Un esquirol ha saltat d’arbre en arbre passant-me per damunt, a menys d’un metre del meu cap. Fa un parell de dies ja l’havia vist de lluny. Un senglar va passar corrent a pocs metres d’on érem jo i les cabres, també. Els ocells se senten més, canten més i s’acosten més. Som a finals de març i primers d’abril en un racó de la Garrotxa, i els pastors i pastores seguim confinats a la nostra manera, és a dir lluny de les persones i passant els dies enmig del bosc.
I aquí, és inevitable sentir la natura diferent quan tothom està confinat: no passa cap cotxe per la carretera, no hi ha nens a l’escola ni al carrer i tota la vall està en un estrany silenci. Els missatges de la natura que recupera el seu espai amb vídeos (alguns reals altres no) d’animals i aigües transparents omplen les xarxes socials. I mires i veus coses que no havies vist mai, com l’àliga marcenca que té un conflicte amb tres corbs que cada dia fan notar que hi ha un racó de la vall que és casa seva, el grup de voltors que han vist vedellar una vaca, els estornells que vénen a buscar cireres o les orenetes que han omplert els carrers del poble, al mig de la vall.
La humanitat envaeix de nou l’espai i la natura recula, potser. O potser no, els ocells hi segueixen sent, i els senglars i els cabirols i els teixons i l’àliga i els corbs. Però tornem a no mirar-los, i ells tornen a esquivar-nos. Com sempre
Avui els cotxes van amunt i avall altra vegada, i no sé si hi ha ocells perquè estic atabalat amb les comandes i altres coses al mòbil, i em limito a vigilar de reüll que les cabres no entrin a cap sembrat ni hort. Som a finals de maig i, tot i que estem en fase u, sembla a estones que tot ja s’ha acabat i tornem a la normalitat de sempre –ja en parlarem a la tardor. Ha tornat el soroll a la vall i han tornat les cabòries i tantes altres coses. La humanitat envaeix de nou l’espai i la natura recula, potser. O potser no, els ocells hi segueixen sent, i els senglars i els cabirols i els teixons i l’àliga i els corbs. Però tornem a no mirar-los, i ells tornen a esquivar-nos. Com sempre.
Crisi econòmica i crisi ecològica
Fa dies que no em trec del cap l’allau de missatges durant el confinament repetint, una vegada i una altra el mateix discurs, que la natura recupera el seu espai, així com les proclames que diuen –sense tremolar– que el virus és la humanitat. I és que si bé és evident que estem aixafant el planeta i que durant el confinament les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han reduït a Barcelona gairebé en un 80% i el soroll ha caigut a menys de la meitat de decibels, aquestes dades no són ni una alenada per a la natura quan, la primera setmana de la fase u, el trànsit tornava a ser gairebé el 70% del d’un dia normal. Dic doncs que el confinament no és ni una alenada, perquè si ens ha netejat breument l’aire i ens ha fet sentir els ocells, no ha servit aparentment per afrontar el problema, és més: ens ha confós d’enemic.
La crisi econòmica que sembla que vindrà s’endurà les persones més vulnerables, els pobres. Les mateixes que han patit més la COVID-19 i les que seran més precàries els mesos vinents. La desigualtat no para de créixer i, mentre l’Estat obligava a tancar les botigues de barri en pro de l’emergència sanitària, Amazon seguia operant i multiplicant beneficis amb treballadores precàries i positius de COVID-19. Exemples similars els podem trobar als canals d’alimentació (supermercats o indústria agroalimentària). La crisi ha omplert butxaques que ja eren plenes i ha deixat un panorama precari per a moltes treballadores. No és estrany en aquest context de present distòpic llegir que l’empresa VistaJet ofereix a la clientela rica vols desinfectats per poder anar a agafar un iot a Malta, fugint de les germ ridden masses.
La perspectiva de futur doncs no sembla gaire bona per les classes populars ni tampoc pel medi ambient.
Ecofeixisme i ‘alt-right’
Quan es diu que la humanitat és el virus s’està validant un pensament malthusià que és a l’arrel de l’ecofeixisme: assumir que la mort d’uns centenars de milers de persones és acceptable perquè les persones som el problema -pel simple fet de ser, d’existir, de ser massa gent-. Acceptar aquesta teoria és just el contrari que estimar la vida, que és allò que hauríem d’estimar per damunt de tot quan estimem la natura. Però som les persones un problema per la natura?
La humanitat està destrossant el planeta. Ho fem les persones en la nostra quotidianitat.
Quan es diu que la humanitat és el virus s’està validant un pensament malthusià que és a l’arrel de l’ecofeixisme: assumir que la mort d’uns centenars de milers de persones és acceptable perquè les persones som el problema –pel simple fet de ser, d’existir, de ser massa gent
La pandèmia haurà netejat l’aire un mes i ens haurà fet sentir ocells i veure aigües clares, i per tant, veure que quan deixem de ser-hi, la natura reviscola (o sembla reviscolar). Però és la nostra manera de viure, i no el fet de viure el que ens fa participar de la destrossa del planeta. Assumir el discurs que la humanitat és el virus és assumir un discurs contra les persones més precàries que són, de fet, les que tenen una petjada ecològica més petita tant en el seu consum com en els seus moviments. L’ecofeixisme no només culpa les persones del deteriorament del medi ambient sinó que ho fa a partir de les tesis essencials del nazisme: la sang i la terra i l’espai vital. Un discurs simplista que comença amb una cara amable i raonable: defensar la natura de la destrossa humana, però que obvia a consciència les dades, els fets i les causes i que sense gaire subtilesa acaba essent classista, apuntant a les més vulnerables, els països pobres i la immigració. Els humans som el problema, hi ha massa persones. Que vingui un virus i morin els pobres és una alenada pel planeta.
Canviar-nos
És evident que els humans ens estem carregant el planeta, però no podem tolerar els raonaments simplistes i menys quan aquests van contra la vida. El virus del planeta, si es pot dir així, és el capitalisme: l’economia extractiva del primer món i la visió del creixement infinit a costa de tot. I no cal anar gaire lluny quan la Generalitat estudia flexibilitzar llicències ambientals o reconvertir sòl rústic en industrial a la conca d’Òdena, o permet urbanitzar -més- la costa Brava o tants altres exemples…
Una de les crítiques habituals al moviment ecologista és el seu urbanocentrisme, és a dir la voluntat de legislar i regular espais naturals al marge de les persones que hi viuen
Una de les crítiques habituals al moviment ecologista és el seu urbanocentrisme, és a dir la voluntat de legislar i regular espais naturals al marge de les persones que hi viuen. La pandèmia i el confinament ens han ensenyat que la quotidianitat més banal (sobretot a les ciutats) té un impacte directe sobre la natura i per tant sobre nosaltres i la nostra salut.
Potser cal, doncs, plantejar l’ecologisme no com la gestió dels espais naturals sinó com la gestió de l’economia i, per tant, de tota la nostra quotidianitat. Començant per la necessitat imperiosa de canviar els hàbits i el consum dels qui més contaminen (espòiler: els rics).
Deixem de dir que el virus som nosaltres. Nosaltres som part de la natura.
