Kali Akuno és cofundador de Cooperation Jackson, una xarxa de cooperatives i programes dirigits per la comunitat per una economia democràtica, justa i sostenible a Jackson, Mississipi (Estats Units). Ha exercit de director de desenvolupament econòmic local a l’administració municipal de la ciutat de Jackson; de codirector de la Xarxa de Drets Humans dels Estats Units, i de director executiu del Fons d’Ajuda per a l’Huracà dels Pobles (PHRF) amb seu a Nova Orleans, després de l’huracà Katrina. Va ser cofundador de l’Escola de Justícia Social i Desenvolupament Comunitari (SSJCD), una escola pública que atén les necessitats acadèmiques de les comunitats afroamericanes i llatines de baixos ingressos a Oakland, Califòrnia. Des del 2021, és coordinador de justícia racial i ambiental a l’Institut d’Ecologia Social, que ofereix programes educatius comunitaris, educació popular i assistència organitzativa als moviments socials. És coautor de llibres com “Jackson en revolta: la lluita per la democràcia econòmica i l’Autodeterminació Negra” (Editorial Descontrol). Ha viatjat a Barcelona per participar en el Tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal, que se celebra els dies 25 i 26 d’octubre al Casinet d’Hostafrancs.
Perviu la segregació racial als Estats Units?
Sí. Encara és molt present. La raça és un factor de dominació, però no és l’únic factor en l’exclusió, també ho és la classe. Els dos factors es combinen en el que finalment és la segregació residencial als Estats Units. És probable que treballis amb algú d’una altra ètnia, un company de feina blanc, però no serà el teu veí. És així com està construït el mercat d’habitatge als Estats Units. Els privilegis es construeixen no només pel sou que cobres sinó també pel teu passat, la teva trajectòria familiar, i això segrega. Hi ha sectors de la població que són més fàcilment explotables pel sistema capitalista.
Quins són els orígens d’aquesta segregació?
Tot comença amb el pecat original del genocidi dels pobles indígenes, similar al que ara viu el poble de Palestina. El 90% dels originaris d’Amèrica van ser exterminats. Els colonitzadors van haver d’importar mà d’obra barata de les classes més populars d’Irlanda, Anglaterra, però el problema era que aquesta gent encara conservava certs drets legals i laborals segons el marc social europeu i la seva explotació tenia limitacions, no podien esclavitzar-los fins a la mort. És aleshores quan comença la importació massiva de població africana, però no només, també de Filipines, d’Indonèsia, de Malàisia. Moltes d’aquestes històries s’han anat oblidant, però han condicionat com tota aquesta gent s’ha anat integrant a la societat nord-americana. La segmentació de la població en els orígens es manté i és necessària per a la perpetuació del funcionament del sistema capitalista als Estats Units.
Explica’ns la casuística concreta de l’estat de Mississipi. Com es distribueix la demografia de l’herència de l’esclavatge? Com s’explica que guanyi Donald Trump en aquest estat?
“La mecanització de l’agricultura va fer que la població negra marxés a Chicago, Detroit o Los Angeles a la cerca de feina. Ara la majoria de la població és blanca i vota el partit de Donald Trump”
Primer cal saber que l’estat de Mississipi és gran, quatre vegades la superfície de Catalunya i, per contra, té una població que no arriba als tres milions de persones. A la capital, Jackson, hi viuen només 160.000 persones. El 80% de la població és negra i el 20% blanca, però es tracta d’una elit blanca de la burgesia benestant que té residència a la capital per tenir accés a la política i als negocis, però que en realitat viuen amb les seves famílies la major part del temps en altres comtats d’arreu de l’estat. No participen de la societat de Jackson, no hi tenen vincle social. I la particularitat és que la poca població blanca que viu a Jackson és votant del partit demòcrata. És una anomalia, perquè prop del 90% de la població blanca del conjunt de Mississipi vota al partit republicà. La dinàmica general és que si ets negre votes demòcrata i si ets blanc votes republicà. La demografia ha canviat des dels anys 60 del segle XX, provocant un tomb en les majories racials. La industrialització i mecanització de l’agricultura va fer que la població negra marxés a Chicago, Detroit, Oakland o Los Angeles a la cerca de feina. Ara la majoria de la població és blanca i vota massivament el partit de Donald Trump. El món se sorprèn de les coses que diu Trump i, sobretot a Europa, xoquen les seves afirmacions, però és el resultat del sistema de primàries que fa competir els extrems més extrems del partit republicà. A Mississipi ho coneixem bé, les persones més racistes i més feixistes guanyen punts en la carrera competitiva de les primàries. I tot això impacta també en els demòcrates. Les posicions polítiques de Kamala Harris són les que defensava George W. Bush vint anys enrere, tota la societat ha virat cap a la dreta.
Aleshores, un gran percentatge de la població negra no votarà?
La majoria dels negres pensen que el seu vot no tindrà cap valor, no servirà per a res. En aquestes eleccions, però, la gent està tan espantada que finalment potser es registraran i votaran, per por. Per contra, molta gent està empipada amb Biden i Kamala per decisions que han pres al llarg del seu mandat, poden optar per quedar-se a casa i no votar. La situació és de frec a frec, realment no sabem què acabarà passant.
Ets molt crític amb el sistema penitenciari nord-americà…
És un gran negoci. El primer factor del negoci és l’immobiliari. Construir una presó, especialment les noves presons, suposa una gran inversió. Avui en dia es construeixen a zones rurals, els terrenys són més econòmics, però hi ha molta despesa addicional de logística, transport, infraestructures, ciment, formigó, instal·lacions elèctriques, les carreteres d’accés, canonades… I proporcionarà llocs de treball per als cinquanta anys vinents, com els guardes de presons, el personal de cuina, atenció sanitària, assessors jurídics. Les empreses proveïdores es conxorxen per aconseguir el pastís d’aquest negoci i, per això, les presons es privatitzen per afavorir els interessos d’aquests lobbies. Les presons s’han convertit en una de les poques vies de creixement del sistema capitalista, que està fracassant en altres àmbits, però que en les presons troba una mena de canibalisme social que perpetua el creixement. Si no crees llocs de treball, la població viu en comunitats desocupades i intenta trobar vies d’ingressos, és molt fàcil que acabi delinquint i ingressi a les presons.
També és un sistema racista?
És un bucle, a major pobresa més presos, a més presos més presons i més negoci per a la seva construcció i gestió. És pervers. Emmagatzemen a les presons la població excedentària que no té accés als llocs de treball. És per això que els Estats Units tenen la població penitenciària més gran del món, amb diferència. És un resultat directe de la història del colonialisme i l’esclavatge, del racisme i de la segregació. No és nou, s’han construït presons des de fa 150 anys, però en resposta a l’esclat dels moviments socials de la dècada dels 60 i a partir de la crisi econòmica dels anys 70 del segle XX es dispara el nombre de persones sense lloc de treball i el negoci penitenciari creix encara més.
Vau crear Cooperation Jackson ara fa deu anys. Com lluiteu des de l’economia social i solidària per revertir la segregació racial en l’economia i els llocs de treball?
“Donada la naturalesa del racisme que existeix a Mississipi no tenim accés al capital necessari, no puc entrar en un banc i dir-los que necessito diners per arreglar això o renovar allò”
Una de les meves feines ara se centra en l’ensenyament, la transmissió de coneixements. Soc un dels activistes de més edat dins d’un col·lectiu on la majoria dels membres tenen vint-i-pocs anys. En segon lloc, ajudo a connectar l’organització als recursos nacionals i, fins i tot, internacionals, per aconseguir recaptar fons per als nostres objectius. És important per a nosaltres. Donada la naturalesa del racisme que existeix a Mississipi no tenim accés al capital necessari, no puc entrar en un banc i dir-los que necessito diners per arreglar això o renovar allò. No importa l’excel·lència dels nostres plans de negoci, de com garantim el retorn. No importa, no ens donaran els diners. Malgrat tenir uns objectius revolucionaris encara vivim en un context que necessita capital per a la compra de materials, pels terrenys on aixecar habitatges. Volem destruir aquest sistema, però encara hi som incrustats i necessitem accedir als recursos econòmics per desenvolupar els nostres projectes. En tercer lloc, exerceixo de portaveu de Cooperation Jackson. Un cop hem transmès coneixement i hem aconseguit els fons necessaris per arrencar els projectes, quan cada cooperativa comença a caminar ha de ser autogestionària, una filosofia similar a la que fa Coòpolis aquí a Barcelona.
Explica’ns exemples concrets del que feu.
Facilitem, coordinem, fem formació, impulsem diversos projectes en paral·lel quan és possible o necessari, per ser més eficients amb els recursos. Per exemple, no té sentit que tinguem un tractor per al nostre equip forestal i un altre per a la nostra explotació agrícola Granges de la Llibertat. Si no es fa servir cada dia a tota hora, doncs es comparteix. Recursos comuns, eines comunes. Al llarg d’aquests anys hem adquirit unes cinquanta propietats i totes són comunals. Les decisions sobre els seus usos es prenen de manera col·lectiva, tant sigui per agricultura, per habitatge o per a petites manufactures, o també per a programació cultural o les activitats socials. Per a la construcció del tipus de cultura i comunitat al que aspirem sabem que tant la visió com els valors són necessaris.
Fomenteu també l’ajuda mútua?
És una peça fonamental dels nostres projectes. A conseqüència de l’empobriment forçat de la població de Jackson, hem construït processos per aprofitar millor el nostre treball, com la banca del temps. Treballem en la recol·lecció dels objectes sobrants de la nostra comunitat i busquem la manera de redistribuir-los. Ja saps, algú té un fill de quatre o cinc anys i no necessita el carretó de nadó, però algú altre el pot necessitar. No s’ha de llençar res, es fa arribar al nostre mercat lliure i assegurar que se li donarà un ús, no caldrà que vagis al centre comercial Walmart per comprar-ne un de nou.
Aquest cap de setmana participeu en el Tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Quina aportació podeu fer a la transformació de l’actual sistema global?
“Cal abandonar la queixa constant que no tenim prou diners, no tenim prou gent o no tenim prou temps. Si els projectes individuals no tenen prou diners, fem el salt a la col·lectivitat”
Podem fer molt més del que crec que a vegades ens imaginem. Apostem pel model de la construcció i la lluita. Cal abandonar la queixa constant que no tenim prou diners, no tenim prou gent o no tenim prou temps. Si els projectes individuals no tenen prou diners, fem el salt a la col·lectivitat. Hi ha petites granges urbanes a cada ciutat de Mississipi, si les agrupes i cooperen aconsegueixes més autonomia i més producció d’aliments. El factor clau és la cooperació coordinada. Qui planta patates o tomàquets ha de poder comerciar-les sense intermediaris capitalistes que es queden amb els beneficis, cal comerciar i bescanviar de manera directa amb la població. I l’altra aportació a la transformació és la nostra experiència en l’ajuda mútua, que es basa en la prestació de béns i serveis en un sistema d’intercanvi per mediar les necessitats comunes, encara que potser no siguis el meu parent o no et conegui de res. Hem de poder visualitzar que les col·lectivitzacions i els intercanvis no només es donen al meu carrer, també dos carrers més enllà, per passar de la funció personal a la funció social. Només ho podem aconseguir amb organització. I nosaltres pensem que ho podem extrapolar al conjunt del planeta.
Hi ha ponts de contacte i coordinació entre les comunitats que aposten per una transformació radical a diferents punts del planeta? Kurdistan, Cauca colombià, Veneçuela, Chiapas, Jackson, Bolívia, Barcelona?
Una de les finalitats del Congrés és precisament compartir experiències i models. Com millorarien les condicions de vida a la Rojava kurda si els permetessin els intercanvis i el comerç amb els seus parents als territoris kurds de Turquia o de l’Iran? I si aconseguissin integrar més plenament la seva economia en el model cooperatiu i solidari? No només per satisfer les necessitats materials de les persones, sinó per rearticular la governança, per poder ser amos de a qui servim. Aquí, a Catalunya i al País Basc, sempre he pensat que el grau de col·laboració i coordinació entre les seves economies cooperatives hauria de ser més gran. Conec les diferències històriques, però si es comparteix un marc polític i ideològic contra la dominació de l’Estat espanyol, cal articular aquesta economia entre pobles que no passi pel control estatal. Sabem quines són les limitacions del mercat, les limitacions dels estats, però és la nostra responsabilitat trencar aquestes barreres si volem crear un món més horitzontal, un poder més distribuït, més equitatiu, més just. Tenim més poder del que pensem, però ens manca coordinació, diàleg, intercanvi. Avui en dia la comunicació és instantània encara que jo no sàpiga parlar català, hi ha eines de traducció que no existien fa deu anys. Aquest exemple ens serveix per a qualsevol altre àmbit en el qual hi veiem barreres. La tecnologia està al nostre abast, però ha de ser lliure. A Egipte o a Hong Kong els estats van tallar les comunicacions quan van tenir por dels moviments socials, hem de crear canals de comunicació que estiguin fora de l’abast dels estats. La transformació revolucionària és possible, només cal voluntat de fer-ho.
