Smoking Souls abandona els escenaris després de 15 anys de trajectòria. Quatre últims balls, dos a Barcelona, un a Madrid i un últim a sa casa, a Pego (la Marina Alta). El grup deixa empremta en el panorama musical valencià, amb quatre àlbums i centenars de concerts a l’esquena, des de Pego fins al WiZink Center. Conversem amb Pau Camps (Pego, 1994), guitarrista del grup, per analitzar l’acomiadament dels escenaris, l’estat de salut de la llengua o l’avanç del feixisme a tot arreu.
Quatre últims concerts. Com esteu emocionalment?
Emocionalment, és intens, alliberador i trist, tot alhora. És un projecte de vida, no només musical, que arriba a la seua fi. Et remou per dins perquè saps que és l’última vegada que cantaràs aquells versos i faràs les últimes notes amb la guitarra. És un comiat i un dol personal.
L’aturada definitiva està forçada per la pressió de la ferotge indústria discogràfica o és una decisió que heu pres motu proprio?
“Feia un any que estàvem parats amb la intenció de crear un nou disc, però després d’analitzar-ho vam prendre la decisió de fer una aturada definitiva”
Es tracta d’una decisió personal. Per sort, nosaltres hem treballat des de l’autogestió i Propaganda pel Fet mai ens ha obligat ni ens ha imposat unes dates per traure un nou disc. Durant els nostres treballs, ens posàvem eixa data límit perquè si no, no acabaries mai de fer cançons. Ens acomiadem perquè pensem que era necessari i ja no vivíem la música de la mateixa forma que fa quinze anys. Ho fem des de l’honestedat. De fet, feia un any que estàvem parats amb la intenció de crear un nou disc, però després d’analitzar-ho vam prendre la decisió de fer una aturada definitiva.
Quins sentiments tens durant aquests últims concerts. En el següent ordre: abans, durant i després de la gira.
Abans d’encetar l’última gira sentí vertigen. Durant els concerts estic sentint nostàlgia, em venen al cap molts records d’aquests últims quinze anys. A Pego hi haurà tristesa i satisfacció pel camí que hem recorregut; tot acompanyat de llàgrimes. Tanmateix, també em sentiré alliberat perquè durant aquests quinze anys en la música ens hem perdut moltes coses i hem deixat de costat moltes altres. Ara podré mirar el calendari i veuré que puc prioritzar altres projectes personals, i això em fa sentir alliberat per fer coses noves.
Us ha quedat pendent algun escenari per pujar o alguna col·laboració per realitzar?
No ens ha quedat cap escenari pendent. El vertader motiu és que hem arribat més lluny del que havíem imaginat en els nostres inicis. No ens imaginàvem tocar al WiZink Center i tocàrem, no ens imaginàvem tocar dos dies al Teatre Principal de València i tocàrem. Ens haguera agradat fer alguna col·laboració internacional. Posats a somiar, ens haguera encantat fer una col·laboració amb el vocalista de Biffy Clyro.
La música en valencià pateix un relleu generacional de grups. El fet de convidar a Quinto al vostre concert de Pego és una invitació directa perquè agafe el vostre relleu?
No li hauríem dit que vinguera a tocar al nostre últim concert, si no creguérem en la seua proposta escènica i musical. Però si li sumes que són de Pego, ho tens tot guanyat i ho tens tot de cara. Malgrat això, mai hem pretès ser paternalistes amb cap grup. Creguem que cadascú ha de seguir les seues passes i el seu camí, arribar als llocs i caure on haja de caure. Tenim molt present allò que passa a casa, allò que passa a la comarca, i per això era important acabar a Pego i tindre present la nova escena a casa nostra. Tot i que Quinto té una música molt allunyada del que hem fet nosaltres, realment el discurs, la il·lusió i les ganes de fer les tenen molt presents. És per això que ens creguem allò que fa Quinto i des d’ací us convide a escoltar-lo.
En quin estat penses que es troba la música en valencià després de la vostra retirada?
Vivim un relleu generacional. Hem viscut aquest moment des d’una altra posició. Recorde quan va marxar la Gossa Sorda i tocàrem amb ells. Quan marxà Aspencat també tocàrem amb ells. Al principi sentíem que la música en valencià quedava orfe i després s’ha demostrat que no. Sempre apareix un grup, sempre hi ha coses a dir. Canvien els discursos, les formes, els estils, però seguirà havent-hi música. Potser passe per moments més dolços o més agres, però això és cíclic i la música són cicles.
I quin és l’estat de salut de la llengua al País Valencià?
“Semblava que ens havíem relaxat, però l’auge reaccionari ens ha despertat. Ens ataca directament i molt ràpid, venen a per nosaltres i no tenim ni un minut a perdre”
Estem sempre a la trinxera, resistint atacs contra la nostra llengua. Semblava que ens havíem relaxat, però l’auge reaccionari ens ha despertat. Ens ataca directament i molt ràpid, venen a per nosaltres i no tenim ni un minut a perdre. Per sort, ja visquérem tot açò fa anys i sabem com respondre, com resistir i com activar-nos. Totes les plataformes per la llengua, les entitats, els col·lectius i els ateneus són molt importants, però els temps han canviat i durant aquests últims deu anys les generacions han canviat molt, per tant, crec que hi ha molta feina per fer.
Com valores la consulta sobre la llengua base realitzada al País Valencià per la Conselleria d’Educació?
El problema de la consulta és que és un cavall de Troia enverinat. Ens venen una falsa llibertat de triar la llengua base que no té cap mena de justificació, sinó que és un atac més a la llengua i una persecució disfressada de falsa elecció. Personalment, veig un retrocés lingüístic. La part positiva és que tota la feina que ha fet Famílies pel Valencià s’ha vist reflectida i han fet un treball gegant. Han sabut mobilitzar molta gent castellanoparlant i molta gent migrant. Han sabut argumentar que el valencià és beneficiós en l’àmbit cognitiu perquè el seu fill puga aprendre una tercera llengua, i que una llengua, al cap i a la fi, mai tanca portes sinó que les obre. Gràcies al seu treball s’han aconseguit resultats que el Partit Popular no s’esperava.
Què penses sobre José Antonio Rovira, el conseller d’Educació, i la seua política contra la nostra llengua?
Ell i el seu partit, quan entren al govern, van a per totes. Destruir és més fàcil que construir i sembla que tenen facilitat per a fer-ho, van de cara, i a ningú ens ha sorprès la seua gestió. Ara és moment que la comunitat educativa s’organitze, faça pressió i els tombe una vegada més.
Creus que Vox està darrere de tots els atacs a la llengua al País Valencià?
Només cal veure els pressupostos, com es negocien, com estan atacant i retallant els fons de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Han retallat el 25% del pressupost de la institució, van contra la llengua, contra nosaltres. No esperàvem menys d’aquesta gent. Tal com diuen els nostres amics d’Auxili en clau de sàtira, ara ens tocarà ser més “valencianotalibans” que mai.
Parlant d’ultradreta, com veus el seu auge a Europa?
Sembla que tot aquest auge reaccionari no només el tenim a casa, sinó que s’estén per tota Europa. Vull ser esperançador i pense que podem tombar aquesta gent denunciant fets concrets: males gestions, desfalcs econòmics i amiguismes, entre altres. Les modes pugen i baixen, i és cert que la presència de l’extrema dreta a les xarxes socials està molt treballada i no hem d’infravalorar-los. Han estudiat molt els moviments socials i ens han copiat, només cal veure “Juventud Combativa” o altra gent, i com aprofiten eixe imaginari per promoure els seus discursos. Però, jo estic convençut que tot el que puja, baixa, i nosaltres sabrem fer els deures, la feina, i fer que retrocedisquen.
Vosaltres canteu que la vida és una trinxera, què podem fer per organitzar-nos i enfrontar-nos a l’avanç de la ultradreta?
“El concert de Pego va ser una victòria, no només per a l’antifeixisme, sinó que fou per a moltes lluites. Per fi, guanyar”
La trinxera és perpètua i sembla que ens ha tocat estirar el fil roig de la història. Es pot fer molt de treball des de la base, l’organització, el veïnat, els espais veïnals, els sindicats d’habitatge. L’objectiu és generar espais en cada barri i propagar els discursos sense oblidar també la nostra presència en mitjans de comunicació i xarxes socials, i que aquest contingut es difonga a través de les plataformes digitals. Veiérem la resposta de la joventut en la dana, és per això que jo crec en una autoorganització, en una sensibilitat del poble valencià i en una trinxera col·lectiva. En ella podem compartir misèries, discursos, relats i enfortir-nos. No sé si guanyar, però, almenys, jugar la batalla.
De fet, vau donar suport als represaliats antifeixistes de Pego amb el concert solidari “No passaran”, en l’any 2023.
Sí, recorde com va nàixer el concert “No Passaran”. Nosaltres estàvem a Barcelona, a la sala Paral·lel, al concert en homenatge a Guillem Agulló. Allí vam seure amb Feliu Ventura, i ens va preguntar pels encausats de Pego, dels quals coneixem uns quants, i nasqué la idea de fer un concert. La primera idea de fer un xicotet concert en un teatre acabà sent un dels concerts més multitudinaris que hi ha hagut mai a Pego, amb tot el simbolisme que comportava. El concert de Pego va ser una victòria, no només per a l’antifeixisme, sinó que fou per a moltes lluites. Per fi, guanyar.
Per acabar, com podem fer front al feixisme?
A nosaltres se’ns queden grans aquests enunciats. Nosaltres no deixem de ser un grup de música. Sabem que hi ha gent que està a primera línia política treballant de manera assembleària, organitzant projectes polítics, i nosaltres fem cançons. No m’atreviria, com a grup, a ser l’avantguarda de com hem de fer front. Això no vol dir que no aprofitem eixes xarxes col·lectives que ens ha donat la música per crear eixa solidaritat. Al remat, devem fer front al feixisme cadascú des del seu camp.
