La situació sanitària actual porta a un consumisme cultural inqüestionable, sobretot des de les plataformes d’streaming, però poc es parla de la situació d’aquelles persones que ajuden a crear aquella pel·lícula o sèrie que estem veient. Es podria dir que és un fet normalitzat a Catalunya i a l’Estat Espanyol des d’abans de la pandèmia.
Les indústries culturals fa molts anys que es queixen d’aquesta precarietat, ara més visible, i denuncien que si no es prenen mesures urgents, encara es trobaran més desemparades. I no només parlen de les artistes, parlen també de les que treballen darrere la pantalla: les directores, les guionistes, les tècniques de so i producció, les que treballen al càtering, les riggers, etc.
Aquests col·lectius es queixen d’haver de viure al dia, de projecte en projecte, i sense saber si demà tindran feina. Els diversos sindicats porten aquest missatge de denúncia al davant, com ha de ser, és clar. Especialment quan es tenen en compte les declaracions de farà un mes del ministre de Cultura, dient que “aquesta no és una crisi de cultura”, que moltes persones van qüestionar i finalment va acabar rectificant. Però també existeix un altre problema greu, i és quan diverses professionals decideixen enviar un missatge conjuntament en resposta a les declaracions i no compten amb la veu de les mateixes persones afectades.
Per posar un exemple, hi ha la contestació del col·lectiu d’actors, actrius i artistes negres d’Espanya The Black View a Fotogramas. La revista va crear les iniciatives #todosvolveremosalcine #todosvolveremosalteatro, signades per 50 actrius i directores espanyoles, cap d’aquestes racialitzades. Què passa quan el “totes” no representa tothom?
La realitat és que les produccions culturals i artístiques no representen tothom, no s’ha normalitzat la diversitat encara inherent i històrica de la societat
La realitat és que les produccions culturals i artístiques no representen tothom, encara no s’ha normalitzat la diversitat inherent i històrica de la societat i que és, per exemple, la que trobem als mateixos carrers de Barcelona, i de la que tant es “presumeix” en els esdeveniments culturals. Han estat hiperinvisibilitzades en tots els àmbits. No es troben moltes persones racialitzades a l’escena cultural perquè el racisme és un problema estructural. Una pràctica habitual és convocar persones racialitzades a càstings només per interpretar rols estereotipats. Un altre exemple d’aquest racisme és l’incident del 2018, quan el Teatre Lliure va decidir contractar un actor blanc en el rol d’un personatge negre per a l’obra Àngels a Amèrica. De fet, arran d’aquesta polèmica es va constituir Tinta Negra, col·lectiu d’actrius, actors i creadores de la diàspora negra a Catalunya.
Des de Catàrsia va sorgir l’oportunitat de crear una campanya, amb el suport de la Xarxa BCN Antirumors, que es titula Racisme al món artístic i que té com a principal objectiu sensibilitzar i visibilitzar la realitat d’una comunitat minoritzada, en aquest cas d’origen asiàtic o asiàticdescendent, i involucrada d’alguna manera en la indústria artística. S’ha de recalcar que Catàrsia és una associació d’asiàticdescendents, on les seves integrants compten amb diverses trajectòries formatives i professionals. Aquesta interdisciplinarietat es complementa mútuament per poder autogestionar els projectes propis de manera independent.
No es troben moltes persones racialitzades a l’escena cultural perquè el racisme és un problema estructural. Una pràctica habitual és convocar persones racialitzades a càstings només per interpretar rols estereotipats
Es va poder comptar amb en Junyi Sun, ballarí, actor i coreògraf; amb la Xirou Xiao, que fa performance comunitària; amb la Kim Hernández, en la producció audiovisual; la Sònia Masuda, actriu; i la Marina Martínez per a la música. La campanya va tractar diverses temàtiques partint de quatre eixos principals i, a través de les impressions personals dels artistes, es va abordar el racisme estructural que dificulta les seves carreres professionals. Aquestes preguntes concretament van ser: Hi ha racisme a les produccions artístiques? Com es mostra aquest racisme? Quina és la percepció que teniu? Com us influeix aquest racisme al procés de creació o projecció com artista? Us afecta la vostra carrera professional? Creieu que la presència de persones asiàtiques a les produccions es redueix a folklorització/exotització del personatge? Per a quins tipus de produccions contacten amb vosaltres? Heu pogut dir la vostra quan heu assenyalat el racisme? Quina és l’actitud o la resposta a aquest assenyalament?
La conversa va durar més de dues hores, tot i que les càpsules dels vídeos resum que conformen la campanya només sintetitzen en minuts les idees principals que van sorgir durant la xerrada. De moment, està previst que l’àudio complet es pugi a les xarxes a disposició de tothom qui vulgui escoltar-la sencera, així com, més endavant, treure més material d’aquell dia. Durant la gravació va haver-hi molts moments de sinergies i complicitat entre l’equip i les artistes, així com moments de reflexió i introspecció conjunta. Va ser un moment, en què, per una vegada, només les persones racialitzades eren les protagonistes tant davant com darrere les càmeres.
Es mereixen tenir els seus propis referents, les seves perspectives importen i interessen, i qui millor que les persones racialitzades per interpel·lar-se a elles mateixes?
Com ja s’ha mencionat uns paràgrafs enrere: Quantes persones no blanques es poden veure en obres de teatre, pel·lícules, sèries televisives? I quan n’hi ha: quin tipus de paper representen? Però no només s’hauria de parlar del que es veu, sinó també dels que hi ha al darrere: guionistes, realitzadors, programadors d’espectacles, directors de càstings. No és possible escudar-se dient que no n’hi ha, de persones racialitzades no-blanques, perquè no és així. Tampoc es pot dir que és resultat del fet que la societat espanyola en general, i la catalana en particular, no sigui diversa en orígens perquè tampoc és la realitat actual. Per tant, com no hi ha aquesta representativitat, la gent racialitzada sent que la majoria d’obres culturals no van dirigides cap a elles.
És l’hora que les productores apostin per fer contingut per i amb elles, els hi correspon narrar les seves pròpies històries. Es mereixen tenir els seus propis referents, les seves perspectives importen i interessen, i qui millor que les persones racialitzades per interpel·lar-se a elles mateixes? I és que està a les seves mans l’imaginari col·lectiu que volen deixar a futures generacions. Aquesta idiosincràsia és idònia per deixar un llegat que les representi en tots els sentits, especialment com s’ha estat parlant, de denúncia i resistència, molt necessària avui en dia, però també és vàlid, com diria l’artista afrobrasilera Musa Matiuzzi, deixar la bellesa. Aquest element més sanador, d’autocura, que mai es perdi. L’art ha de ser un instrument més per educar, canviar paradigmes i solucionar problemàtiques socials.
