Ichraq Bouzidi (Casablanca, Marroc, 1989) és una arquitecta reconvertida en artista visual que recupera, als seus dibuixos, les figures de la societat marroquina tradicional. “El meu art és el mirall de la meva vida, passada i present. Les dones que dibuixo són mares, germanes, veïnes… del meu entorn a Casablanca i formen part de la meva identitat nord-africana”, explica. Va estudiar a Bèlgica i va dirigir una petita empresa dedicada a l’arquitectura i el disseny gràfic fins que es va enamorar de la tècnica de la il·lustració. Com la joveníssima il·lustradora Maha Chiadmi i l’artista i dibuixant de còmics reconeguda arreu del món Zainab Fasiki, retrata la realitat social, sovint ambivalent, de la dona marroquina.
“Els meus pares van voler que estudiés arquitectura perquè ser artista no era una professió seriosa”, explica. Després de deu anys fent d’arquitecta, i amb la idea de donar-se una nova oportunitat, es va traslladar a Dubai (Emirats Àrabs), però al principi no n’estava convençuda: “Em va costar deixar Casablanca i viure en una ciutat que, amb gratacels ben alts i un urbanisme pesant, percebia com una societat fragmentada i alienada”, relata.
L’aposta li va sortir bé, i avui combina la tècnica de la il·lustració amb el collage, l’art conceptual, la pintura i l’escultura. Amb una mirada delicada i tendra cap a la infància, recrea els escenaris de la vida a Casablanca. La figura femenina és protagonista de gran part de les seves peces, i també els costums marroquins que ha viscut des de petita. Els seus personatges vesteixen gel·laba, babutxes i tàqiyya, les dones llueixen els tatuatges de henna amb el símbol protector de l’ull, beuen sopa bissara que compren al carrer i celebren el Ramadà.
“Estic intentant crear una col·lecció de records d’infantesa i memòries col·lectives del passat inspirada en les persones que he conegut. Tot el que es veu a les meves peces són com souvenirs de memòries que comparteixo amb altres marroquins de la generació dels anys noranta”, explica. Bouzidi pensa que la joventut nord-africana es troba en una cruïlla de camins entre els valors tradicionals i els occidentals. “És un xoc d’identitats que mereix una reflexió, i jo ho faig a través de l’art. Són anys d’obertura i debat, intercanvi i replegament, en un marc multicultural que, voldria pensar, pot ajudar a formar identitats noves i globals”.
Lluitar contra els tabús des d’internet
Com Bouzidi, la il·lustradora Zainab Fasiki (Fes, Marroc, 1994) també va deixar de banda la seva professió d’enginyera mecànica industrial quan va veure que la seva visió artística podia contribuir a obrir camins a les dones. Fasiki és més crítica amb la seva cultura d’origen i ha triat el camí de l’activisme feminista arran d’experiències que l’han trasbalsat. “Fa uns anys, hi va haver una agressió a una noia en un autobús al Marroc. Jo també he viscut assetjament sexual a la via pública i fins i tot he patit control familiar. Al meu país hi ha una cultura patriarcal on el que no és haram (prohibit) és hshouma (tabú) i hi ha molts aspectes de la vida de les dones de què no es parla: la sexualitat, les identitats de gènere o la llibertat religiosa”, exposa.
Zainab Fasiki va presentar l’exhibició “Hshouma” a l’espai Matadero de Madrid, un projecte que transita entre l’art digital, la novel·la gràfica, la narrativa i la il·lustració
L’any 2018, Fasiki va viatjar fins a Madrid per presentar l’exhibició “Hshouma” a l’espai Matadero, un projecte que transita entre l’art digital, la novel·la gràfica, la narrativa i la il·lustració. Realitzada en tres idiomes (anglès, francès i dàrija, el dialecte àrab del Marroc), la proposta parla del cos, la sexualitat, la discriminació, la violència i la llibertat, i va tenir un recorregut internacional –es va veure, també, a París i a Tòquio. També dirigeix la residència Women Power a Casablanca per ensenyar art a les nenes i noies joves, i publica les seves obres a editorials de tot el món, inclosa la reconeguda Gallimard. Aviat presentarà al mercat espanyol una obra que retrata la dona amaziga.
En col·laboració amb la comunitat d’artistes de Marràqueix Queens Collective, Zainab Fasiki va llançar una plataforma educativa oberta on compartia els tabús de la societat marroquina acompanyats d’il·lustracions. “Mostro dones despullades, cosa que és un gran tabú, representades per figures femenines hieràtiques. Són així perquè no tenen vida, estan controlades pels mitjans de comunicació i la societat”, explica l’artista.
“Quan tenia dinou anys, em vaig dibuixar despullada per primera vegada. Va ser una mena de teràpia. Volia oblidar les mirades que abocaven els homes sobre mi cada dia, la ràbia que em feia no poder conduir un cotxe… Dibuixar dones nues es va convertir en un acte de resistència i, finalment, en la meva signatura, el meu estil i la meva manera d’explicar el que pateixen les dones en un país musulmà”, declara Fasiki. “Realment, és cert que els homes tenen més desitjos i s’han d’autocontrolar? Les dones no en tenim, de desig? No tenim ulls, també?”, s’interroga, “però no demanem a cap home que es tapi a la platja!”.
La professora d’Estudis Àrabs Contemporanis de la Universitat de Granada, Carmen Garratón, va dedicar un article al treball de Zainab Fasiki. Garratón subratlla que la feina de la dibuixant és hereva del treball d’altres artistes, com Leila Slimani, que s’han servit de l’art de la il·lustració “per denunciar la hipocresia que hi ha al Marroc entorn de la sexualitat”. “El que és nou”, apunta, “és el paper de les xarxes socials en la difusió i la materialització del projecte. L’espai digital, com diu l’estudiosa Belén Zurbano, permet que les dones passin de víctimes a indignades proactives que elaboren discursos en la societat global actual”.
El 2019, amb una trajectòria professional internacional que ha portat l’artista a presentar la seva obra a tot el món, Fasiki va veure aviat que les dones musulmanes al món occidental patien un altre tipus d’objectivització. “El feminisme em va ensenyar a odiar el hijab i el nicab, però aquest punt de vista també es pot utilitzar per discriminar la dona. En aquesta guerra de mentalitats, opto per defensar l’humanisme i la igualtat. Cap dona mereix ser menyspreada pel fet de portar més o menys roba”, va publicar al seu compte d’Instagram.
“Déu meu, una dona nua!”
Maha Chiadmi (Kenitra, Marroc, 2001) només té divuit anys i ja s’ha interessat per l’obra de Zainab Fasiki. “Se l’ha anat coneixent, al Marroc, com l’artista que pinta dones despullades. Però és molt més que això. El cos és art. No necessàriament ha de tenir una connotació sexual”, declara. Chiadmi estudia Empresarials però li encanta dibuixar. Té un compte d’Instagram on publica treballs d’il·lustració que mostren dones nues dibuixades a partir de patrons que imiten la zellige, un mosaic tradicional marroquí que prové de la ciutat de Fes i que s’esmalta en colors llampants.
“No soc una activista feminista; no tinc vincles amb cap associació, tampoc. Senzillament, em sembla natural expressar-me com ho faig”, diu Maha Chiadmi
La jove il·lustradora, com Bouzidi o fins i tot Fasiki, no renuncia als valors de la seva cultura. La darrera, malgrat la seva denúncia oberta al masclisme de la seva societat, inclou a les seves peces elements típicament marroquins, com el vestit tradicional o símbols que al·ludeixen a la Festa del Xai. Chiadmi fins i tot ha creat una il·lustració dedicada a la dona amaziga (“en honor de la meva àvia”, diu), i la mostra empoderada lluint el wusham o tatuatge tradicional i el khit errouh damunt el cabell. Una pràctica, diu Chiadmi, que avui és haram i està mal vista. “Tracto de parlar de mi mateixa i de la bellesa que és en tots nosaltres. Prenc elements que em són familiars i els converteixo en peces artístiques. Soc una dona i tracto de combatre aquest tabú que s’associa al nostre cos per demostrar que també hi ha un cervell darrere. El cos és natura i el combino amb els elements que he vist naturalment a la meva societat, malgrat que, actualment, també pateixin censura”, explica.
Quan va començar, era molt reservada a l’hora d’ensenyar les seves peces. “La meva mare sempre deia: ‘Déu meu, dones nues! Què és això?’. I jo no gosava ensenyar-ho a ningú perquè pensava, i encara ho penso, que hi ha persones que no tenen la maduresa per entendre segons què. No soc una activista feminista; no tinc vincles amb cap associació, tampoc. Senzillament, em sembla natural expressar-me com ho faig”, afirma. A diferència de Zainab Fasiki i Ichraq Bouzidi, aquesta jove artista està concentrada en els seus estudis i només fa petits encàrrecs informals. Però li agradaria fer una línia de samarretes i pensa que, potser, la seva formació en el sector dels negocis la pot ajudar a trobar-hi una sortida comercial.
