La directora francesa Eléonore Weber va presentar la seva pel·lícula Il n’y aura plus de nuit (No hi haurà més nit) a la secció Cuadecuc del festival de cinema de no-ficció La inesperada. El festival va organitzar la seva primera edició entre el 25 i 28 de febrer amb la col·laboració de diversos cinemes de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya, on es va projectar el film. Construït exclusivament a base d’imatges enregistrades per helicòpters militars en missions a l’Orient Mitjà i l’Àsia Central, que són d’accés lliure a Internet, el film de Weber és un particularíssim i punyent assaig fílmic que reflexiona sobre els límits de mirar i ser vist i sobre tot allò que resta ocult en una època en la qual, en aparença, tot, fins i tot les accions de guerra, estan disponibles per ser contemplades per tothom.
La pel·lícula va arribar al festival la mateixa setmana que el nou president nord-americà, Joe Biden, ha bombardejat Síria amb la mort de 22 persones…
Les guerres que les nostres democràcies realitzen a l’Orient Mitjà es prolonguen des de i durant dècades. Semblen no acabar mai, i fins i tot s’ignoren. Els bombardejos formen part de la vida quotidiana d’aquestes poblacions, i de fet, susciten una mínima indignació als països occidentals.
El llargmetratge conté un discurs antibèl·lic i antiimperialista. Com veus el rol dominador actual dels Estats Units d’Amèrica?
“He deixat de manera deliberada a un costat la geopolítica internacional per centrar-me en la mirada i la fascinació que exerceixen aquestes imatges sobre el pilot i els espectadors”
Aquesta pel·lícula és un acte polític, evidentment, però no volia fer una denúncia. Aquest no era el meu objectiu. He deixat de manera deliberada a un costat la geopolítica internacional per centrar-me en la mirada i la fascinació que exerceixen aquestes imatges sobre el pilot i els espectadors. He escollit moltes seqüències de l’exèrcit estatunidenc perquè són les que es troben amb més facilitat a la xarxa; però altres estats, sobretot europeus, participen en les coalicions que incentiven i participen en la guerra a l’Orient Mitjà. La qüestió de l’OTAN i l’hegemonia dels EUA és molt àmplia com per poder contestar de manera encertada.
Una civilització que realitza despeses en armament i material bèl·lic, però que té a una part de la seva espècie morint-se de fam, és una civilització malalta i psicòpata?
En qualsevol cas, és una civilització extremadament brutal i paradoxal.
L’ésser humà és l’ésser més inhumà?
Per mi, l’humà és tot el que fa l’ésser humà, tant el millor com el pitjor, en aquest sentit la part inhumana també és humana. No dono un valor moral o positiu al concepte d’humanitat.
Com vas tenir accés a les gravacions de l’exèrcit nord-americà? Va ser un procés complicat?
“Els pilots graven cada missió en una memòria informàtica, i després ells mateixos ho poden penjar a Internet. És il·legal, però alguns ho fan perquè se’n senten orgullosos”
Les vaig trobar a la xarxa, són d’accés lliure. Els pilots graven cada missió en una memòria informàtica, i després ells mateixos ho poden penjar a Internet. És il·legal, però alguns d’ells ho fan perquè se senten orgullosos del que han fet.
Per què vas escollir la narració en primera persona per a la veu en off?
No volia enregistrar testimonis directes, per la qual cosa vaig reproduir les converses amb el pilot de manera indirecta. Volia escriure un text que permetés a l’espectador pensar sobre aquestes imatges, fer un pas enrere, un text que actués com una part de la nostra consciència.
Uns dels valors del llargmetratge és la narració i l’aspecte visual; des del primer moment vas tenir present que volies narrar així la història? Vas pensar en altres opcions?
“Vaig concebre la narració com un partit a tres bandes: la meva, la del pilot i la de l’espectador”
Des del principi vaig voler que el llargmetratge estigués muntat exclusivament per aquestes imatges. Però, abans d’escollir aquesta narrativa, vaig explorar altres possibilitats. Al principi només hi havia una narradora fins que vaig pensar que seria interessant escoltar el pilot. Vaig concebre la narració com un partit a tres bandes: la meva, la del pilot i la de l’espectador.
El film viu a les zones del cinema experimental. Què vols que es qüestioni l’espectador en finalitzar la pel·lícula?
Somio amb un futur cinematogràfic on no hi hagi diferències entre gèneres i formats. Un paisatge on una pel·lícula és una pel·lícula, sigui documental, ficció, experimental o de qualsevol altre tipus. M’agradaria que l’espectador fos absolutament lliure de pensar el que volgués.
