El 19 de novembre va realitzar la seua primera aparició pública el col·lectiu valencià Encontres a la ciutat de València. Tal com ens va explicar Vicent Galiana, un dels impulsors amb els quals vam tindre ocasió de conversar, Encontres “pretén definir-se com un espai de trobada, debat i reflexió, pausat i plural, amb dinàmiques amables i allunyat de la immediatesa partidista i conjuntural”. En aquest acte inaugural es va presentar una de les novetats literàries que més faran parlar durant els mesos següents, un llibre que tracta de manera central el problema de les cases d’apostes i de la ludopatia. Parlem de L’aposta perduda o La apuesta perdida, publicat en català i castellà en les editorials Tigre de paper i Bellaterra, respectivament. Escrit per l’antropòloga Cristina Barrial i l’economista Pepe del Amo, tots dos militants en els moviments socials contra les cases d’apostes, el llibre naix per a orientar les organitzacions socials que necessiten fer front al problema de les cases d’apostes en els seus respectius barris i ciutats.
Quina és la qüestió concreta que volíeu abordar amb la seua publicació.
Pepe del Amo: El llibre ve d’una proposta editorial. Cris em va demanar que l’escriguérem junts i no podria estar més content perquè hem forjat una amistat molt bonica durant la seua redacció. La meua intenció era parlar del problema de les cases d’apostes sense artificialitats, tenint en compte que no és un problema teòric sinó social. En aqueix sentit, el llibre té una intenció militant. Els exercicis teòrics han de passar un examen en la realitat i sotmetre’ls al judici de la gent, la qual cosa és molt complicat. Se sol criticar molt aquest tipus d’assajos, però jo crec que són necessaris.
En la primera part del llibre dieu que “les addiccions són les destrosses després de la catàstrofe”. A quina catàstrofe us referiu?
Cristina Barrial: La catàstrofe a la qual es refereix són les condicions materials de vida dels treballadors. Si apel·lem a la metàfora de l’iceberg, les addiccions són el pic que sobreïx, el més visible, sustentat per una àmplia base de precarietat. Al mateix temps, existeix una estigmatització respecte dels ludòpates. La societat considera a la persona addicta com no productiva econòmicament, com una cosa que ix de la norma, i se’ls criminalitza per aquest fet. Finalment, podríem entendre l’addicció i la ludopatia com un símptoma d’època.
“La societat considera a la persona addicta com no productiva econòmicament, com una cosa que ix de la norma, i se’ls criminalitza per aquest fet”
P.d.A.: Quan plantegem el problema, la pregunta no hauria de ser per què passa això sinó com no anava a passar. Ara són les apostes, però hi haurà altres mecanismes d’extracció de rendes a la classe treballadora. Per això la regulació no és suficient, atés que el problema de fons és molt més profund i supera a la ludopatia. La ludopatia, més enllà d’un problema psicològic, és un problema econòmic i polític.
Quines són les condicions propícies perquè un individu desenvolupe ludopatia?
C.B.: Ens centrem en la ludopatia com a problema social, però no volem dir que no hi ha factors psicològics que influeixen. Ambientalment, hi ha elements decisius en la vulnerabilitat d’una persona per a entrar en una casa d’apostes i desenvolupar un problema de ludopatia. Un exemple: la majoria de cases d’apostes estan en barris treballadors on el nivell de renda és molt baix, aprofitant aquesta necessitat d’aconseguir diners de manera urgent per a fomentar les apostes. També s’observa una relació entre horaris de treball molt extensos i les cases d’apostes com un lloc de descans i desconnexió, un espai per a evadir-se.
Com es construeix i com es pot atacar el discurs que dilueix la responsabilitat de les cases d’apostes en el problema de la ludopatia argumentant que són els consumidors els que decideixen acudir a aquestes?
P.d.A.: Ens venen un subjecte calculador i fred que maximitza les seues oportunitats i tria de manera racional, un subjecte totalment artificial que no existeix. No es tenen en compte, per exemple, els biaixos cognitius derivats de la publicitat que manipulen la nostra elecció, entre moltes altres coses. Promocionen aquesta imatge perquè volen vendre’ns la idea que l’èxit o la falta del mateix sempre depenen de la teua decisió personal. El que hem de fer és atacar aquesta idea dient que no és un postulat real ni tampoc desitjable. Hem de reivindicar que som éssers interdependents, canviar la idea de societat com la suma disgregada d’individus i apostar per la col·lectivitat. Fer entendre a la gent que els problemes de l’altre també són els nostres problemes. Al mateix temps, això implica oferir una solució social i comunitària al problema de la precarietat i l’explotació laboral, no una fuita basada en el risc i la competició contra els altres tal com ens venen les cases d’apostes.
C.B.: La ludopatia és un problema molt invisibilitzat. El primer que cal fer per a enfrontar aquesta classe de discursos que responsabilitzen al consumidor de les seues addiccions és tractar de col·locar-les en un entorn social que promou aquest tipus de problemes. Així mateix, pensar-nos a nosaltres mateixos com a persones que, en determinades circumstàncies, podem arribar a desenvolupar un problema de ludopatia. Finalment, intentar que les persones addictes no es vegen a si mateixes com a culpables sinó com a víctimes d’unes circumstàncies socials concretes, i proporcionar-los les eines perquè es convertisquen en possibles subjectes polítics. Tot això sense deixar de tindre cura per un altre tipus de mesures, com oferir alternatives d’oci comunitari en els barris que permeten als veïns evadir-se dels problemes econòmics i familiars sense haver de recórrer a les cases d’apostes.
Per què preneu la decisió de lligar fenòmens de menor calat com les cases d’apostes amb processos molt més grans de financerització i estratificació?
C.B.: La decisió no va ser conscient. Quan intentem entendre el problema ens adonem que no hi ha una explicació senzilla. En el meu cas, observar la qüestió des de l’antropologia em va ajudar a articular una lectura micropolítica de l’assumpte, extraient grans processos econòmics a partir de les escenes més quotidianes de la vida social. Un fet tan aparentment simple com no poder anar a comprar el pa a la fleca del teu barri perquè ha hagut de tancar perquè no pot competir, per exemple, amb Mercadona, pot explicar grans coses sobre les dinàmiques i els canvis estructurals del nostre entorn.
P.d.A: Al principi ens vam posar a investigar el fenomen de les cases d’apostes, i després ens vam adonar que era un símptoma d’època. M’agrada veure el llibre com un aprenentatge del que anem descobrint a poc a poc, no tant de teòric sinó, més aviat, quotidià i militant.
En el llibre parleu de David Harvey i de la seua idea que les ciutats s’estan convertint en empreses. Proposeu aquest fenomen com la base sobre la qual s’assenta la criminalització de l’ús que fan els immigrants de l’espai públic. En què consisteix aquest procés que sembla escapar als ulls de l’opinió pública?
C.B.: Jo crec que els discursos d’odi contra els immigrants que usen l’espai públic van lligats a una idea de ciutadania molt excloent i cínica, pròpia de la nostra era. L’immigrant racialitzat encarna tot el que no entra dins d’aquest ideal de ciutadania aparentment universal. És més, la criminalització dels immigrants augmenta pel fet de ser al carrer, atés que l’espai públic de les ciutats està dissenyat per a afavorir el trànsit de mercaderies i capitals, però no per a ser utilitzat pels ciutadans. Aquest procés d’expulsió de la gent de l’espai públic és molt més explícit amb els immigrants, marcat per l’ús normalitzat de la força per part de la policia. Ací és on entren en joc les cases d’apostes, com un lloc on els immigrants poden socialitzar en un espai segur, barat i literalment opac, que els allunya de l’hostilitat social a la qual es veuen exposats. Les cases d’apostes venen a suplantar l’espai que abans cobrien, per exemple, els locutoris.
“Els discursos d’odi contra els immigrants que usen l’espai públic van lligats a una idea de ciutadania molt excloent i cínica, pròpia de la nostra era”
P.d.A.: S’obliga els immigrants a viure en condicions de precarietat, amuntegats en cases sense calefacció, espai ni intimitat, i després se’ls criminalitza per fer servir el carrer per a socialitzar. No es tracta d’un problema cultural, sinó econòmic.
Per què és rellevant tindre en compte el gènere quan analitzem el problema de la ludopatia i les cases d’apostes?
C.B.: És important incloure la perspectiva de gènere no sols per a entendre què passa amb les dones ludòpates sinó també per a relacionar el tema de la ludopatia i les addiccions en general amb la masculinitat, entenent aquesta última a partir d’uns certs trets com són la competitivitat, la individualitat, la dominació i les conductes de risc, que estan totalment plasmades en les apostes. Al mateix temps, hi ha una idea preconcebuda que no hi ha pràcticament dones amb problemes de ludopatia, però això reflecteix més un androcentrisme científic que la realitat de l’assumpte. Les dones aposten. Segons un estudi de la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR), les dones representen el 30% de les persones que aposten. També subratllar els estudis psicològics que indiquen que els homes solen apostar buscant un benefici econòmic o un conjunt de sensacions de risc, mentre que les dones ho fan simplement per a evadir-se de situacions complicades, com per exemple de la violència de gènere. En 2012, el 70% de les dones ludòpates era víctima de violència de gènere. La perspectiva de gènere ens ajuda a criticar l’androcentrisme de pensar l’experiència dels homes com a experiència universal quant al problema de la ludopatia.
Quins consells donaríeu a les veïnes dels barris que desitgen plantar cara, però encara no tenen els instruments teòrics o organitzatius per a fer-ho?
P.d.A: Jo crec que tota resposta que puguem donar està molt enfocada a Madrid, que és l’espai en el qual ens hem centrat per a analitzar el problema de les cases d’apostes. Ací funciona molt bé la idea de “barri” com una realitat més o menys cohesionada que, de sobte, s’enfronta a un problema conjunt que ve a desestabilitzar i acabar amb la suposada pau que regnava entre els veïns. És a dir, unir a la gent del barri sobre la base del greuge que suposa l’aparició d’una casa d’apostes o un saló de jocs, tenint en compte tots els problemes socials que van aparellats a aquests establiments. És important políticament definir un “nosaltres” que no siga excloent i integre al màxim número possible de gent. A partir d’ací, plantejar un enemic o un adversari, que en aquest cas són les cases d’apostes. És més rellevant això últim, és a dir, saber a què ens enfrontem per a definir posteriorment què som. Al mateix temps, construir pous organitzatius en cada barri: assemblees, centres socials, activitats comunitàries, etc. Com a crítica, també recalcar que no hem d’estar sempre a la defensiva sinó ser capaces de construir projectes d’emancipació propositius que vagen més enllà de solucionar el problema concret de les cases d’apostes o de la ludopatia. Però això es construeix col·lectivament, no hi ha un manual d’instruccions.
C.B.: En els llocs on es va construir un moviment de resposta contra les cases d’apostes existia ja una organització prèvia amb capacitat per a mobilitzar-se. En els llocs on existeix aquest problema i no hi ha una resposta contundent, la reflexió hauria d’orientar-se al fet que sense una estructura organitzativa prèvia és molt difícil que sorgisca qualsevol classe d’oposició a la proliferació de cases d’apostes. Al mateix temps, la nostra responsabilitat com a persones militants és la de saber comunicar les victòries i els avanços que s’han aconseguit gràcies a la lluita contra aquests establiments. Que hui dia hi haja un reial decret –insuficient a grans termes– promulgat per un Ministeri de Consum que es crea quasi exclusivament per a acabar amb les cases d’apostes és gràcies a la pressió exercida per la gent organitzada que va construir això com un problema polític.
M’agradaria que citeu tres autors que hagen sigut fonamentals per a vosaltres al llarg de la vostra trajectòria personal i militant.
P.d.A.: A mi em va marcar molt l’economista i historiador Karl Polanyi. El seu llibre clàssic és La gran transformación, encara que em va agradar més El sustento del hombre. La gran transformación és un llibre que parla sobre la utopia del lliure mercat, la qual mai s’ha realitzat al mateix temps que amaga processos que tendeixen a mercantilitzar la nostra vida. D’altra banda, m’ha marcat molt Paul B. Preciado, perquè és un autor que et serveix per a entendre moltes coses que succeeixen en la nostra quotidianitat. I per a finalitzar, et diria Bourdieu i Gramsci, dos autors fonamentals per a mi, encara que ja formen part de la tradició sociològica i la filosòfica contemporànies.
C.B.: Tal com deia Pepe, Bourdieu també ha sigut crucial per a entendre’m a mi mateixa, al meu context i a la meua família, i també entendre a la resta dels meus companys militants. Un altre autor de gran importància per a mi és David Graeber. El que més em va fascinar d’ell és que posa en valor el paper dels informants, els quals sempre havien mantingut un paper passiu en l’antropologia tradicional.
Heu apostat alguna vegada?
C.B.: Jo no he apostat com a tal, però sí que vaig gastar molts diners de jove en jocs d’internet que t’exigien diners per a obtenir beneficis virtuals.
P.d.A.: Jo sí. En primer i segon de batxillerat, abans de ser conscient del problema social que suposava. El llibre en part naix com una resposta personal a tot això. Penses en els teus col·legues, una generació precària i sense expectatives, amb un índex altíssim de gent sense treball, que cau en el problema de les apostes. El llibre naix de la teoria, però també dels nostres dolors.
