“Vaig arribar a València fa sis mesos, i encara seguisc sense poder empadronar-me”, declara Andrés –identificat amb nom fictici–, qui actualment viu el bloqueig burocràtic del servei de padró d’habitants municipal en primera persona. Lluny de ser una excepció, la seua història demostra una dinàmica burocràtica generalitzada que impedeix la inscripció padronal a moltes persones sense domicili fix i en una situació de vulnerabilitat, i que ha acabat convertint el procediment en un negoci.
“Les dificultats a les quals s’enfronten moltes persones, entre elles, les migrades, per a aconseguir empadronar-se en els municipis valencians on resideixen els impedeixen l’accés als drets bàsics”, expliquen des de la plataforma València Acull, que ha presentat aquesta setmana, junt amb altres vint-i-quatre associacions, una queixa davant el Síndic de Greuges per a denunciar “els problemes d’accés a l’empadronament”. Asseguren que durant la pandèmia de la COVID-19, “el grau de vulnerabilitat de les persones que recorren al procediment especial d’empadronament s’ha vist incrementat i necessiten amb urgència poder acreditar la seua residència”.
L’absència d’un contracte de lloguer, viure en règim d’ocupació o en condicions d’infrahabitatge, en assentaments, barraques o espais ocupats; fan molt més difícil l’accés al padró
“El problema és la burocratització que hi ha en el procés d’empadronament, i això s’ha d’eliminar”, defensa Emili Sánchez, coordinador de l’associació Jarit, que treballa amb persones migrades a València. El mateix denuncien diverses organitzacions catalanes, com Reus Refugi, Terrassa Sense Murs o Vallès Oriental Volem Acollir. L’absència d’un contracte de lloguer, viure en règim d’ocupació o en condicions d’infrahabitatge, en assentaments, barraques o espais ocupats; fan molt més difícil l’accés al padró, que ha de facilitar-se per part de l’administració local, amb l’objectiu de tenir un registre real de les persones que habiten en cada municipi. Segons la normativa, en cap cas el consistori entrarà a valorar la quantitat de persones ja empadronades ni les condicions de les mateixes per a permetre l’empadronament.
“El padró ha de reflectir el domicili on viu cada veïna del municipi. De la mateixa manera que la inscripció padronal és completament independent de les controvèrsies jurídic-privades sobre la titularitat de l’habitatge, ho és també de les circumstàncies físiques, higienicosanitàries o d’una altra índole que afecten el domicili”, estableix la resolució publicada el passat 2 de maig en el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE), que recull i recorda les instruccions tècniques que han de seguir els ajuntaments en la gestió del padró municipal. Normes que estan vigents des de l’any 2015 i que estableixen que els infrahabitatges, i fins i tot l’absència total de sostre, “poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró”.
Així doncs, els documents necessaris per a presentar la sol·licitud han de servir únicament per a mostrar que, efectivament, una persona viu en un domicili concret. “La signatura del propietari no s’ha de demanar en una sol·licitud d’empadronament. Molt menys les escriptures del pis”, denuncien des del col·lectiu Reus Refugi. De fet, en els casos d’especial vulnerabilitat, la norma ja preveu que es puga corroborar el domicili a través d’un informe dels serveis socials o de la Policia Local.
“Ens hem trobat amb situacions on la policia, a banda de comprovar la direcció, després et denuncia, perquè estàs en una situació administrativa irregular o vius en un habitatge ocupat”, denuncia Barás
“Existeix un procediment per a empadronar-se sense domicili fix, amb què l’administració, després, ha de comprovar que vius on tu dius que vius, ja siga en un assentament, una fàbrica abandonada, una barraca o un banc”, explica Fani Barás, treballadora social a València Acull. Aquesta comprovació ha de realitzar-se amb l’únic objectiu de confirmar la direcció habitual de la persona que sol·licita el padró i, per tant, mai podria comportar una altra mena d’intervencions. “Ens hem trobat amb situacions on la policia, a banda de comprovar la direcció, després et denuncia, perquè estàs en una situació administrativa irregular o vius en un habitatge ocupat”, denuncia Barás. En aquest sentit, donada la criminalització de la migració i la pobresa, les organitzacions apunten que els serveis socials són una figura “molt més propícia per establir una relació de proximitat amb aquesta realitat”.
Uns serveis socials que, segons critiquen les organitzacions que treballen amb persones migrades als Països Catalans, estan en una situació de “col·lapse” per la falta de recursos i personal, encara que aquesta sobresaturació, per a les entitats, mai ha de ser una excusa per a no empadronar. “Sembla que ningú vol ser el primer a respectar el dret a empadronar-se sense domicili fix per un hipotètic efecte crida. Ens sembla aberrant aquest argument”, rebla amb rotunditat la plataforma Terrassa Sense Murs en un comunicat.
Segons afirma Laia Costa, activista jurídica en la Fundació Ficat, una entitat d’acompanyament i assessorament jurídic; i en Vallès Oriental Volem Acollir, existeixen resolucions, instruccions i sentències que estableixen poder empadronar-se sense disposar d’un document que acredite un domicili de residència. “Les persones que viuen en un municipi estan obligades a inscriure’s en el padró. No es tracta d’un dret que puc exercir si vull. És una obligació que tenim com a ciutadanes i els ajuntaments estan impedint realitzar-la”, afegeix Costa, fent referència a aquest impediment com un mecanisme de burorepresió.
Des de l’Ajuntament de Terrassa, asseguren que estan treballant per empadronar a totes les persones i incideixen en el fet que és necessari disposar d’un contracte de lloguer. Per contra, des de Terrassa Sense Murs subratllen: “No és cert que s’estiga empadronant tots i totes les veïnes migrades a la ciutat de Terrassa. Parlem de casos en què no han pogut acreditar amb cap document el seu domicili de residència, fet que no ha de ser un impediment per fer efectiu el padró”. Així mateix, junt amb altres col·lectius, com la PAH, demanen a l’Ajuntament una rectificació pública de les declaracions que es van fer a TV3 “i que xoquen frontalment amb la normativa vigent”.
A Reus, el passat 5 de maig, també es va preguntar al Ple de l’Ajuntament sobre el procediment i els requisits per poder empadronar-se a la ciutat, especialment en els casos de persones en situació de precarietat. “En el nostre municipi no estem vulnerant els drets de les persones que pretenen empadronar-se”, responien des de l’Ajuntament. Hores després, el col·lectiu Reus Refugi va manifestar el seu malestar amb aquesta declaració: “Si s’afirma que a Reus no s’estan vulnerant els drets de les persones que es volen empadronar, per què tenim testimonis que afirmen que les seves peticions han sigut rebutjades, per exemple, per no poder aconseguir la signatura del propietari del pis on viuen?”.
Barcelona és un dels pocs ajuntaments que facilita aquest tipus de tràmit. Ja en l’any 2018 s’incloïa una explicació del procés que s’ha de seguir per a empadronar-se, encara que no es puga acreditar el domicili o no es tinga domicili fix, segons estableix el document Seguiment del circuit d’empadronament a Barcelona. “En aquest cas, la persona fa una sol·licitud per tal que l’Ajuntament realitzi les gestions que consideri necessàries per comprovar la residència declarada”, afegeix el document. En el cas de València, uns mesos abans del començament de l’estat d’alarma s’havia conformat una taula de treball per treballar amb tots els serveis municipals involucrats en el tràmit del padró. Tanmateix, es va haver d’aturar amb la irrupció de la COVID-19. Els col·lectius esperen que aquesta línia de treball es reprenga i recorden que són mesures que s’hauran de fer efectives en tots els municipis valencians, segons ho estableix la normativa vigent.
El negoci de l’empadronament
Els col·lectius i organitzacions que defensen el dret a l’empadronament i treballen amb persones migrades coincideixen a denunciar que, a causa dels impediments administratius, s’ha anat generant, des de fa anys, un negoci fraudulent en aquest àmbit, imposant l’obligació de pagar uns diners per poder empadronar-se. “Ens han arribat molts casos de persones a les quals els han cobrat per a permetre-li empadronar-se en un municipi”, denuncia Barás. “Se’ls demana pagar més pel lloguer o se’ls cobra des d’un principi per a facilitar-los la documentació, pressionant i explotant les persones”, afegeix Sánchez.
Només fa falta buscar en els portals més coneguts de lloguer d’habitacions o habitatges per a trobar-se amb aquesta realitat paral·lela en el mercat del padró. “Hem conegut casos de persones que es veuen obligades a pagar fins a 400 euros perquè algú els empadrone”, assenyala la membre de València Acull. Així doncs, la necessitat del padró acaba sent objecte de negoci i frau, a través de les traves i la falta d’informació per part dels funcionaris i de les administracions.
El dret a empadronar-se es paga, fins i tot, mes a mes. “Em van arribar a demanar que pagués 50 euros més cada mes per a poder empadronar-me”, explica Andrés.
Famara, qui també prefereix utilizar un nom fictici per temor a les represàlies, va haver de pagar per poder empadronar-se. “Vaig haver de pagar 250 euros a un xic que em va fer el contracte de lloguer per a empadronar-me. He comprat el meu empadronament”, narra. Fa tres anys que viu a Catalunya, però només fa un any des que va aconseguir el padró. En alguns casos, es tracta d’un pagament únic per a obtenir la documentació que l’ajuntament exigeix. Però, en uns altres, el dret a empadronar-se es paga, fins i tot, mes a mes. “Em van arribar a demanar que pagués 50 euros més cada mes per a poder empadronar-me”, explica Andrés.
El cas de Serigne és similar. Les traves per a empadronar-se a Mataró (Maresme), el municipi en el qual viu des de 2018, li continuen impedint accedir al padró. “L’Ajuntament em rebutja la sol·licitud, em demana documents que no tinc. Des que vaig arribar estic dient que necessito empadronar-me, però em diuen que sí, tan bon punt no. Mai em responen per escrit”, subratlla.
L’empadronament, una porta als drets bàsics
Més enllà del valor intrínsec del padró, com a document d’entrada en el registre de veïns i veïnes que viuen en un territori, la inscripció és un pas essencial perquè es vegen reconeguts en la pràctica altres drets fonamentals, com són l’accés a l’educació, al sistema de salut o a les mesures actuals de protecció per fer front als efectes socioeconòmics de la pandèmia, ja que la gran majoria d’aquestes persones es troben en una situació d’extrema precarietat.
“Si la persona no està inscrita en el padró, no pot sol·licitar ajudes a les diferents administracions ni participar en programes d’inserció laboral o formació. A més a més, no es beneficia dels drets bàsics del sistema de protecció social, com la sanitat i l’educació públiques”, denúncia l’escrit presentat al Síndic de Greuges per València Acull. Sense el padró, aquestes persones tampoc poden accedir a la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI), que exigeix demostrar un empadronament d’almenys un any. Així mateix, “estar registrat en el padró és clau per a obtenir el permís de residència per arrelament social”, afegeix el document.
Al contrari del que mostra la realitat, l’empadronament hauria de funcionar com “un mecanisme d’inclusió i convivència, és a dir, un instrument per garantir els drets i deures de la ciutadania, facilitant els drets universals fonamentals. I en el cas de persones migrades sense permís de residència, per a poder acreditar el temps de residència en l’Estat i regularitzar la seua situació”, expliquen des de la plataforma Vallès Oriental Volem Acollir en un escrit dirigit a tots els ajuntaments de la comarca.
Terrassa Sense Murs demana al Govern local que informe “clarament” sobre el procediment que s’ha de seguir per empadronar-se quan no es disposa d’un domicili fix, amb l’objectiu d’evitar retards i poder identificar les males pràctiques. A través d’un comunicat, també exigeixen que l’empadronament ha de funcionar com una radiografia de les desigualtats existents, “a les quals contribueix el sistema econòmic, polític i social, del qual els ajuntaments en formen part”. Aquesta radiografia hauria de servir “a les institucions i als governants perquè prioritzaren amb les seues polítiques a les persones i posaren la vida al centre d’una vegada per totes”, conclouen.
