La Kathy espolsa la manta, estesa al filferro, colpejant-la amb un tros de fusta. Fa un soroll sord i pesat, la tela tofuda gairebé no es mou, però en surt un núvol de pols a cada patacada, i tot i que sembla que desapareix només se’n va a algun altre lloc. La pell de sota el braç de la Kathy es balanceja amb cada cop, i la suor se li refreda a l’esquena grossa, pigosa i corbada. Arriba en Ted i aparca el tractor darrere el porxo. Suat també dins el peto texà, entra a casa per rentar-se la cara polsegosa i beure un got d’aigua. La Kathy mira de reüll com el seu marit trepitja el parquet amb les soles fangoses plenes de restes de palla. Agafa embranzida i pica fort contra la manta gruixuda i grisa, morta a banda i banda del filferro. Llavors sent que en Ted crida alguna cosa i atura un moment els cops per sentir què li diu i, de passada, estirar l’esquena. Els crits d’en Ted tornen a sentir-se: “Kathy! Sona el telèfon!”. La dona esbufega. “Doncs agafa’l, collons, Teddy!”
Després torna a agafar la fusta i segueix colpejant la manta, que treu núvols de pols com si, igual que ella, esbufegués. A poc a poc acaben sent petits blufs que ja quasi no se separen de la tela. Aleshores deixa la fusta a terra i entra dins de casa amb la manta carregada sobre l’espatlla. La plega, la guarda a les golfes i va cap a la cuina. En Ted ha deixat els guants de treball penjats al respatller d’una cadira. Ella s’eixuga la suor i la pols de les mans amb el drap, beu una mica d’aigua i mira si el pastís de cireres del forn cou bé. Sent la veu del seu marit a l’altra habitació: pels monosíl·labs d’en Ted, la Kathy sap que qui parla des de l’altra banda del telèfon és el seu fill.
Mira absorta les fotografies arrenglerades sobre el moble de l’entrada. N’hi ha moltes, tantes que unes darrere les altres no es deixen veure bé. Els cantons dels marcs polsegosos brillen amb el sol que entra per la porta oberta, cadascun d’una mida diferent. Hi ha la fotografia del seu casament, mil anys enrere; fotografies dels seus pares i dels gossos de caça. I algunes d’en John, de quan era petit, abans que decidís marxar a l’altra punta del món i no tornar mai més: acabat de néixer, en braços de la Kathy; fent pràctiques de rifle quan tenia dotze anys i duia pantalonets curts i el cabell darrere les orelles, i una del dia que van comprar el tractor, el segon que van tenir, el Massey Fergusson vermell, que en John va batejar com a Gran Fergui.
Al costat de les fotos del seu fill n’hi ha dues més: les fotos de la seva néta, l’única neta Anderson i a qui la Kathy mai no havia conegut.
Al costat de les fotos del seu fill n’hi ha dues més: les fotos de la seva néta, l’única neta Anderson i a qui la Kathy mai no havia conegut. En una sortia acabada de néixer, encara amb el braçalet de l’hospital i la cara vermella. La segona era de quan tenia deu anys, tocant el piano.
A còpia de decepcions, la Kathy havia arribat a creure que no la coneixeria mai; però dues setmanes i cinc dies enrere en John havia trucat i havia dit que potser “la nena” s’instal·laria un temps a la granja, que li aniria bé un canvi i que amb ells aprendria anglès i segur que altres coses.
L’olor de cireres inunda la cuina i el timbre agut del forn treu la Kathy de la seva abstracció. Punxa el pastís amb un ganivet que surt pastós i calent del ventre del pastís de cireres. El llepa. El gust àcid i dolç se li escampa per la boca i la comissura dels llavis.
En Ted entra a la cuina per anar a buscar els guants de treball, que segueixen penjant al respatller de la cadira.
—Ah, ets aquí!
La Kathy fa un so afirmatiu, encara d’esquena al seu marit. Era en John.
—Què t’ha dit?
—Ha preguntat per tu, t’envia un petó des de Barcelona.
—Ah.
—Crec que estava content, però ves a saber.
La Kathy tanca la porta del forn amb el ganivet a la mà. Sent en Ted rere seu, que afegeix:
—M’ha dit que al final la nena no vindrà, que es veu que es queda allà, a casa de la seva àvia.
Quan la Kathy es gira i el mira molt seriosa, amb els llavis tenyits de pastís esventrat i el ganivet empunyat, en Ted afegeix suaument:
—L’altra àvia.
La Kathy esbufega, deixa lentament el ganivet sobre el marbre i conclou:
—No passa res.
El seu marit es posa els guants i marxa cap als estables. La Kathy surt decidida de la cuina, torna a agafar la manta de les golfes, surt a fora i la desplega. L’estén al filferro i, de nou, empunya el tros de fusta. Amb totes les seves forces torna a colpejar la tela, clavant un cop rere un altre, per acabar d’assegurar-se que no hi queda ni una mica de pols.
