La filòsofa feminista argentina Verónica Gago és avui una de les veus clau per entendre com opera el neoliberalisme en la vida quotidiana dels sectors populars. En el seu últim llibre, Contra l’autoritarisme de la llibertat financera (2025), escrit amb la sociòloga Luci Cavallero, analitza com la ultradreta disfressa l’explotació i la precarietat sota el llenguatge de la “llibertat financera”. La seva mirada és imprescindible per llegir el moment polític a l’Argentina, marcat per l’ascens de Javier Milei, però també ofereix claus per comprendre qüestions que van més enllà: l’avanç global de l’extrema dreta, per què el feminisme s’ha convertit en un dels seus principals enemics i com sectors populars poden acabar donant suport a projectes que retallen els seus propis drets. Va ser a Catalunya el 5 de novembre, per participar a la conferència El gir cap al Sud Global, celebrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
L’últim triomf de Milei a l’Argentina ha reforçat els discursos que parlen de “llibertat”, però que en la pràctica imposen polítiques autoritàries?
Hi va haver una sorpresa general amb el triomf de Milei perquè feia menys de dos mesos havia estat derrotat en una altra elecció mentre el seu govern es veia immers en escàndols de corrupció. Però deu dies abans, els Estats Units anunciaven un rescat financer condicionat al triomf de Milei: un veritable xantatge financer. Vídeos de Trump afirmaven que si l’Argentina no votava “bé” no rebria els diners. Amb Luci Cavallero anomenem aquest mode d’operar “terrorisme financer”: una forma de propaganda psicològica que utilitza eines financeres per propagar la por i el caos.
“Es criminalitzen i s’assenyalen certs col·lectius com a causa de la inflació, i això es connecta amb el discurs de la ultradreta en diferents països”
Aquest autoritarisme ja no és el del líder clàssic, sinó un que arriba a través d’eleccions democràtiques, governa per decret i es recolza en la idea que els drets socials són la font de la inflació. Per tant, aquells qui reclamen drets socials —com les jubilacions o els programes d’ajuda— són presentats com els responsables d’empitjorar l’economia. Es criminalitzen i s’assenyalen certs col·lectius com a causa de la inflació, i això es connecta amb el discurs de la ultradreta en diferents països, on es culpabilitzen poblacions concretes del malestar col·lectiu.
A l’Argentina, i no només, cal investigar què ha passat en la vida quotidiana i en la subjectivitat de les persones per entendre per què discursos com el de Milei tenen tanta eficàcia.
En aquest context, quin paper hi juga el deute, tant el del país com el de les famílies? I concretament en el problema de l’habitatge?
Milei ha sabut interpel·lar el desig d’estabilitat de la gent, molt estès a l’Argentina pel context de precarietat, sobretot després de la pandèmia i a causa de la hiperinflació. La “llibertat financera” s’ha convertit en el nucli discursiu del govern, una llibertat que s’assenta en un “entrenament en la precarietat”: viure amb inflació, devaluació i desregulació mentre es promet que, agafant més deute, el futur millorarà.
Sorgeix una intimitat amb allò financer perquè estàs tot el temps especulant sobre com sobreviure. El que sembla que només fan els grans mercats acaba convertint-se en una eina de supervivència quotidiana.
El deute i les finances aterren en la vida quotidiana d’una manera concreta. Apareixen com una solució davant la precarietat i l’augment de preus, aprofitant moments d’emergència social per instal·lar-se d’una manera molt perversa: pagues qualsevol taxa per tal de resoldre un problema urgent, com comprar menjar, arreglar el cotxe o la moto amb què treballes, o afrontar una emergència mèdica. I això comença a generar una cadena d’endeutaments.
“Sorgeix una intimitat amb allò financer perquè estàs tot el temps especulant sobre com sobreviure, ja no és una eina exclusiva dels grans mercats”
Un exemple clar és el de l’habitatge: endeutar-se per evitar un desnonament. A més, les solucions es tornen financeres, individuals i venen acompanyades d’odi cap a la veïna, les migrants o les feministes en un procés de feixistització. Es feixistitza la vida quotidiana quan prefereixes trepitjar qui dorm al carrer abans que qüestionar la immobiliària que et puja el lloguer.
Assenyales la figura de l’emprenedor i de l’especulador com a elements clau del discurs neoliberal actual. Com impacta això en la vida dels sectors populars?
En la crisi del 2001 van ser claus les dinàmiques d’autogestió que van donar lloc a les anomenades “economies populars”: des de les fàbriques recuperades pels seus treballadors fins als moviments de persones desocupades que van inventar noves ocupacions, o les fires d’intercanvi als barris. L’autogestió és col·lectiva i tensiona allò polític, mentre que l’emprenedoria busca capturar aquesta energia i que es quedi en l’individu. L’emprenedor és aquest subjecte que se’n surt sol, que sobreviu perquè sap optimitzar els seus recursos, però en realitat està inscrit en dinàmiques socials travessades per la financerització de la vida i una extrema precarietat.
A la figura de l’emprenedor —que encara manté una connexió amb el treball— li segueix la de l’especulador: aquell que es pot fer ric “apostant”. El model d’això a l’Argentina és el mateix president, que promou l’especulació i va ser protagonista d’una criptoestafa.
És aquí on hem de continuar pensant per entendre com les ultradretes guanyen adhesió en sectors populars.
A Europa també preocupa l’avanç de l’extrema dreta entre la classe treballadora i l’antifeminisme. Com s’explica aquest procés?
Hi ha una economia afectiva on tu ets responsable del teu èxit o fracàs. Aquesta economia necessita culpabilitzar altres per la pròpia angoixa. I aquesta interpel·lació ve acompanyada d’un discurs misogin que culpabilitza els feminismes de la precarietat dels homes joves, unint precarietat laboral i existencial. La ultradreta construeix així una explicació convincent, convertint les frustracions socials en odi cap a les dones.
“La ultradreta aconsegueix construir una explicació convincent per a aquests homes, canalitzant una economia d’odi cap als feminismes”
Recordem que els feminismes van posar en relació les jerarquies i els modes de vincle sexoafectiu amb la precarització de la vida, de l’accés al treball, a l’habitatge. I la ultradreta aconsegueix construir una explicació convincent per a aquests homes, canalitzant una economia d’odi cap als feminismes i les dones com a manera de processar el seu propi malestar i frustració. Se les acusa de produir “fúria i rancúnia” justament perquè van mostrar com l’afecte és nucli íntim i públic de l’economia i la política.
Des d’una mirada feminista, quin paper juga el temps en tot això?
Avui, qui té temps en un context de pluriocupació, esgotament físic i crisi de salut mental, accelerada des de la pandèmia? No és casual que Milei estigui desmantellant tots els serveis de salut mental i per a persones amb discapacitat. Està aprofundint aquesta fragilització que ja estava en marxa i convertint-la en una condició destructiva per a les possibilitats de vida. Avui no hi ha explosió: hi ha implosió. La violència i les maneres d’expressar el malestar es dirigeixen cap a dins, cap als territoris, cap a les cases, com a violència domèstica.
“El que falta no és treball, sinó temps: la maquinària de captura alhora ens roba temps per organitzar-nos i pensar col·lectivament”
El que falta no és treball, sinó temps: la maquinària de captura —que pren forma de pluriocupació i esgotament físic— alhora ens roba temps per organitzar-nos i pensar col·lectivament. Milei ha atacat directament els menjadors populars i els ha acusat de corrupció, estigmatitzant les dones que els sostenen. Això produeix una percepció del temps on la resolució individual substitueix l’organització comunitària, reforçant les violències domèstiques i la implosió social.
Malgrat tot, hi ha resistències feministes i comunitàries. Quines alternatives són avui exemples davant el poder financer?
Hi ha experiències que estan construint comunitat aquí i ara, que recollim en l’última part del nostre darrer llibre: l’Assemblea Transfeminista de la Villa 31, que resisteix formes d’urbanització i organitza la Marxa Plurinacional de l’Orgull; l’Institut de Masculinitats, amb qui treballem per desmuntar l’oferta d’apoderament que passa per les finances i l’odi masclista; les xarxes autònomes d’avortament i l’espai Llars Monomarentals; o Río Feminista, que lluita contra l’extractivisme a la conca del riu Paranà.
Totes aquestes experiències mostren que l’avanç de les ultradretes és un atac directe contra aquests assajos d’alliberament. I tot això en un context global molt difícil, on l’Argentina funciona altra vegada com un laboratori.
