“Atomització, coses que s’esmicolen. (…). Com viure amb el recordatori constant del fet que el planeta agonitza. Potser per avançar, per evitar delectar-se en l’angoixa, senzillament cal ‘assumir el desordre’. Oblidar les pautes de la naturalesa per les que estam programats; sintonitzar amb el caos”. Joanna Pocock, al llibre Rendición
Aquestes frases són un petit abstracte –de traducció pròpia– que un estimat amic em va compartir, i regalar, per tant, fa uns dies del llibre de na Joanna Pocock “Rendición”. Sembla que els temps que vivim són temps d’assajos per aprendre a sintonitzar amb el caos en què s’ha convertit el món, el món global, i el petit, que conforma “l’actualitat” que, aquí a casa nostra, ens vesteix els dies de cada dia. Sentim sovint que la magnitud del desastre es desborda i ens desborda. Intentam entendre, racionalitzar, qüestionar, no donar per fet, no normalitzar l’horror, ni les violències, no assumir-ho com inevitable, continuar alimentant l’energia per a revoltar-nos contra tot això.
Pensant i repensant les maneres d’organitzar-nos per confrontar-ho, de continuar-ho denunciant, esmolant les consciències col·lectives per ser més i més fortes, i assajar també i obrir camins de com sí que ens agradaria viure, com sí que ens agradaria que es pogués habitar el món, imaginant i també materialitzant petits equilibris fugaços –potser precaris però possibles, o sòlids i vulnerables– noves dinàmiques, noves possibilitats creatives que ens permetin sintonitzar de nou amb tot el que vertaderament comporta la paraula vida, en un context cada cop més evident de no-vida, en el caos, en les incerteses que també esdevenen possibilitat.
Pocock ens recorda Donna Haraway: assumim el desordre per aprendre a viure i morir junts en una terra ferida, obrint-nos i generant un nou tipus de pensament
I, en tot això, ens hi trobam resistències, recels, qüestionaments i, fins i tot atacs, de qui no vol amollar el que és conegut. Allò que –malgrat l’evidència de què ja no és, ni serà mai, res més que el record que encara resta– es sent “segur” només per conegut. Les resistències a deixar enrere les velles “normalitats” que sentien que estructuraven, explicaven, fixaven un ordre, mantenien unes pautes, unes lògiques, que permetien analitzar tendències, preveure escenaris. Tot sota control. Malgrat el desequilibri implícit, malgrat les injustícies i les desigualtats.
Amollar-ho implica reconèixer els privilegis, acceptar els qüestionaments, amollar les certeses, i tirar-se al buit, reconeixent que les regles del joc que havíem construït s’ensorren i que el que necessitam és no perdre l’energia en intentar refer-les, sinó apuntalar les creativitats per inventar-ne de noves, o millor, viure dins el caos del que s’ensorra per donar pas al sorgiment de noves configuracions de la relació entre la terra i els seus habitants. I en això Pocock ens recorda Donna Haraway: assumim el desordre per aprendre a seguir amb el problema de viure i morir junts en una terra ferida, obrint-nos i generant un nou tipus de pensament que ens permetrà construir futurs més vivibles.
Revoltes de la Terra, una primera germinació, una primera concreció, un primer assaig, un primer voler ser juntes, un primer tast de quan ens pensem i organitzem juntes
Imaginaris, relat, alternatives, dinàmiques, estratègies… la defensa de la terra es referma, es repensa, es refà, es qüestiona, assaja, vol créixer, vol amarar, vol impregnar, vol recordar i observar les altres maneres d’habitar que ja existeixen, que ja s’organitzen des d’altres lògiques, les que venen dels marges, les que venen del sud global fortament arrelades a la Terra, les d’altres espècies que conviuen amb nosaltres i que, per desgràcia nostra, menystenim i ignorem. Apel·lam a reprendre el sentir-nos la terra que habitam per revoltar-nos juntes, humans i no humans, contra tot el sense sentit del món que se’ns vol continuar imposant. I molt de tot això ha tengut, fa unes setmanes, una primera germinació, una primera concreció, un primer assaig, un primer voler ser juntes, un primer tast de la possibilitat que som, quan ens pensem i organitzem juntes.
El Camp de Tarragona va ser el primer escenari d’una nova dinàmica que es gesta per anar expandint arrels arreu del territori, que ens germina també a dins, que ens empeny a fer-nos noves preguntes per trobar noves respostes col·lectives. Des de i per a totes. Des de i per a tot arreu. Revoltes de la Terra. Una nova esperança, un nou aprendre a caminar per sintonitzar col·lectivament amb la construcció de presents i futurs habitables i vivibles, assumint el desordre i el caos com a punt de partida i potser, qui sap, com acompanyament vital.
