Fa vuit dies que Segundo, un veí del barri de Sants de Barcelona, es va suïcidar quan anaven a executar el seu desnonament. Havia perdut la feina a l’inici de la pandèmia i era usuari de Càritas, però el TSJC va emetre un comunicat justificant que no va validar l’informe de vulnerabilitat social perquè era “incomplet”. El 2018, Jordi es va llançar per la finestra en un desnonament instat pel Banco Popular a Cornellà i va morir. La comitiva judicial va demanar als Mossos d’Esquadra l’execució forçosa malgrat l’existència d’un informe de serveis socials que ho desaconsellava. I fa un mes, una dona es va autolesionar durant un desnonament al barri del Raval i va ser hospitalitzada. Vivia amb la seva filla menor, la seva mare i l’exsogra. Els sindicats d’habitatge van denunciar que el llançament es va executar sense judici. L’afectació sobre la salut de viure sota amenaçada de perdre la llar pot ser devastadora. La PAH, amb l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria sense Fronteres i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, ha elaborat diversos informes que recullen les afectacions psicològiques i físiques de la inseguretat residencial. Parlem amb Lucía Delgado, portaveu de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca de Barcelona, que juntament amb el Grup d’Habitatge de Sants, va convocar una concentració davant la Delegació del Govern espanyol sota el lema: “No són suïcidis, són assassinats”.
La PAH fa molts anys que acompanya persones en situació d’emergència habitacional. El suïcidi ha sobrevolat el pensament d’algunes persones?
A l’assemblea, hi ha algunes persones que ho han exterioritzat, tot i que no és habitual perquè fa vergonya dir-ho i es viu en silenci. Teníem un espai d’ajuda mútua on es parlava de com se sentia cadascú i es podien compartir aquests pensaments. L’amenaça de desnonament és una situació d’impotència i patiment i, viscuda en soledat, la desesperació et pot vèncer. A les assemblees d’assessorament col·lectiu, s’ofereix formació jurídica però sobretot, acompanyament a nivell anímic. En primer lloc, escoltem perquè molta gent, la primera vegada que ve, vol ser escoltada. Venen de llocs on no han pogut explicar a la seva situació sense ser jutjades.
Els suïcidis són la punta de l’iceberg. Quins problemes de salut afloren quan es viu sota amenaça de desnonament?
“Es pateix molta ansietat, que porta al consum d’ansiolítics i molts problemes físics: t’alimentes pitjor, no pots pagar ni llum ni aigua i, per tant, pateixes més refredats o fins i tot la cronificació de pneumònies”
Els principals són la soledat i la culpabilitat. Per una banda, el sentiment que no has fet prou per vetllar per la teva família. Això, sobretot, ho veiem en mares, que és el perfil majoritari. Alhora, es pateix molta ansietat, que porta al consum d’ansiolítics, i també apareixen molts problemes físics. La mala salut no és només psicològica sinó també física: t’alimentes menys i pitjor, no fas exercici, no pots pagar ni la llum ni l’aigua i, per tant, pateixes més refredats o fins i tot cronificació d’algunes pneumònies. Hem detectat que la inseguretat residencial té efectes sobre la salut clars i que les persones amb trastorns crònics presenten valors més elevats en comparació amb la població general. Per exemple, la incidència d’angina de pit o els infarts de miocardi és set vegades més. També recorren més al metge.
Les dones són qui més pateix?
Com deia, la majoria de persones que venen als nostres espais són dones. Per mitjà de l’enquesta que vam realitzar, vam comprovar que mentre els homes presentaven el doble de mala salut percebuda que la població general de Barcelona, les dones presenten el triple.
Moltes d’aquestes dones tenen criatures. Com ho viuen?
“Malgrat que pateixen molt i l’existència de tractats d’infància, els infants que viuen a les cases que seran desnonades no es tenen gens en compte”
Malgrat que pateixen molt i l’existència de tractats d’infància, els infants que viuen a les cases que seran desnonades no es tenen gens en compte. Vam agafar una mostra de 43 nens i nenes, i la seva salut percebuda és vint vegades pitjor que la de la població general, entre els 6 i els 14 anys. Estem intentant impulsar un espai d’infants amb l’objectiu de donar-los veu, que siguin protagonistes de les polítiques que es fan. Volem que puguin explicar com han viscut aquest procés a casa i quines mesures creuen que s’haurien de prendre. Cal generar espais més participatius per als infants.
Hi ha procediments que s’allarguen molt en el temps. Què genera estar sotmès a tanta incertesa?
S’accentuen els problemes d’ansietat i d’angoixa. La situació de pressió també afecta les relacions familiars. D’alguna manera, es descongestiona a les assemblees, perquè també es generen llaços amb altres companyes i espais més informals on poder parlar d’aquestes situacions sense sentir-te jutjada. S’alleugereix una mica l’ansietat, però el desnonament continua allà, com una llosa. El pas i la participació en la PAH fa que aquestes conseqüències sobre la salut siguin menors que si ho vius en soledat.
Precisament, el veí que es va suïcidar a Sants no estava enxarxat amb el moviment pel dret a l’habitatge. Com et canvia el pas per una organització?
Són espais de confiança, lliures i horitzontals. Et trobes amb persones que han viscut el procés en diferents etapes i pots resoldre algunes pors o dubtes. Es generen llaços molt forts.
La perspectiva de la salut està incorporada en els serveis socials?
Depèn de la persona amb qui et trobis. El que ha sigut un abans i un després, és el servei d’intermediació a Barcelona, la SIPHO (servei d’intervenció en situacions de pèrdua de l’habitatge i ocupacions). Valorem molt positivament que t’acompanyi en el desnonament, i justament creiem que cal un apropament a les famílies, cal mediació i no més burocratització. Arran dels informes que hem anat elaborant, una de les coses que recomanem és que hi hagi ens específics per acompanyar les famílies des d’espais col·lectius d’ajuda mútua, oberts, no individuals. Creiem que l’experiència de torbar-se amb altres famílies en situacions similars és positiu. La gent no paga perquè no té diners i després arriben problemes afegits de la cronificació. Malgrat això, fan donar moltes voltes a les famílies per un problema estructural que té a veure amb les lleis i amb el sistema econòmic en què vivim. La família ja en té prou amb la situació que viu, però els fan fer cursos, per exemple.
Hi ha tot el patiment previ, però també el dia del desnonament, quan es viuen moments de forta tensió.
“Aturar un desnonament és transformador, l’afectada crea uns llaços de confiança amb persones que potser encara ni coneix”
Quan algú arriba a la PAH, de seguida li diem que vingui a resistir en un desnonament, que en el seu també serà així. S’adona que l’acompanyarem, que hi haurà algú negociant amb la comitiva, diversos col·lectius, també la SIPHO, i se senten reconfortats de participar. Aturar un desnonament és transformador, la persona que es troba en aquesta situació crea uns llaços de confiança amb persones que potser encara ni coneix. A través d’aquestes experiències ens organitzem i les famílies fan el procés de la indefensió-vulnerabilitat a sentir-se part d’un col·lectiu i prendre una mirada de transformació de drets.
Així doncs, la lluita és salut?
Passar per un moviment social és beneficiós per a la salut. Una companya, la Lili, que té uns 70 anys, en un projecte amb l’Agència de Salut Pública, deia que el metge hauria de receptar la PAH. La participació en espais col·lectius no solament pot ajudar a resoldre la teva situació, sinó que és beneficiós pel que fa a salut mental i física.
