Impressions

L'amistat és un acte polític

13/02/2017

L'amistat és un acte polític. Ho vaig llegir fa temps a l'entrada de l'Ateneu La Base i se'm va quedar gravat. La frase m'ha tornat a rondar pel cap aquests dies i ara que et veig et pregunto si aquell cartell encara hi és. Era un simple foli enganxat al suro, et dic, entrant a l'esquerra, amb la frase en negreta, d'impressora, ni firma ni res. Et quedes pensativa, somrius molt lluny, i no ho saps del cert si has vist mai la frase ni si hi és, però et sembla preciosa. Desemboliques la truita que portes -una suprema Valldeoriola- i la deixes amb cura al marbre, on no cap res més ja, que no us adoneu, us ho dic, que no cal que cadascuna porti menjar i beure per a tota la resta. Rieu, dieu que sí, i aneu dipositant ampolles, tuppers, plats, on trobeu lloc.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia, com tantes altres que s'ajunten per fer conjurs, per guarir-se les ferides a base d'ungüents

La Fresni ha dut aletes de pollastre marinades, per volar arran de mar, i una quiche sense gluten, perquè avui dia, ens diem, en aquesta ciutat si no ets al·lèrgica al gluten, no ets ningú. La Sonia Ros ha arribat amb un bon vi i pastelitos de Betlem, que em porten de la seva mà a sobrevolar Alfama amb una llum daurada de rovell d'ou sobre les teulades. La Moll repeteix amb la crema de remolatxa, tan celebrada al darrer sopar, de gust intens i un violeta encès, i està preocupada per si té massa all, i no, no tenim por del que es repeteix, li diem, que la vida mateixa és una repetició i sovint podem alterar-la, una mica o molt, o gaudir de la cadència de la repetició, així que endavant l'all i la remolatxa, endavant les atxes. I la Santo... la Santo, no cal dir-ho, ha dut santa xocolata mare de déu prega per nosaltres pecadores, uns pastissos preciosos, que semblen elegants tocados per posar-se al cap, de xocolata rotunda i sense concessions, que ens posarà les dents negres negríssimes quan riurem i semblarem més bruixes encara. Bruixes d'ahir, bruixes del dia, com tantes altres que s'ajunten per fer conjurs, per guarir-se les ferides a base d'ungüents, cuinar anticossos a cops d'humor i propagar el virus de l'amistat, que sí, que és política, perquè política és la gestió dels afers socials, i res no hi ha més social que la vida.

I si li dic virus a l'amistat és perquè es contagia i perquè, com els virus informàtics, pot hackejar el sistema, canviar-li les funcionalitats, la lògica. No, no està el sistema dissenyat per altres comunitats que no siguin la família, institució de la qual broten tan vells i bells amors, però que, recordem-ho, respon a la funció del sistema de reproduir treballadors i consumidors. Fer amics és cosa d'infants, de joves si es vol; no de persones adultes, per a qui el sistema ha reservat, en tot cas, la possibilitat de conservar algun amic de la infantesa o engegar alguna relació nova per fer vida social (quina vida no ho és, torno a demanar-me), però lluny de l'enamorament que tota amistat també és i de la forta solidaritat que pot teixir, sense afectar doncs les coordenades relacionals habituals de la vida adulta (àmbit laboral, família) on cadascú té un rol assignat (empleat, cap, client, proveïdor, àvia, pare, mare, fill).

No entra en els plans del sistema afavorir espais de fraternitat i solidaritat com a base per procurar-nos la vida bona i adquirir visions de 360 graus

No, no entra als plans del sistema la possibilitat de fer néixer a cada instant l'amistat entre adults, aquesta absurda relació entre iguals, tan radicalment entre iguals, i que admet tants membres com els hi doni la gana. No, no entra en els plans del sistema afavorir espais de fraternitat i solidaritat com a base per procurar-nos la vida bona i adquirir visions de 360 graus que ens facin veure més enllà del nostre cau. Menys, encara, entra als plans del sistema que aquests espais siguin de sororitat, és a dir, la sisterhood, la fraternitat i solidaritat entre dones. Però tampoc, què us haig de dir, l'amistat real entre un home i una dona desafiant igualment lògiques patriarcals.

Ampolles buides al saló, plats amuntegats a la cuina. No tinc ganes de recollir i haig d'escriure alguna cosa. Ahir ho deia: Demà tindré ressaca, no em sortirà la columna de la Dire. I alguna em va contestar: Si no et surt una columna, fes una fila (i sí, al cap d'una estona fèiem una fila d'impossible movimiento de caderas a ritme de cumbia). Ampolles buides al saló, plats amuntegats a la cuina, quina pena que la Parra, l'Eulàlia i la Itziar finalment no poguessin venir, de vegades els virus ens fan quedar-nos al llit i, de vegades, treballar fins altes hores.

Miro les flors de les estovalles, copso la llum daurada que encara condensa la sala, penso en ma mare. No us ho vaig dir, no sé per quin estrany pudor, però ahir haguera estat el seu aniversari, quina commemoració més oportuna la lluna plena i aquest aquelarre de bruixes, penso. Llavors, m'arriba un missatge de la Valldeoriola, em diu que si a la columna de la Dire finalment parlo d'aquell cartell de La Base, potser vull dir alguna cosa del Pablo Molano, perquè dimarts farà un any de la seva mort. M'emociono malgrat que no el vaig conèixer, perquè sé què va significar per tants i tantes. M'emociono per coses que va desencadenar la seva mort, l'adéu més íntim i social alhora, el dolor compartint-se al carrer, l'amistat és un acte polític, un fèretre recorrent el barri. M'emociono perquè quan m'arriba el missatge just estava per aquí amb ma mare, així que li dic al Pablo que si vol seure amb nosaltres, que encara queda suprema, empanada de bacallà i crema de remolatxa, de gust intens i un violeta encès. Pastís de xocolata no puc oferir, els hi dic, perquè li vam donar a la Ros i espero que a hores d'ara l'estigui liquidant el Noah, empastifant-se feliç les dents i tota la cara.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: