“Volem ser ciutadans ordinaris d’una societat plena d’injustícies, d’una societat sense ideal?; sense espiritualitat?; Volem ser únicament ‘Francesos com els altres’, d’origen, de color, de cultures diferents però malgrat tot ‘Francesos com els altres’?; Volem ser únicament xampany halal, Coca Cola no sionista i la desaparició de ‘Tintín en el Congo de les llibreries’? Evidentment no!”
Sadri Khiari, 2012
No, no parlaré d’aquell llibre polèmic que ha causat molt de furor entre l’esquerra blanca que té el mateix títol que aquesta columna. De fet, ni tan sols me l’he llegit. I segurament no me’l llegiré. Tot i que m’agradaria. Observar la fragilitat blanca en acció és un dels pocs privilegis que ens podem permetre. Una petita venjança. Però no tinc temps. Un altre títol d’un llibre que m’agradaria llegir per la mateixa raó per la qual no puc fer-ho. Ambdós autors, tot i no compartir aparentment les mateixes idees, comparteixen unes subjectivitats que han sigut racialitzades històricament des d’una posició de poder. Sí, les persones blanques també estan racialitzades.
La diversitat s’ha convertit en un significant buit, sense sentit que, a base de repetició, ha entrat en fallida. És un eufemisme que permet romanitzar la pobresa. No, ja no es parla de desigualtats. Ara es parla de diversitat
La qüestió, tal com passa de manera similar amb el gènere, les persones blanques es pensen des de la no-posició, des de la norma. I és aquí on es troba part de la trampa de la diversitat i de la que ens hem de guardar. Perquè en el moment en què algú es queixa de les identitats polítiques (home, blanc, heterosexual…) com a praxi política disgregadora oblida, paradoxalment, que és la seva identitat política que li permet fer-ho. A més, li permet parlar de la “diversitat” des de l’exterioritat, com si no anés amb ell. Cert. Està fora de la diversitat.
La diversitat s’ha convertit en un significant buit, sense sentit que, a base de repetició, ha entrat en fallida. És un eufemisme que permet romanitzar la pobresa. No, ja no es parla de desigualtats. Ara es parla de diversitat. S’ha creat tot un marc semàntic entorn aquest concepte per tal d’evadir allò que és important: el racisme. Sí, el racisme. Perquè ningú parla de diversitat de classe. Us imagineu? Diversitat cultural, racial, de classe… Sona malament. Fins i tot absurd.
No nego la diversitat com a fet ontològic. Sóc antropòloga. Rebutjo la forma en la qual ens nega. En la que ens desorganitza. Ens desactiva com a força política
No sóc ingènua. Sé que és un concepte creat amb intencionalitat. Les institucions públiques i fundacions privades dediquen molts diners per finançar “la diversitat”. De veritat penseu que, si fos un concepte transgressor, s’utilitzaria? No. Al contrari. Aquest concepte permet moltes coses. No només evita anar a l’arrel del conflicte. Ja ho diu Sadri Khiari “Volem ser únicament ‘Francesos com els altres’, d’origen, de color, de cultures diferents però malgrat tot ‘Francesos com els altres’?”. No, no volem. I tanmateix ho som. Es parla de “persones diverses”, de “comunitats diverses”. O del concepte que s’està posant de moda, “els racialitzats”. Però es torna a posar el focus del conflicte en uns cossos concrets. En els deshumanitzats històricament.
“El fet que el terme racialitzat s’utilitzi per a referir-se només als indígenes demostra que la raça es pensa sovint fora de qualsevol relació social (…) Així, la nostra condició racial és inseparable de la qüestió de poder i, per tant, de la de l’Estat que determina políticament l’existència dels privilegis racials” (Nadi, 2017).
Però no ho viem. Perquè diuen que la diversitat és riquesa. Però no. Jo dic que la diversitat és misèria. És l’estètica de la Modernitat. Per això, els racialitzats de baix, com diria un dels meus referents, hem acabat adherint-nos inconscientment i a base d’imposició al concepte de diversitat, de tal manera, que es converteix en un horitzó polític. Reivindiquem la representativitat en termes purament simbòlics. Ens encanta veure dones musulmanes amb vel a les institucions. I ens referenciem en elles. En una lluita individualista que no supera els marcs propis de la dominació racial. No nego la diversitat com a fet ontològic. Sóc antropòloga. Rebutjo la forma en la qual ens nega. En la que ens desorganitza. Ens desactiva com a força política. Ja m’ho deia un amic de Kalé Amenge “jo no vull sortir del gueto, vull destruir el gueto”.
