Hi ha peces teatrals i creadores escèniques que treballen amb la voluntat de salvar (de manera metafòrica o literal) la bretxa que representa aquell fossat que, en dividir escenari i platea –segons va escriure Walter Benjamin– és com si separés el viu del mort. Normalment, als teatres, els cossos asseguts, silenciosos i estàtics del públic, es veuen enfrontats als cossos d’intèrprets i personatges que, en escena, es troben en un trànsit permanent: canviant i entomant, movent-se, amagant-se i mostrant-se. Com vincular uns i altres cossos? Heus aquí un seguit de peces de la cartellera actual de Barcelona, que tenen en comú un fil que no passa desapercebut: totes formen part d’un teatre atent a la corporalitat, habitat per cossos en crisi i en perill. Són escenaris que posen en primer pla la situació dels cossos autoconscients, escapolint-se i redefinint-se. És un teatre que té un color de cos com fuig.
Cossos desdibuixats i redefinits
El Colectivo deria+rectificadora, provinent del barri de Gràcia i que aglutina la creació mecànica i el moviment (creació, jams de contact-improvisació…), ja fa temps que reflexiona i crea a partir dels postulats més incisius, amb el cos i la performance com a eina. Seva era la peça Si els cossos fossin cossos, que es va poder veure al Centre Civic Barceloneta, i que tractava la injustícia patriarcal, tant als jutjats com als museus. Amb Zeitporträts (que es presenta aquests dies a l’Antic Teatre, del 22 al 25 de maig), proposen una reflexió a partir de l’amistat (allò que no es pot institucionalitzar, que diria Marina Garcés), i a través de la redefinició dels cossos. El Colectivo assegura que cal fixar-se en “la visió d’un cos com una producció social, receptacle de poders, capacitats i resistències, que han sigut desenvolupades en un llarg procés de coevolució”, que és quelcom sorgit d’una “estructura de necessitats, desitjos, i de nosaltres, amb les nostres decisions conscients, i les pràctiques col·lectives, durant milions d’anys”. Això, diuen, mereix també la constatació de la totalitat i la potencialitat del cos: a la natura, a la celebració del gaudi que interactua, i fins i tot, més enllà, per “capturar l’essència del nostre temps també a través d’una alteritat sense cos”.
Amb ‘Zeitporträts’ (a l’Antic Teatre) Colectivo deria+rectificadora es planteja “capturar l’essència del nostre temps també a través d’una alteritat sense cos”
A la cartellera teatral de Barcelona trobem altres propostes que deambulen per un territori espectral, al límit de l’experiència terrenal de cossos i subjectivitats, ja sigui aquesta entesa des de la gran escala i l’ecologia, o des de la veu més suau i individual. Ens referim, per exemple, a El tiempo que nos queda (es pot veure a l’espai Periferia Cimarronas de Sants, fins al 31 de maig), escrita i dirigida per Claudia Estrada, amb un equip internacional (amb orígens a Bolívia, Colòmbia, Argentina, Catalunya, Estat espanyol). Es tracta d’un espectacle que explora el col·lapse ambiental en un espai oníric i poètic, on la llum i la música en directe comparteixen el protagonisme amb la paraula. Per la seva banda banda, a Lluna plena (Heartbreak Hotel, Sants, fins al 8 de juny), el director Àlex Rigola adapta la novel·la de la japonesa Aki Shimazaki, i la du al seu espai: aquest teatre de proximitat, on tot és essencial i s’amplifica, res és sobrer o artificiós, dels sentits dels mots als gestos dels intèrprets. La sensibilitat japonesa ens posa sota un gran cirerer, on els pacients d’una residència per a gent gran travessen els darrers capítols d’uns periples vitals aparentment estàtics, però que en realitat van navegant a batzegades imperceptibles, entre les onades de l’alzheimer, les abraçades de l’amor, i l’aparició assilvestrada d’una filosofia sorgida de l’experiència més viscuda i íntima.
Cossos perseguits i fugissers
La saga familiar que posa en escena La tercera fuga (Sala Gran del TNC, fins a l’1 de juny), basteix una epopeia que s’allarga un segle, en una peripècia sempre a cavall de la majúscula terrible (la Història) i d’una minúscula curosa i propera (uns diàlegs sucosos, amb detalls de les vides dels personatges). Primer, perseguits per motius religiosos a la Ucraïna prebèl·lica. Més tard, per motius polítics, a l’Argentina de Videla; finalment, havent de fugir de Barcelona, per motius econòmics i gentrificadors. Dels pogroms a la guerra russa a Ucraïna, del perill existencial durant les dictadures a les falles de l’estat del benestar, tenim al davant una obra ambiciosa i monumental, un text molt ben travat, escrit en clau familiar-biogràfica-autoficcionada per Victoria Szpunberg, amb Albert Pijuan, que guanya pel fet d’evitar arrepenjar-se en la grandiloqüència, o en una sentimentalitat que hagués estat fàcil, i que, en canvi, ve suplantada per dos components potser sorprenents, donat el tema, però del tot eficients per al progrés de la narració: la música i l’humor.
Al costat dels grans noms al repartiment (Clara Segura), destaquen el narrador rítmic, un esperit brasiler interpretat per Ton Vieira, i Magalí Sare, que broda els tangos i els cants de comiat. Una de les protagonistes del relat és un fantasma, present al llarg de l’obra amb una mena d’aura silenciosa, i l’altre és un esquelet ballarí i juganer, grotesc i delicat. La mort, la por i la pèrdua són corrents de fons sinistres ja des del principi, amb els esquelets fent la dansa de la mort de Verges, i obrint la porta cap a l’Hades als personatges que van morint. Però amb la música, l’aire s’infla i l’espai creix, i els cossos i les veus a l’escenari troben un àmbit on poder flotar i ser, on reencarnar-se, per retornar del passat i donar testimoni de la seva història de lluita, de dolor i d’exili i de fugida constant.
Cossos lligats i tensionats, vençuts i alçats
En canvi, una peça com Cor dels amants, de Tiago Rodrigues (fins al 25 de maig, al Teatre Lliure de Gràcia), es podria definir com a teatre de cambra. Es tracta de la reposició, ara amb versió i interprets catalana (Joan Carreras, Marta Marco), d’una obra escrita fa divuit anys, també sorgida d’una experiència pròpia i traumàtica (sentimental i mèdica, de final gairebé fatal), i que el mateix autor-director ha posat en escena, anteriorment, amb intèrprets i llengües diverses (grega, portuguesa…). Cor dels amants és una peça d’orfebreria, on un diàleg-monòleg ve declamat a la vegada i amb petites variacions segons el punt de vista, de manera exacta i precisa, pels components d’una parella que, segons el moment i l’època, va a l’una o divergeix, quan es veu enfrontada als accidents i imprevistos: a la fatalitat de la malaltia, a les pors de la maternitat, a l’inexorable pas del temps, a la irrupció del món i la vida, en forma d’absència o d’esplendor. La màgia del teatre es basa en la presència dels cossos dels intèrprets, a la vegada reals i ficticis, carnals i donant veus als oracles, passat i present i futur. Les paraules de la parella d’amants convertida en bosc és d’una tristor tan trista com maca, i el cor del títol pot fer referència al fet que els dos personatges formen un cor com aquell del teatre grec o a la constatació del que s’ha fet malament o al que s’acosta. Però també es refereix a l’òrgan que fa bategar els cossos, que és el responsable, no només de l’amor, sinó de la vida que el sustenta, i del ritme de la declamació d’un teatre orgànic i corporal.
‘Cor dels amants’, que es pot veure al Lliure de Gràcia, és un diàleg-monòleg declamat a la vegada i amb petites variacions per una parella que, segons el moment, va a l’una o divergeix
També hi havia ecos del cor tràgic, i del teatre de fa 2.500 anys, en una peça excèntrica i radical que s’ha pogut veure recentment (a la Sala Beckett de Barcelona): Un xai ha creuat el desert, el primer treball en solitari de Núria Corominas Pérez, excomponent de la companyia Las Huecas. A partir d’una experiència personal, Corominas es convertia en una mena de bufó, per parlar-nos (cantar-nos, contar-nos) de salut mental, depressió, melancolia, alienació, alteritat i de realitats decebedores i angoixants. El seu cos entra en escena cobert i amagat, com si no tingués ganes de ser exposat davant del públic, i l’escenari es converteix en un matalàs, on el cos ens dona l’esquena i ens nega la mirada. Ho fa, salvant les distàncies, amb elements que semblen trets d’“abans”, de la tragèdia (i la comèdia) clàssica: en un diàleg amb un cor (de músics i cantants), amb uns moviments entre performatius i ditiràmbics (els vells gestos exagerats, violents, arrauxats i viscerals), amb uns personatges caricaturitzats i emmascarats… Però també amb un xiuxiueig a cau d’orella, còmic o aclaparant segons el moment, que finalment es converteix en un cant abanderat, desafiant, exasperat, que es rebel·la i crida l’atenció.
