Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’any nou ja no és ara

Caminar fins al moll pesquer de ciutats i pobles desconeguts on la vida et porta en viatges sense acompanyant ni tornada clara, ha sigut sempre el consol més accessible davant els atacs d’enyorança i l’anhel de casa, que inevitablement negregen els dies on no acabes de tindre clar si estàs on voldries estar. Que el moviment enganxa, podíem pressuposar-ho; que et desgasta l’ànima i t’exigeix i et crema, ho hem après massa tard.

Sense esperar-ho ni desitjar-ho, un dia el present t’interpel·la i et diu si voldries ser barca o si voldries ser port, i avisa que per a les dues coses al mateix temps no hi ha forma possible. Setembre ha sigut sempre un mes procliu a eixa classe d’interpel·lacions. Posar-li nom a una casa –una casa de parets, ciment i teules al sostre- invoca cert desig de permanència, i és per això que a la porta de la meua encara no està escrit Nantucket en lletres ben grans damunt un taulell –voler ser port?-, perquè potser preferiria dir-li Pequod –voler ser barca?

Hi ha una realitat antiquíssima que diu que arreu del món, tots els mariners i tots els ports s’assemblen: heus ací la raó de sentir-se reconfortada quan la passejada et porta allà on els gats rebusquen entre les xarxes

Hi ha una realitat antiquíssima que diu que arreu del món, tots els mariners i tots els ports s’assemblen: heus ací la raó de sentir-se reconfortada quan la passejada et porta allà on els gats rebusquen entre les xarxes. Algunes ens hi aferrem a eixa raó; les cases -ho sabem- ja mai són per massa temps. Tampoc quan voldríem que ho foren.

Setembre fabrica trons i fang els dies en què encara no hi ha escola i, per a les que no tenim res, les fites que ordenen el calendari són també allò on agarrar-se mentre tot va enfonsant-se prop: la rebequeta a les nits, l’entrada de les llampugues, la baixada dels ramats des de la serra, els primers esclata-sangs. Però fins i tot les certeses que creiem inamovibles trontollen ara en escenaris climàtics desconeguts, oratges estranys que ens ho posaran tot, sense dubte, una miqueta més difícil. I ja vorem. Hi ha qui setembreja alegrement espentat per il·lusions i projectes mentre que altres ens resignem a tremolar. No és fred, direm, només un poc de por pel que està per vindre.

La fi d’este temps no regit pel calendari voreja entre l’alleujament per l’espantada turista tornant a les seues vides lluny i el terror a la pèrdua dels ingressos que la seua presència donava. La feina d’algunes acaba quan la d’ells comença, però després no hi ha vacances. Sovint les converses d’estos mesos s’omplien de nostàlgia pel que va ser i els fills ja no coneixeran, reunim un catàleg de pèrdues interessant amb els espais on ja no cabem. Ens donem com certa importància, com si fórem els assistents últims a una vida veritablement merescuda de viure’s, i no tot això d’ara, no tota eixa gentada d’ara. La pertinència dóna en ocasions un discurs fastigós que hauríem de cuidar. Molt probablement, nosaltres també haguérem venut barat el nostre tros de paradís quan l’opció era eixa o anar-se’n.

La fi d’este temps no regit pel calendari voreja entre l’alleujament per l’espantada turista tornant a les seues vides lluny i el terror a la pèrdua dels ingressos que la seua presència donava. La feina d’algunes acaba quan la d’ells comença, però després no hi ha vacances

Mostre el millor dels somriures -jure que no fingit- mentre explique no-sé-ja-què a la turista. Porte una camiseta on es pot llegir, ben visible “Tourist go home”. Les nits tornant a casa a hores intempestives, la veu de Sílvia Pérez Cruz repeteix la Cançó de la Precària. Alguns guardaran fins a les vacances de Pasqua les tímides declaracions sobre la necessitat de planificar, reduir o prohibir. Al poble el servei de recollida de brossa tornarà a funcionar de manera eficient. En hivern no cal parlar de la saturació d’embarcacions al litoral, de l’aparcament o de la pobresa; tampoc de les claus que tanquen cases fins a juliol de l’any que ve. Altres potser mouran, i és possible que no siga per ganes. A un moll pesquer de qualsevol poble de la nostra costa, dels que s’assemblen massa uns als altres, una xiqueta torna de passar per primera volta el dia a la mar amb son pare: dotze hores de feina a bord d’una barca de pesca. Els personatges habituals, els que a un moll o altre tant s’assemblen, li pregunten si de major també voldrà ser marinera. Sa mare està allà, esperant-la, i ella pregunta si pot tornar a anar amb son pare l’endemà. La mare respon que el que ha de fer és estudiar per a poder anar-se’n ben lluny d’allí.

No culpe l’estiu del pitjor que portarà la tardor. Tampoc els estiuejants i els turistes per haver vingut; menys encara per haver-se’n anat. Intente no fer-me mala sang amb els defensors a ultrança del mes de setembre, acostumats a practicar un activisme de bolígraf de colors i planificador setmanal que em desespera. Els molls pesquers seguiran sent un bon lloc on passar les vesprades donant a menjar oblades als gats; aparcar costarà menys. Potser em compre una agenda, però l’any no comença en setembre. Ja no.