L’1 d’octubre de l’any 2017 vuit companyies de l’Ibex-35 tenien la seu social a localitats dels Països Catalans. Una a Palma –el grup hoteler Melià–, sis a Barcelona i una a Sabadell, el banc que pren el nom de la ciutat. Al cap de deu dies, en quedaven dues. Sis de les set catalanes van traslladar la seu a cuitacorrents en reacció al referèndum independentista d’aquelles dates. CaixaBank la va situar a València, aprofitant la seu de l’antic Banc de València, que havia absorbit; la concessionària d’infraestructures Abertis i Gas Natural Fenosa –l’actual Naturgy–, aleshores participades majoritàriament pel grup bancari, se’n van anar a Madrid, el mateix camí que van recórrer Cellnex Telecom i la socimi Colonial. El Banc Sabadell, al seu torn, es va domiciliar a Alacant.
Només el grup farmacèutic i hospitalari Grifols va decidir no moure’s de Barcelona. Aquests laboratoris, una veritable multinacional del sector dels derivats de la sang, tenen des de l’any 2015 la principal seu fiscal de la seva estructura europea a Irlanda, on va liquidar gairebé un 15 % dels seus impostos durant l’exercici de 2018, mentre que als Estats Units en va desemborsar gairebé el 80 % i a l’Estat espanyol només l’1 %, segons una informació publicada per El Economista.
Avui, són sis les companyies de l’Ibex amb domicili oficial a localitats dels Països Catalans. Totes les que es van moure seguint la reacció de les elits econòmiques a l’agitació independentista de fa quatre anys segueixen on eren, tot i que realment continuen amb les seves bases operatives i centres de decisió tal com eren en el moment previ al 2017. En el cas de CaixaBank, però, arran de l’absorció de Bankia oficialitzada el març de l’any passat, té domicili social a València –on celebra els consells d’administració– i una doble seu operativa a Barcelona i Madrid. El mateix es pot dir de les que es van donar d’alta a Madrid, tot i que la concessionària d’infraestructures Abertis, avui sota control del grup ACS, va caure del selectiu borsari l’any 2018. Cal afegir-hi dues societats noves: Fluidra, fabricant de piscines de Sant Cugat del Vallès (el març de 2021), i els laboratoris Almirall (des de juny de 2020), representants del sector econòmic emergent en el món postpandèmic.
Solament el grup farmacèutic i hospitalari Grifols va decidir no moure’s de Catalunya després de l’1-O
En general, tant les Illes com el País Valencià com Catalunya han ocupat una posició perifèrica i residual en el cenacle de l’Ibex, clarament dominat pel poder oligarca madrileny retroalimentat per les estructures de l’Estat i, en molt menor mesura, per la burgesia basca. A banda de les dels Països Catalans, en l’Ibex actual hi ha tres societats amb seu al País Basc, una a Galícia, una Cantàbria (el Santander, tot i que simbòlica, ja que el seu centre operatiu real és a Madrid), una a Luxemburg, i 22 a la Comunitat de Madrid. I si repassem l’històric, de les 99 companyies que han cotitzat a l’índex borsari en algun moment d’aquests darrers trenta anys, només dotze tenien la base als Països Catalans, tot i que aquests representen un 31 % del total del PIB de l’Estat espanyol.
Fins ben entrat el segle XXI, l’economia privada catalana gairebé no té presència a l’Ibex, i ho fa inicialment per mitjà dels tentacles inversors de La Caixa en firmes de pes que aleshores hi cotitzaven, com Repsol, Gas Natural, Agbar, Acesa (posteriorment Abertis) o Colonial. La mateixa financera entra al club dels 35 per la porta gran l’any 2009, un cop culminada la transmutació de caixa d’estalvis a banc. Abans, el 2004, hi havia penetrat el Banc Sabadell.
Personatges influents
Amb una presència societària relativament secundària, l’accent català a l’Ibex-35 s’ha alimentat, però, gràcies a l’influx d’alguns personatges que han tingut una presència influent en els seus consells d’administració, sobretot –reproduint el patró estatal– per la via de les portes giratòries. Un dels casos més paradigmàtics ha estat el de Miquel Roca i Junyent, que ostenta el singular rècord d’haver tingut presència en quatre cúpules del selectiu club empresarial de l’Estat. Fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i durant molts anys cap visible de l’activitat parlamentària de CiU al Congrés espanyol –on va ser diputat entre 1977 i 1993–, fa deu anys Roca simultaniejava els consells d’administració d’ACS, Abertis, Endesa i el Banc Sabadell. En els dos primers casos, grups sota l’òrbita de Florentino Pérez, amb qui Roca sempre ha cultivat una estreta relació: tots dos van impulsar el Partit Reformista Democràtic, un fallit artefacte centrista que va fracassar estrepitosament en les eleccions generals espanyoles de l’any 1885. La normativa impedeix que una sola persona pugui ser consellera de més de dues societats del mercat continu estatal. El truc de Roca per sortejar-ho és que tant a Abertis com al Sabadell feia funcions de secretari, amb veu, però sense vot a les reunions de les cúpules.
Tot i que els Països Catalans suposen un 31 % del PIB estatal, només dotze empreses de les 99 empreses que han cotitzat a l’Ibex hi tenen la seu
Un altre col·leccionista conspicu de responsabilitats en l’elit empresarial amb llarga trajectòria política és Josep Piqué, exministre d’Indústria i Energia, Exteriors i Ciència i Tecnologia –successivament– en els governs de José María Aznar. Des que va dimitir com a president del Partit Popular de Catalunya, l’any 2007, ha passat, entre altres responsabilitats en l’àmbit privat, per la presidència de Vueling (filial low cost d’Iberia), conseller delegat i vicepresident del grup OHL, conseller d’Abengoa (per on abans havia passat un altre exministre català, Josep Borrell), i conseller de l’operador aeroportuari Aena. Des de juny de 2019 és vocal del consell d’administració de la gestora digital de viatges Amadeus.
En general, els expolítics catalans, fins i tot els de l’entorn convergent, que han acabat a l’òrbita de l’Ibex són aquells que sempre van treballar a la contra de vel·leïtats rupturistes i a favor de l’entesa entre Catalunya i Madrid que sempre ha estat bandera als alts cenacles empresarials. En el cas de Roca, a més, amb la pàtina afegida d’haver estat un dels “pares de la Constitució” de 1978. Un altre que tenia tots els números de seguir el mateix destí, pel seu perfil curricular, és Josep Antoni Duran i Lleida. L’exlíder d’UCD va acabar aterrant a Aena el gener de 2019. Com les altres empreses públiques de l’Ibex (a Aena, l’Estat espanyol hi té una participació del 51 %), les retribucions estan limitades a 12.000 euros anuals nets per a cada membre del consell d’administració; menys per al president, que en aquest cas també és un expolític, l’exdiputat del PSC Maurici Lucena, que té una nòmina de 103.000 euros anuals. Un altre destacat dirigent socialista, l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, també va entrar al consell de la companyia coincidint amb l’arribada de Duran. En altra empresa on l’Estat manté cert control, Enagás, l’expresident del govern català, José Montilla, hi conviu amb dues exministres populars, Isabel Tocino i Ana Palacio des de fa un any i mig.
