Els buits que queden entre els edificis són l’escenari de trobades fortuïtes. Cada ciutat, tingui les peculiaritats morfològiques que tingui, deixa marges físics on humans coincideixen i encarnen la vida al carrer de cada indret. Una avinguda, un parc o un jardí són entitats animades pels transeünts que hi circulen, ignorant sovint la voluntat urbanística dels dissenyadors o transformant-les al seu gust d’estona en estona. Els camins del desig amaren les voreres, les places i els parterres, fundant una ciutat duplicada, on cada vianant s’imagina el lloc on és, el rebutja o se n’enamora, hi pressuposa uns comportaments, un tipus de gent i d’ambient, hi persegueix fantasmes o hi busca noves experiències.
L’espai públic és una de les aparences que tenim més integrades del carrer, és el seu vestit més còmode, correspon ideològicament amb la careta amb la qual ens mostrem com a ciutadans
Molts cops només ens adonem del caràcter transitori dels carrers per contrast. El 7 de febrer d’aquest any, algunes avingudes de l’Eixample es van omplir de tractors. Entre fileres de vehicles enormes i inesperats, uns pagesos poregosos de desaparèixer muntaven graelles i cuinaven àpats amb carn a la brasa, mentre prenien cerveses al bell mig de la calçada. Quan van minvar les concentracions, sense un consens aparent i amb la sensació que la pagesia sempre vol i dol, alguns tractors van decidir passar-hi la nit i amenaçaren de quedar-se indefinidament. Això difícilment s’hauria permès, però van saber activar la sensació de sospita, “i si ho fan?”. Veure homes amb camisa de quadres, texans i quechuas fent una barbacoa al carrer Aragó, encerclats de maquinària agrícola, no evoca ben bé el 15-M, però té el mèrit de recordar-nos que el carrer és viu o, si més no, que el podem disfressar.
L’espai públic és una de les aparences que tenim més integrades del carrer, és el seu vestit més còmode, correspon ideològicament amb la careta amb la qual ens mostrem com a ciutadans, persones lliures i raonables, capaces d’arribar a acords i de viure en concòrdia a través del diàleg. Vista així, la ciutat no seria més que el despreniment natural de la nostra condició d’individus cívics. Dins d’aquest paisatge democràtic i liberal, celebrem quan veiem com, els diumenges, a diferents parts de Barcelona, es munten bicicletades on les famílies de classe mitjana surten a demanar un barri més verd i més amable per als vianants.
Tothom ha sentit en algun moment que era al lloc ideal. Aquesta sensació de plenitud, reverbera en la nostra biografia personal i en les fantasies col·lectives. El geni humà s’ha fet un fart d’inventar paratges on tot es correspon en harmonia; on persones, bèsties i éssers inanimats es troben per fi sense prejudicis i es reconeixen. La concentració de residents pròpia de les metròpolis fa que les utopies de convivència siguin un imperatiu, almenys pels garants de l’ordre públic.
A les places en obres, sovint hi trobem imatges que mostren com serà aquell lloc: sempre s’hi pot veure una parella passejant, però mai hi veiem agents de policia perseguint a un manter
El que passa és que normalment aquest jardí on tothom s’expressa de forma lliure i creativa només s’aixeca sobre un criteri d’exclusivitat que s’esvaeix quan, de vegades, apareixen intrusos al paradís. A les places en obres, sovint hi trobem imatges que mostren com serà aquell lloc quan acabi la reforma: sempre apareix un dia il·luminat i s’hi pot veure una parella passejant joiosa amb el cotxet del bebè, mai hi veiem agents de policia perseguint a un manter o a un captaire dins d’una capsa de cartó.
La imatge dels tractors i dels pagesos fent una botifarrada no és exactament un beatus ille al cor de l’urbs: l’imaginari actual potser més aviat es projectaria sobre l’esperança que hi ha en les superilles. Ara bé, sí que és una apropiació festiva i combativa de la ciutat. És un recordatori que cada plaça i cada racó conformen l’arena on recreem la nostra sociabilitat, on interpretem i modulem la forma com ens agradaria estar amb els altres. Ens diu que cal ser sempre a l’aguait i tenir preparada la següent disfressa, el següent somni.
