Els dies 6 i 9 d’agost es compleixen 75 anys de les explosions nuclears d’Hiroshima i Nagasaki. Les dues bombes atòmiques que els Estats Units van llançar el 1945 van matar, ferir i mutilar centenars de milers de persones i els seus efectes encara es deixen sentir en l’actualitat. Es calcula que hi van morir més de 240.000 persones entre el moment de les deflagracions i les setmanes immediatament posteriors, però la radiació emesa va provocar malalties, malformacions i la mort de milers de persones més, durant molts anys. Supervivents de les bombes, els hibakusha, han dedicat la seva vida a sensibilitzar sobre la seva perillositat i sobre la necessitat d’erradicar aquesta amenaça. Però malgrat ser coneixedors de la seva letalitat, actualment al món hi ha 13.400 armes nuclears, la majoria d’elles amb una capacitat destructiva molt superior a les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Aquestes són les úniques armes de destrucció massiva que encara no han estat prohibides i constitueixen l’amenaça immediata més gran contra la salut i el benestar de la humanitat.
És evident que cap servei sanitari de cap regió del món no tindria la capacitat necessària per tractar els centenars de milers de persones greument ferides per l’explosió nuclear, la calor i la radiació
Els efectes catastròfics d’aquestes armes són inabordables. Són moltes les veus d’experts i d’organitzacions humanitàries i mèdiques que alerten que la utilització d’armament nuclear faria impossible qualsevol tipus d’assistència i que posaria en risc la supervivència de la humanitat sencera. És evident que cap servei sanitari de cap regió del món no tindria la capacitat necessària per tractar els centenars de milers de persones greument ferides per l’explosió, la calor i la radiació. A la catàstrofe immediata cal afegir-hi els efectes a mitjà i llarg termini per al medi ambient. La fam i les malalties es generalitzarien i els sistemes socials i econòmics quedarien del tot alterats.
Així doncs, l’única manera de tractar els efectes que les explosions nuclears tindrien sobre la salut de les persones i sobre la salut del planeta és precisament prevenir aquestes explosions.
Però aquesta prevenció no s’acaba de materialitzar. Més aviat sembla que s’avança en el sentit contrari. Segons les darreres dades de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), els països amb armament nuclear inverteixen grans quantitats de diners en la modernització i eficàcia dels seus arsenals, creixen les tensions entre ells i els tractats internacionals existents per avançar cap al control i el desarmament nuclear s’han demostrat del tot inoperants. Davant d’això, la societat civil, organitzada sota el paraigua de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN), va decidir fer un pas endavant. Amb el suport d’alguns governs, de líders internacionals, experts, centres de recerca, col·lectius de professionals i ONG, va aconseguir iniciar un procés de negociació a les Nacions Unides que va culminar amb l’aprovació del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) el 7 de juliol del 2017. Una iniciativa que va ser reconeguda amb el Premi Nobel de la Pau del mateix any a la ICAN.
Quan el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclearsentri en vigor, prohibirà el desenvolupament i la producció d’armes nuclears, així com la seva adquisició, possessió i emmagatzematge en qualsevol circumstància
Quan el tractat entri en vigor, prohibirà el desenvolupament i la producció d’armes nuclears, així com la seva adquisició, possessió i emmagatzematge en qualsevol circumstància. Des que es va obrir el text a la signatura dels estats, les xarxes de la societat civil i molts altres actors internacionals reclamen a tots els països la seva adhesió. Es necessita la ratificació de 50 estats perquè el Tractat entri en vigor i actualment 81 l’han signat i 40 l’han ratificat.
Malgrat que no compti encara amb l’aprovació de les potències nuclears ni dels estats membres de l’OTAN, entre els quals hi ha l’Estat espanyol, la pressió diplomàtica dels països que l’han ratificat i l’acció de la societat civil organitzada acabarà aconseguint que, més aviat que tard, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears sigui una realitat. Aquest és un primer pas imprescindible per poder pressionar els països amb armes nuclears perquè s’impliquin en la seva eliminació.
Com a part de la societat civil que ha fet possible l’adopció d’aquest tractat, volem representar totes aquelles persones que rebutgen acceptar que les armes nuclears siguin un tret característic del nostre món i que es neguen a tenir els seus destins lligats a un codi de llançament. El nostre deure és esdevenir la veu de la humanitat i de la llei humanitària, i prevenir la devastació que provocaria la utilització d’armament nuclear en la vida de milions de persones posant en risc la seva supervivència així com la del planeta. La humanitat i les armes nuclears no poden coexistir.
Tal com va dir Beatrice Fihn, la directora de la ICAN en el seu discurs en recollir el Premi Nobel de la Pau el 2017, “la història de les armes nuclears tindrà un final i és a les nostres mans decidir quin serà aquest final: serà la fi de les armes nuclears o serà la nostra fi?” Tres anys després de l’aprovació del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, estem molt a prop d’aconseguir que el final de la història de les armes nuclears sigui la seva prohibició i abolició. Si la societat civil organitzada va contribuir a fer possible la prohibició de les armes biològiques el 1972, de les armes químiques el 1993, de les mines antipersones el 1997 i de les bombes de dispersió el 2008, avui estem fent el possible perquè les nuclears deixin de ser les úniques armes de destrucció massiva que encara no estan prohibides.
75 anys després del sofriment indiscriminat de la població d’Hiroshima i Nagasaki i de les conseqüències humanitàries sense precedents que va patir, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè els hibakusha, puguin viure i veure l’entrada en vigor d’un tractat al qual molts d’ells han dedicat la seva vida.
Dedicat al Quico, una veu experta en la perillositat de les armes nuclears i els seus efectes, incansable en la seva implicació per denunciar-ho i fer arribar a l’opinió pública la urgència i la necessitat d’aconseguir la prohibició i abolició de totes les armes nuclears. La seva dedicació discreta i constant atorga un incalculable finançament humà al moviment per la Pau
