banda, en l’àmbit activista, podem trobar persones amb un important bagatge feminista o antiracista que han dut a terme anàlisis profundes sobre les desigualtats socials, però que desconeixen les metodologies restauratives i els principis que les regeixen per tal de garantir la seguretat de les parts i la no revictimització.
Les persones facilitadores sempre hauran de fer una anàlisi prèvia per determinar la viabilitat del procés restauratiu tot detectant desequilibris de poder existents -i valorant la possibilitat de mitigar-los o no- i els riscos de revictimització
En tot cas, és important que les persones que intervenen en processos restauratius davant de casos de violència masclista i sexual tinguin una sòlida perspectiva de drets humans, interseccional i de gènere i un profund coneixement de les violències masclistes. Les persones facilitadores sempre hauran de fer una anàlisi prèvia per determinar la viabilitat del procés restauratiu tot detectant desequilibris de poder existents – i valorant la possibilitat de mitigar-los o no – i els riscos de revictimització, també des d’una perspectiva sensible al trauma. Caldrà verificar que es dona una voluntarietat real de les parts, sense cap mena de coacció o pressió de part de l’agressor o de la comunitat perquè participin del procés. Així mateix, s’haurà de valorar conjuntament amb la víctima/supervivent la seva capacitat de sostenir un procés restauratiu i de posar límits i sol·licitar la interrupció del procés en qualsevol moment. Finalment, les facilitadores hauran de tenir clar que la trobada entre les parts no és mai un requisit necessari per a un procés restauratiu centrat en la reparació del dany, sabent que en moltes ocasions la trobada no és desitjable ni recomanable.
Per acabar, voldríem recordar que la perspectiva restaurativa no és nova, malgrat darrerament se’n parli molt, i no casualment, ja que està inclosa com a estratègia dins de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Sembla que la política institucional ens marca l’agenda i els debats, també en els moviments socials. Potser la val la pena, que davant d’una estratègia imposada pels estats, amb més voluntat de “descongestionar els sistemes judicials” que de transformació, recuperem les nostres pròpies genealogies i també aquelles genealogies decolonials, per tal que la mirada restaurativa sigui pròpia, construïda des de la base i no imposada pels programes de la política institucional.
Tenim moltes experiències prèvies en el nostre entorn immediat, mediacions fallides, grups de suport a víctimes, grups d’acompanyament a agressors, tribunals populars, acords col·lectius de reparació, etc. Algunes d’aquestes experiències han estat satisfactòries, moltes altres han estat doloroses i revictimitzants, totes elles són aprenentatges dels quals nodrir-nos.
Podem recuperar i honrar les experiències dels pobles originaris i de les feministes a casa nostra i arreu del món per anar construint una justícia restaurativa pròpia
També, fora del nostre entorn, en comunitats originàries i en els feminismes decolonials, trobem moltes experiències, no només de justícia restaurativa construïda sobre un pensament occidental i patriarcal, sinó d’una justícia que fins i tot pot desestimar la paraula com a eina de restauració, assenyalant la seva colonització, com fan les Dones de Negre arreu del món, en les seves vigílies en silenci denunciant la violència i reparant-la des de la litúrgia simbòlica o a través de les experiències de dones davant del genocidi indígena perpetrat a Guatemala o dels pogroms contra la població musulmana a l’estat de Gujarat, a l’Índia, a o les experiències feministes en la justícia transicional a Colòmbia o els col·lectius de dones per la construcció de la pau a Sierra Leone.
En aquest moment de debat àlgid sobre estratègies vàlides per fer front a les violències masclistes i patriarcals, podem tombar l’esquena a les nostres genealogies, abraçar acríticament les propostes institucionals i traduir-les a un llenguatge conegut perquè sembli que són pròpies dels moviments socials i dels entorns comunitaris o podem recuperar i honrar les experiències dels pobles originaris i de les feministes a casa nostra i arreu del món per anar construint una justícia restaurativa pròpia.
