Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Patti Smith o la redempció de la narrativa punk

Amb motiu de publicació de l’'Any del Mico' per l’editorial Club Editor, ens apropem a Patti Smith, escriptora i cantautora coneguda com la 'madrina' del punk, i una de les artistes més eclèctiques del nostre temps. Des de la poesia fins a l'activisme, tot el que fa Smith és oníric i espiritual; les seves obres, viatges iniciàtics al pas del temps, 'roadbooks' d’acomiadaments i ídoles inspiradores

/ Felipe de San Pedro

Al perfil d’Instagram de Patti Smith quasi totes les publicacions comencem amb “This is…”. Doncs comencem així: This is Patti Smith

Patti Smith va néixer a Chicago durant la gran nevada de 1946. La seva família era molt humil. Sa mare li va ensenyar a resar i la va introduir en l’espiritualitat cristiana; eren testimonis de Jehovà. Ara, Patti Smith reconeix a les entrevistes que el seu llibre de capçalera és la Bíblia. També va reconèixer una vegada que l’amor dels llibres va substituir l’amor per l’oració, i així, de mica en mica, es va convertir en poeta, escriptora, cantant i un poc xamana també. Quan tenia setze anys, la seva mare li va regalar La fabulosa vida de Diego Rivera, llavors va entendre que volia ser artista. Però als dinou anys es va quedar embarassada i, en un temps en el qual ser mare soltera era sinònim de pecat, va donar el seu fill en adopció.

Van fer-la fora de la facultat i es va traslladar a Nova York. Allà el seu consol tenia forma de llibres, poesia i versos: Arthur Rimbaud, Charles Baudelaire; el simbolisme francès va atrapar-la i mai ha deixat d’inspirar-la i guiar-la durant la seva vida. Ella dormia als parcs, als carrers, no tenia calés, tampoc coneixia gaire gent: “Cercava portals, vagons de metro, inclús un cementiri. M’alarmava despertar-me sota el cel urbà o per una mà desconeguda”, deia. Aquell estiu vagabundejant va morir John Coltrane i Jimi Hendrix va cremar la seva guitarra Monterrey; va ser el mateix any que va conèixer l’amor de la seva vida i una de les persones que són part d’ella, l’artista Robert Mappelthorpe, a qui ha dedicat llibres i poemes com Éramos unos niños (2010) o El mar del coral (2012).

Ara, Patti Smith reconeix que el seu llibre de capçalera és la Bíblia. També va reconèixer que l’amor dels llibres va substituir l’amor per l’oració i així, de mica en mica, es va convertir en poeta

A Nova York, durant els seixanta, va treballar de llibretera a la cadena Brentano, va descobrir el dadaisme i el surrealisme i es va endinsar en un món de drogues i autodestrucció del qual participaven molts artistes de l’època, tot i que ella mai s’hi va enganxar. Va viatjar durant un temps per allunyar-se d’aquest món amb la seva germana Kimberli, amb qui té molt bona relació i fins i tot li va fer una cançó que surt al primer àlbum. Després, amb la seva germana Linda, va anar a París.

Durant la dècada dels setanta, Patti Smith i Mapplethorpe van viure al mític Hotel Chelsea, a l’habitació 1017, i va ser allà on van viure successos horribles relacionats amb les addiccions del pintor i la mort de Brian Jones, membre dels Stones. Però també allí, al bar El Quixote, que es comunicava amb l’hotel, va conèixer personalitats com Janis Joplin, Jimi Hendrix o Grace Slick. L’any 1969 va debutar al Max’s Kansas City, amb la presència d’Ondine i Donald Lyons. Allí va fer amistat amb Dorothy Dean, socialista afroamericana que formava part de la Factoria Warhol, a qui James Baldwin va anomenar “Martin Luther Queen”. L’Hotel Chelsea va ser un espai de socialització amb la intel·lectualitat de Nova York, sobretot amb poetes com Gregori Corso; de fet, va participar en diversos projectes de poesia. Segons ella mateixa, el 1973 va ser l’any de la poesia.

Les seves lletres contenen influències que van des de Lorca fins a Ginsgberg o Crist: “Crist va ser un home contra el qual pagava la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”

El 1971 va escriure amb Sam Sephard, dramaturg i la seva parella en aquell moment, l’obra Cowboy Mouth. Patti Smith era poeta, escriptora i fins i tot fotògrafa. El 1975, Patti Smith Group va treure Horses, gravat a l’Electric Lady, el seu primer àlbum, i un dels més famosos. El seguirien Radio Ethiopia (1976), Easter (1978), Wave (1979), Dream of Life (1988), Gone Again (1996), Peace and Noise (1997), Trampin (2004), Twelve (2007) i l’últim, Banga (2012). Durant la gira d’aquest últim àlbum, Patti Smith, el 2011, al Palau de la Música, va fer vibrar el públic interpretant “Because the night”, una cançó composta el 1978 a dues mans juntament amb Bruce Springsteen. Entre Wave i Dream of Life, la novaiorquesa va fer una pausa en la carrera professional, però en aquest últim va treure temes com “People have the power”.

Patti Smith es va consagrar com la madrina del punk, va aguantar borratxa a Janis Joplin i va establir amistat amb Bob Dylan, un dels seus ídols, amb el qual va anar de gira durant 1995. El 1989 va morir Robert Mapplethorpe, un gran cop per a ella. Si l’escoltem, a vegades pensem que és més poeta o artista que cantant. Tota la seva obra està travessada per la literatura i, en concret, per la poesia. No podem reparar en cada àlbum, perquè les seves lletres contenen influències tan diverses que van des de Lorca fins a Ginsgberg o Crist: “Crist va ser un home contra el qual pagava la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”. Espiritual, elèctrica i complexa, va cuidar les flors de Mapplethorpe durant tota la seva vida i a El mar del coral va plasmar el dolor de la perduda, del pas del temps, de la devastació de la malaltia que patia i de les ganes de viure per damunt de tot.

Se sap poc que Smith es va quedar enamorada del barri del Cabanyal de València i durant un dels seus concerts a la ciutat va llegir el manifest del col·lectiu “Salvem el Cabanyal”

El 1978, en la seva obra Babel, dedica poemes, cançons, textos i reflexions a les seves influències: Joana d’Arc, Edie Sedgwick o Pier Paolo Pasolini. També relata obsessions i pors. Recuperant la primera pàgina d’aquesta publicació, on diu: “Aquest és un llibre dedicat al futur”, fa ja 42 anys, ens aturem en L’Any del Mico (2019), traduït enguany per Club Editor, i descobrim els passatges onírics de la creació de cançons com “April Fool” o l’agonia del seu amic Sandy Pearlman a l’hospital el 2016. L’Any del Mico és un viatge que té com a punt de partida els setanta anys de Patti Smith. No és aliè a la seva obra, són memòries, autobiografia que crea pensaments i frases universals: “Marc Aureli ens demana que captem el pas del temps amb els ulls oberts. Deu mil anys o deu mil dies, no hi ha res que aturi el temps ni que pugui evitar que l’Any del Mico jo faci setanta anys”. Durant tot el relat, anem del present al passat: “Una vegada vaig tenir set anys i aviat en tindré setanta”. Llavors, el futur es va quedar quan va morir el seu amic, diu Patti Smith. El futur del patiment i de coses dolentes encara per inaugurar: “Els atacs a la Franja de Gaza, els insults i els atacs contra els nostres immigrants”, explica.

Patti Smith ha sigut i és política; tot el seu univers és polític. Un cant a la vida, a la pau i a la justícia. Va participar en les protestes contra la guerra d’Iraq el 2002 i sempre que pot denuncia els atacs de l’Estat d’Israel contra la població palestina, com a la seva cançó “Qana”, que explica la massacre efectuada per les forces israelianes en aquest poble del sud del Líban. També s’ha significat en favor del Partit Demòcrata estatunidenc. El que poques persones saben és que Patti Smith es va quedar enamorada del barri del Cabanyal de València i durant un dels seus concerts a la ciutat va llegir el manifest del col·lectiu “Salvem el Cabanyal”. Durant aquella gira va participar en el 14-N i va posposar el seu concert amb motiu de la vaga. Recentment, s’ha mostrat al costat del moviment Friday’s For Future i ha denunciat en moltes ocasions la política antimigratòria de Trump. Durant les protestes racials de la primavera i l’estiu per l’assassinat de George Floyd i Breonna Taylor va participar en una marxa a Washington juntament amb la seva filla Jesse, fruit del matrimoni amb Fred Sonic Smith, guitarrista de MC5, que va morir el 1994. Ella, amb les seves publicacions presentant-nos Bolaño o les marxes del 8-M, segueix pensant el mateix que un dia va escriure: “People have the power to redeem the work of fools” (“La gent té la força de redimir el treball dels necis”).