El passat 12 d’octubre, el partit neofeixista España 2000 va convocar una marxa de torxes pels carrers de Benimaclet (València). La data i el lloc no foren casualitat, sinó tot el contrari. Una provocació ben pensada on varen elegir un dia que es commemora la barbàrie perpetrada pel colonialisme i un barri de tradició antifeixista que des de fa molts anys és avantguarda, escola i refugi de gran part del teixit associatiu de la ciutat de València.
Tot i que varen vindre feixistes d’alguns altres indrets de l’Estat espanyol, la marxa d’España 2000 fou un fracàs absolut, congregant menys d’un centenar de persones just una setmana abans de celebrar el seu congrés nacional, confirmant la seua divisió interna. Malgrat això, la mobilització ultradretana va ser permesa per la Delegació del Govern a causa de la permissivitat de les institucions davant els feixistes, tot i que es podria haver prohibit per posar en perill i exposar al veïnat i als comerços locals del barri al risc d’aldarulls, atacs i provocacions dels intolerants. No tancar les portes al feixisme porta conseqüències greus, i les institucions haurien de ser les primeres a assumir aquesta responsabilitat, no al contrari.
Es va posar de manifest que l’objectiu de l’extrema dreta va ser Benimaclet per intentar utilitzar el ressò dels mitjans i generar un fals relat de confrontació entre el veïnat del barri que va plantar cara a l’amenaça de l’odi
Les setmanes prèvies a la marxa, l’extrema dreta intentava calfar l’ambient en les xarxes socials davant la resposta antifeixista decidida per i des del barri. Es va posar de manifest que l’objectiu de l’extrema dreta va ser Benimaclet per intentar utilitzar el ressò dels mitjans i generar un fals relat de confrontació entre les veïnes i veïns del barri que varen plantar cara a l’amenaça de l’odi i, que des de fa molts anys, estan treballant amb les problemàtiques reals que colpeixen el barri: la desigualtat social, el racisme social i institucional, contra l’especulació i pel dret a una vida digna.
En canvi, el partit neofeixista no té cap mena d’incidència en el carrer i sobreviu en la marginalitat més absoluta, convertint-se en un problema d’ordre públic però sense cap transcendència política: només escridassa contra el Govern espanyol i agita tota mena de discursos d’odi contra les persones migrants i contra l’esquerra a través de les xarxes i els mitjans, però sense presència real en el carrer més enllà d’alguna acció puntual. La seua missió és intentar incidir en la divisió interna de la classe treballadora, enfrontant l’últim contra el penúltim, però només són això, odi i intolerància, col·laboradores de les elits per intentar dividir les classes populars.
Enfront d’aquest acte de l’extrema dreta, el barri antifeixista valencià va respondre de manera exemplar. La convocatòria Benimaclet lliure d’odi: 12-O res a celebrar, va reunir centenars d’adhesions i diferents entitats, comerços locals, moviments socials, culturals i polítics van unir-se organitzant unes jornades en temps rècord. De fet, les jornades duraren des de matí fins a la vesprada, acollint a tota la diversitat del barri: des de la xicalla fins als més grans. Un bon exemple que mostra el muscle d’un moviment antifeixista que és més necessari que mai enfront de l’auge social i electoral de l’extrema dreta que empra la guerra cultural i la difusió de discursos reaccionaris contra el consens social de mínims en la defensa dels drets humans.
Tot estava ben lligat perquè la resposta veïnal no interferís en el passeig feixista d’España 2000, per això varen haver-hi desenes d’identificacions, dues persones majors multades i tres detingudes, totes elles antifeixistes
Però la mobilització antifeixista no va estar lliure de repressió. Mentre el feixisme recorria els carrers de Benimaclet baix un gran desplegament policial que els protegia, els antiavalots amenaçaven de carregar contra la concentració antifeixista. El barri va ser pres per un estat policial on no es deixava a la gent fer coses tan bàsiques com tornar-se’n a casa, moure’s pels carrers o prendre un café a una terrassa. Tot estava ben lligat perquè la resposta veïnal no interferís en el passeig feixista d’España 2000. A més, varen haver-hi desenes d’identificacions a antifeixistes, dues persones majors multades i tres detinguts. Els detinguts passaren dues nits als calabossos de Sapadors.
Per altre costat, els feixistes no sofriren cap identificació tot i que feien el salut feixista i cantaven aberracions com “heil Hitler!”. M’agradaria que no fora així, però en l’Estat espanyol l’extrema dreta s’ha caracteritzat per rebre una impunitat per part de la policia i el poder judicial. A més, podríem dir que el deep state té simpatia per moviments ultradretans que haurien d’estar prohibits pel seu discurs d’odi.
Si alguna cosa hem aprés de la lluita és que l’extrema dreta té la capacitat d’omplir espais que estan buits. Allí on no hi ha moviments socials, l’extrema dreta treu el seu brou de cultiu per a avançar i difondre posicions polítiques molt perilloses. Per això és una necessitat construir comunitat contínuament, construir sinergies amb els veïns i les veïnes per a fer transversal la lluita antifeixista i antiracista perquè a la fi de tot, tard o prompte, la tendència totalitària del feixisme ens perjudicarà a totes, i més a la classe treballadora i a les persones migrants.
Hem d’entendre que el feixisme ens afecta a tots i totes i per això ens hem de comprometre en fer-li front de la manera que més còmode ens sentim
Les jornades que hem comentat és una xicoteta victòria i exemple del teixit associatiu arrelat al barri. Hi ha moltes associacions que fa molts anys que lluiten per un barri divers que han aconseguit que Benimaclet siga un exemple per a la resta de la ciutat. No es podria entendre aquesta tasca sense mencionar el CS Terra, CSOA l’Horta, la Rebel, les associacions de veïns, etc. Espais que fan comunitat i construeixen l’empoderament popular que tant odia el feixisme. A la fi, el que hem d’entendre és que el feixisme ens afecta a tots i totes i per això ens hem de comprometre en fer-li front de la manera que més còmode ens sentim. El que està clar és que si deixem que el feixisme faça el que vulga continuarà creixent, una forta resposta unitària té la capacitat de desemmascarar el feixisme i reduir-lo a grupuscles sense capacitat d’anar més enllà.
La unitat no és només una consigna, ni una barreja de sigles, sinó tota persona demòcrata que defense els drets humans i amb orgull se senta antifeixista. Són els veïns i les veïnes, gent que sense estar molt polititzada siga conscient de la necessitat de derrotar el discurs d’odi. El feixisme, per la seua naturalesa, té l’objectiu de terminar amb tota la societat civil construïda, cosa que ens afecta a la majoria de la població. Per aquesta raó, necessitem fer transversal la nostra lluita, fer que arribe a tot el món, ser conscients que hem de defensar tot el que els nostres avantpassats varen aconseguir. A més, l’antifeixisme ha d’estar molt lligat amb la lluita enfront del racisme, un problema estructural que afecta a part de la població i que alimenta al feixisme. Cal treballar per aquesta unitat i enfortir tots els moviments antiracistes, així com els feministes, una aliança necessària per a derrocar el feixisme i posar en el centre les persones.
En conclusió, la jornada antifeixista del 12 d’octubre va ser una bona experiència per al moviment antifeixista i antiracista. Una mostra de muscle en un temps on l’activisme social es troba en reflux i tan difícil és reunir a gent disposta a mobilitzar-se. Per uns barris oberts i solidàris on no càpiga l’odi i la intolerància, per la vida.
