El 6 d’abril, Belén Díaz Collante i quinze activistes més de Rebel·lió Científica van ser detingudes a Madrid per llançar un tint biodegradable vermell a la façana del Congrés dels Diputats. Amb aquesta protesta, el col·lectiu científic s’afegia a la riuada d’accions que denuncien l’Estat espanyol per la seva inacció climàtica: lluny de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, els ha incrementat un 5,9 % el darrer any. Ambientòloga de professió, Díaz Collante ha estudiat els efectes de la depredació accelerada del planeta que, entre altres coses, està provocant desplaçaments massius de població i la fractura social. L’ambientòloga i activista aposta per aprofundir en la desobediència civil i actuar des del paradigma del decreixement. Aviat es mudarà als Pirineus per viure en coherència amb aquest principi.
Quan vas prendre consciència dels efectes del canvi climàtic?
Jo soc de Los Barrios, un poble petit situat al sud de Cadis, dins del camp de Gibraltar, a prop d’un parc natural. Conèixer aquell entorn i l’estima que els meus pares m’han inculcat per la natura em van fer adonar dels impactes causats pel sistema econòmic actual, d’aquí que decidís estudiar Ciències Ambientals.
Has combinat l’anàlisi d’aquest fenomen amb la militància a Extinció Rebel·lió i, més tard, al col·lectiu Rebel·lió Científica. Com ha sigut aquest procés?
De petita ja havia participat en algunes reforestacions i protestes del 15M. Però va ser treballar en el departament d’Ecologia de la Universitat de Granada, on vaig estudiar l’origen de l’escalfament global, que em van portar a Extinció Rebel·lió i, de retruc, a trobar un sentit a la vida, perquè havia caigut en una greu depressió.
El teu activisme ha coincidit amb la pandèmia i l’increment dels desastres climàtics arreu del món. Això t’ha reafirmat en la necessitat de continuar la recerca i les accions al carrer?
Les dues coses, perquè tan important és corroborar el col·lapse amb dades concretes, com buscar estratègies de pressió que ajudin a revertir l’actual situació. Un article recent a la revista Nature ho deixa ben clar: “Prepareu-vos per viure en pandèmia, perquè els ratpenats i els virus es propaguen i ja és tard per frenar els gasos d’efecte hivernacle”. Hem d’informar sobre això i, des de les emocions, trencar el silenci que ens imposen els grans mitjans.
Hi ha una voluntat deliberada perquè aquesta realitat no transcendeixi?
No es parla que el 2019 prop d’11.000 científics de 153 països van advertir en un manifest a la revista Bio Science sobre els perjudicis que tenien les polítiques neoliberals i extractivistes. Com també el fet que França i els Països Baixos han rebut denúncies per inacció climàtica o que l’educació ambiental està orientada a perpetuar la cultura hegemònica del progrés, que, com s’ha demostrat, no fa sinó afavorir la situació d’emergència. Hem de rebel·lar-nos contra aquest relat.
Quines accions poden arribar a la gent?
A part de la desobediència civil, l’art és una poderosa eina per combatre el canvi climàtic. S’ha comprovat gràcies al projecte 2020: The Walk, que amb un trajecte a peu de Granada a Hèlsinki va reivindicar formes de viatjar no contaminants. Però també gràcies a la música, la pintura, el cinema o la poesia podem connectar els coneixements científics amb la societat i estendre la necessitat de defensar la diversitat, les cures i el respecte cap a altres formes de vida.
Figures com l’actriu Emma Thompson o l’activista Greta Thunberg han esdevingut referents de les noves protestes. Què penses d’aquests lideratges?
“Que les lluites girin entorn d’una persona sobre la qual recau tota la responsabilitat és contraproduent”
Entenc que la ciutadania vulgui posar rostres a les lluites, però és contraproduent que girin entorn d’una persona sobre la qual recau tota la responsabilitat. Cal que hi hagi rotació i que el moviment sigui prou horitzontal i participatiu per evitar que el poder l’estigmatitzi i el privi d’empoderar a la població.
Les últimes accions de Just Stop Oil, Última Generació o Futur Vegetal en recintes museístics han aixecat força polseguera. Són un camí vàlid per sacsejar la societat?
El poder ho ha presentat com a actes incívics, però estan portant a debat si és ètic donar més valor al patrimoni cultural que al natural. Al capdavall, es tracta d’obrir finestres d’Overton; és a dir, trobar maneres imaginatives de modificar l’opinió pública i transformar la realitat.
