Diumenge s’hauria aplegat a l’ApellPlatz de Mauthausen tot el que el nazisme va voler exterminar. Supervivents, familiars i amistats de més d’una cinquantena de nacionalitats homenatjant entre 15 i 20 milions de persones que van morir o van sobreviure als camps de concentració nazis, segons un estudi de l’Holocausto Memorial Museum. Però enguany, tot i que el coronavirus no aturarà una cita inajornable, obliga l’Amical de Mauthausen a fer-la virtualment, entre les onze i les dotze del migdia de diumenge.
Malgrat que 9.161 republicans espanyols i catalans van ser deportats als camps nazis, fins aquesta setmana no existia cap cens públic; fins a principis d’any, no s’havia inaugurat cap Memorial estatal en homenatge a tota la gent que va patir l’horror dels camps de concentració i extermini; i no va ser fins al 2019, que un decret reconeixia per primer cop el 5 de maig com a Dia dels deportats. En dictadura i en democràcia, entitats com l’Amical, fundada el 1962, no han permès l’oblit i han fet possible mantenir viva la memòria. L’associació, que ara compta amb 800 persones sòcies a tot l’Estat, va néixer en clandestinitat i fins al 1978, poc després que Montserrat Roig publiqués Els catalans als camps nazis, no van aconseguir la legalització.
Més de la meitat de deportats i deportades de l’Estat espanyol van morir, entre els quals s’estima que un mínim de 1.125 eren catalans majoritàriament del camp de Mauthausen, però també de Sachsenhausen, Dachau, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Buchenwald-Dora, Treblinka, Auschwitz i Neuengamme. I cada cop hi ha menys supervivents. De fet, es parla de l’únic: Juan Romero. El president de l’Amical Enric Garriga puntualitza que els agrada parlar d’un dels últims, perquè la història no està completa, perquè hi ha gent que no va parlar i alguns que van migrar. Conversem sobre el paper de la història, la memòria i els valors impregnats amb la consigna que va néixer a les portes d’aquell alliberament: “Mai més, enlloc, contra ningú”.
Per fi, s’ha obert al públic el cens de les deportades i deportats catalans i espanyols als camps nazis. La primera base de dades des de Catalunya, però 75 anys després. Per què anem tan tard?
Sempre hem dit que Espanya va molt tard i que tot el que s’havia fet fins ara és gràcies a les associacions de familiars, de forma voluntària. Tampoc és cert que no s’ha fet res, però anem molt tard. L’any passat es va publicar el llistat dels morts als camps, que era una demanda molt important perquè, des d’un punt de vista jurídic, no constaven, no estaven inscrits al registre civil. També, finalment, s’ha col·locat a Madrid el monument memorial a totes les víctimes de la deportació. Anem tard i la història és la que és, diferent de la resta d’Europa. Aquí no vam guanyar la guerra. Elaborar aquesta base de dades ha costat molt. Cal recordar que és l’Amical de Mauthausen qui va començar-la a treballar el 1962, una associació de voluntaris que fa el que pot. Era necessari comptar amb l’administració i es va arribar a un acord amb el Memorial Democràtic d’aleshores, quan governava el tripartit, i amb la Universitat Pompeu Fabra. S’han de tenir en compte dues coses: és molt important comptar amb aquesta base de dades perquè l’accés és per a tothom, però no està tancada, constantment hi haurà noves recerques, noves informacions, noms nous. Està molt viva. Sempre diem que mai estarà tancada, mai serà definitiva. Ara estem parlant com podem fer el treball a partir d’ara i com l’actualitzarem.
Parles de la particularitat històrica de l’Estat espanyol. Contra la Història, fa 75 anys va néixer l’Amical, en dictadura. Com va poder funcionar sota aquestes circumstàncies?
“Està clar que arrosseguem un dèficit que els altres països no tenen. A partir del 1978, els governs haurien pogut fer molt més”
Mentre els altres països començaven a treballar el 1945, aquí l’Amical es crea el 1962, en la clandestinitat. Amb la gent amagada, perseguida, empresonada… Però malgrat tot, la gent era valenta, decidida, i alguns van creure que allò no es podia oblidar i van fer tots els esforços per crear l’associació. Fins a l’any 78 no es va legalitzar. Van ser anys de foscor. I en aquest marc, molta gent no parlava, no explicava, hi ha gent que va cremar documentació per por. Està clar que arrosseguem un dèficit que els altres països no tenen. A partir del 1978, els governs haurien pogut fer molt més.
Quines conseqüències socials té no haver fet suficient?
Té una conseqüència fonamental de la qual deriven totes les altres: la manca de coneixement. Molta gent ignora el que va passar, per què va passar, a qui li va passar. Quan preguntes als joves què saben, només coneixen l’Holocaust jueu, que és el que han vist a les pel·lícules. Els has d’explicar que a més de jueus, hi havia altra gent; que també hi havia espanyols. Això és molt poc conegut i molt poc reconegut per la mateixa història espanyola i europea. Fins fa quatre dies, els francesos no van reconèixer el paper de la resistència dels espanyols. Estem treballant per enfortir la presència d’aquesta etapa en els currículums escolars, perquè tractar-ho no sigui qüestió de la bona voluntat del professor. Hi ha professorat que et diu que aquest període està al final del programa i no hi arriben… No pot ser que depengui de la sensibilitat d’un professor, el dels deportats ha de ser un tema cabdal en la formació de la nostra joventut.
La perspectiva amb què es tracta també és cabdal?
Des de la nostra associació, no només hem de reivindicar la memòria del que va passar, de les víctimes. És importantíssim posar la mirada enrere, és clar, però la nostra missió és recollir el missatge dels deportats, els valors republicans pels que van lluitar, i traslladar-los a l’actualitat i al futur. Els deportats i deportades republicans van lluitar per defensar la República, treballaven per la llibertat, la justícia, la solidaritat i l’internacionalisme. Tenien un model de món i d’Europa basat en aquests valors. Com no hem aconseguit aquell model, hem de continuar lluitant. Hem de recollir el seu testimoni; ells van arribar on van arribar i nosaltres hem de continuar. Tot això queda molt ben recollit als juraments de Mauthausen i de Buchenwald, que van fer els deportats i deportades després de l’alliberament. El de Buchenwald diu molt clar que la seva missió és esclafar definitivament el feixisme i que no s’aturaran fins a construir un món nou d’homes i dones lliures en pau, i el Mauthausen també parla d’un món just. M’emociono quan faig visites als camps i sento dir als deportats que l’Europa per la qual vam lluitar no és l’Europa que tenim. La que tenim és l’Europa del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional, la que ha vist morir gent a la Mediterrània, la que posa fronteres, nous camps de concentració, que veta el pas a les persones migrades…
Com a president de l’Amical, quina experiència familiar tens amb els camps de concentració nazis?
“El meu pare diu que el fet de ser pescador el va ajudar a sobreviure a Buchenwald. Estava acostumat a mirar l’horitzó, lluny, més enllà. Per sobre el fil-ferrat, veus les teves esperances, la família, les idees”
El meu pare primer va passar per Argelers de la Marenda. El febrer de 1943, el van detenir i va estar a la presó de Portvendres i Perpinyà, després, el van portar al camp de presoners de Compiègne i el 17 de gener de 1944, el van traslladar al camp de Buchenwald. S’hi va estar fins a l’abril del 1945, quan es va alliberar. I aquí també hi trobem l’episodi diferencial dels deportats espanyols: quan l’11 d’abril s’allibera Buchenwald, amb autoalliberament i les forces nord-americanes, els espanyols no tenen a on anar. El meu pare explica que el primer instint és sortir del camp, però quan veus que estàs en terreny desconegut, que la gent et mira malament, tornes cap a dins, on es van quedar bastants dies fins que els francesos els van recollir. Sempre estem arrossegant una història diferencial. La historiadora Mercè Vilanova em va dir que el meu pare va explicar-li que el fet de ser pescador el va ajudar a sobreviure per dues raons. A la platja de Vilanova, no hi havia port i les barques eren de vela, per tant, necessitaves certa agilitat. Aquesta condició física, i a més la joventut, el va ajudar, rebia menys cops. La segona raó, que em sembla la més poètica i fonamental, és que els mariners estan acostumats a mirar l’horitzó, lluny, per sobre, més enllà. Quan ets en un camp de concentració i mires més enllà, ho fas per sobre el fil-ferrat, i el que hi ha són les teves esperances, la família, les idees; tens un instint de supervivència. En canvi, la gent que es retrau i mira a terra, es tanca i s’enfonsa. És una bona metàfora. Hem de mirar l’horitzó i els mariners estan acostumats a fer-ho.
Després d’haver patit les atrocitats dels camps nazis, molts supervivents van haver de sobreviure al fet d’haver sobreviscut?
Es barregen molts elements: el que va passar en aquest país no va passar a la resta. Aquí, els supervivents no eren herois, eren “rojos”. Es barregen dos sentiments. Un extern, de la gent envers els deportats: aquesta incomprensió, aquest menyspreu pels de l’altra banda, com si fessin nosa. I el sentiment del mateix deportat que sobreviu. La gent ho ha viscut de maneres diferents. Hi ha gent que es va suïcidar perquè no va poder suportar el sentiment de culpa d’haver sobreviscut i altra que es va adaptar millor i va optar per explicar-ho. Viktor Frankl, psiquiatre deportat, ho explica molt bé. Diu que el que va passar a dins va ser tan i tan gros, que els que hi van ser no cal que s’ho expliquin i als que no hi van ser no cal explicar-ho perquè no s’ho creuaran. Això vol dir que molta gent va optar per la introspecció, per callar. Quan has viscut coses tan dures, s’ha de ser molt fort. Aquí podríem obrir moltes reflexions. En línies generals, sempre diem que la persona que tenia idees, coses en què creure, va sobreviure millor. La majoria d’espanyols venien de la guerra, de formacions polítiques o sindicals. Tenien raons per lluitar.
Pel·lícules, llibres… Hi ha una certa sensació que se n’ha parlat molt del nazisme però, alhora, hi ha moltes vaguetats i inexactituds. En sabem prou? Costa mirar l’horror del “mal radical”, al que es referia Hanna Arendt?
“Hi ha gent que es va suïcidar perquè no va poder suportar el sentiment de culpa d’haver sobreviscut i altra que es va adaptar millor i va optar per explicar-ho”
No ens podem quedar només en la superfície, en les anècdotes, en el victimisme… Per tant, hi ha dos grans temes al voltant de la deportació. Per una banda, els valors dels republicans, antifeixistes, comunistes, anarquistes que lluitava per un món nou. Per l’altra, el que recull també Hanna Arendt, més filosòfic. El que va passar va ser tan gros, tan excepcional en la història, que t’obliga a fer aquesta mirada a l’interior de l’essència de la humanitat. Com som capaços de fer això? Per què? Jo a vegades dic que, d’alguna manera, l’extermini està només a les mans dels historiadors però necessitem que els psicòlegs, els sociòlegs, els filòsofs o fins i tot els religiosos intentin explicar el perquè. L’economia sens dubte també va jugar un paper important. Calen reflexions i aprenentatges profunds, generals i actualitzats, perquè estem en una situació molt perillosa: la crisi econòmica, ambiental, el rebrot de l’extrema dreta, els grups neonazis. Tot això va junt i es mou com la serp.
Com combateu tot això que “es mou com la serp”?
Estem impulsant un projecte que és molt interessant i que ens serveix de marc per fer tota la resta. Es diu xarxa de memòria i de prevenció del feixisme mai més. És d’àmbit municipal i treballem amb ajuntament, entitats i associacions, i joves. Ens focalitzem al voltant de les històries dels deportats de cada localitat i això crea empatia i aproximació. Estem fent convenis de col·laboració i acords d’adhesió a la xarxa, que ens permet fer activitats amb la ciutadania i treballar molt amb els joves. Des de xerrades als instituts fins a portar-los als camps. Pots explicar, però no hi ha res comparat amb anar-hi. Veus la reacció dels joves. Una de les coses més gratificants és quan ve un pare o una mare i em diuen que el seu fill ha tornat canviat. Veus les seves cares davant dels crematoris, de les reixes… Comprenen el que és el feixisme.
L’alumnat relaciona el feixisme d’ahir amb el d’avui?
“Hem de treballar la història i els valors de la justícia social, de la justícia climàtica, de la solidaritat, de la distribució dels recursos. Aquest és el camp on els feixistes intenten pescar”
Sempre acabem parlant del present. Sobre les proclames de “primer els de casa”, l’alerta que es crea sobre les persones migrants. Veuen com pot acabar tot això. Per això insisteixo en el fet que si sempre expliques històries passades, es pot produir-se una certa desconnexió. Has de traslladar el fons de la qüestió a l’actualitat dels moviments migratoris, del canvi climàtic, de la situació a Lesbos…
Recordar és garantia de no repetició?
No és suficient, però és imprescindible. S’han de fer més coses. Hem de treballar la història i els valors de la justícia social, de la justícia climàtica, de la solidaritat, de la distribució dels recursos. Aquest és el camp on els feixistes intenten pescar. Hem de ser capaços de treballar i explicar ben bé que l’ésser humà només sobreviurà si hi ha justícia. La història l’hem de contextualitzar i actualitzar.
