Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les dones lluiten per fer recerca científica

Encara no hi ha polítiques d'igualtat real que s'enfrontin a la desigualtat de gènere en un àmbit, el dels centres d'investigació d'alt nivell, que cada vegada és més competitiu i més precari

/ Esther Aguilà

El 2006, la doctora en medicina i membre de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT) de l’Estat espanyol, Flora de Pablo, va assenyalar que la investigació científica abraça “mecanismes de selecció i de promoció perversos que compliquen la consecució de la paritat en òrgans col·legials i la igualtat d’oportunitats en investigació”. Ho va deixar escrit a l’obra *El segundo escalón: desequilibrios de género en ciencia y tecnología, coordinada per Catalina Lara i editada per l’editorial ArCiBel. El sostre de vidre és una de les barreres invisibles a què s’exposen les investigadores qualificades per accedir a nivells jeràrquics superiors. Segons l’informe “Dona i ciència” confeccionat pel Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya el 2020, els valors del sostre superiors a 1 indiquen el grau de dificultat per accedir a la categoria de catedràtiques. A Catalunya, el 2018, el sostre de vidre va ser de 2,013 punts.

Això vol dir que hi ha poques dones que accedeixen a posicions importants d’investigació? El 2018, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) va oferir quatre places catedràtiques a l’Escola d’Enginyeria Industrial. La líder del grup de la línia Biomaterials per a Teràpies Regeneratives de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) i docent d’aquesta facultat, Elisabeth Engel, en va guanyar una. Però Engel, que és una de les 27 catedràtiques dones que hi ha a la universitat enfront de 218 catedràtics homes, va aconseguir la plaça gràcies un factor de correcció. Un cop fets els càlculs numèrics per jerarquitzar els currículums presentats en funció dels mèrits, es multiplica el de les dones candidates per 1,5.


Factors de correcció i quotes, un mal menor?

“Es considera que hi ha un biaix de gènere que fa que les dones tinguin currículums menys potents, amb menys mèrits que els candidats homes. Com que el nombre de dones catedràtiques és molt baix, es compensa amb una correcció i així n’augmenta la quota”, diu Engel. La doctora en informàtica i especialitzada en robòtica Carme Torras manté que “les quotes busquen la paritat, però impliquen una sobrecàrrega de treball per a les investigadores, que han d’assumir molta més feina entre poques i estan obligades a assistir a gairebé tots els tribunals d’avaluació d’oposicions”.

Els mecanismes compensatoris generen controvèrsia. Segons la secretària d’Estat del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats espanyol i presidenta de l’Observatori de Dones, Ciència i Innovació, Ángeles Heras, “les dificultats que afecten el gènere no s’han de resoldre amb quotes. En ciència i innovació, es requereix excel·lència i treball”. Però pensar així ens condueix a la trampa de la meritocràcia, com explica la sociòloga i professora universitària Ana María González Ramos a l’assaig Mujeres en la ciencia contemporánea: la aguja y el camello (Icaria, 2018). González Ramos critica una cultura científica “competitiva, accelerada i mercantilista, que no és neutral ni objectiva i que potencia el currículum ocult basat en les diferències de gènere”. Diversos estudis, entre ells un històric treball publicat l’any 1999 per Rhea E. Steinpreis, Katie A. Anders i Dawn Ritzke, han evidenciat que les persones avaluadores, siguin homes o dones, tendeixen a avaluar més favorablement els currículums presentats sota nom masculí. I que ho fan malgrat que aquestes candidatures incloguin els mateixos mèrits que les presentades sota nom femení.

Un altre error és centrar la solució al voltant de la maternitat, ja que el problema és estructural. El doctor en sociologia Enrico Mora exposa que la ciència a l’acadèmia és més sexista que al mercat de treball perquè “hi ha més processos de segregació sexual”. Per aquest motiu, defensa l’aplicació de polítiques actives i de corresponsabilitat per canviar l’esquema de relacions socials dins el model androcèntric del treball –i de la ciència– a través de la introducció de la mirada feminista.


La desigualtat de gènere i la precarietat amenacen la trajectòria professional

Durant els anys vuitanta, les dones van comptar amb oportunitats per accedir a les institucions científiques gràcies a la fundació de centres de recerca i universitats. Malauradament, no es va implementar cap política de compensació positiva que equilibrés la presència de dones i homes. “No es veien els obstacles que elles han de superar com un problema real, sinó com una qüestió pràctica i d’interessos personals i motivacions”, afirma González Ramos.

La Facultat d’Informàtica de la UPC va començar la docència l’any 1977, quan la catedràtica i enginyera industrial Alícia Casals va acabar la carrera. Casals va poder quedar-se a la universitat com a professora i va crear un laboratori des de zero durant la beca de doctorat, inaugurant les línies de recerca en robòtica. Elisabeth Engel també va participar en la gènesi d’un laboratori amb un grup del Departament de Ciència dels Materials i d’Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC, on va treballar en igualtat de condicions. Abans, quan feia de doctoranda a l’Hospital del Mar, assegura que va rebre un tracte “paternalista” per part dels supervisors.

El marc legal actual intenta capgirar la situació amb la Llei orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes; la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes; el Reial decret llei 3/2019, de mesures urgents en l’àmbit de la Ciència, la Tecnologia, la Innovació i la Universitat, i la Llei 14/2011, de la ciència, la tecnologia i la innovació, que regula l’activitat científica espanyola des d’una perspectiva de gènere. Avui, però, la precarietat, l’escassetat de convocatòries i l’autogestió compliquen la consecució de solucions. Segons la sociòloga Ana María González, en la producció científica “penalitzen els buits del currículum per moure’s cap a altres laboratoris i començar una línia d’investigació diferent, més que no pas cap a la maternitat. Sobretot, les barreres apareixen a l’hora de trobar feina i de promocionar-se”.

El dossier “Dona i ciència” posa dades a la masculinització d’aquest àmbit després de les lectures de tesi i durant els contractes postdoctorals 

Aquest contratemps s’intensifica amb l’efecte de la canonada amb fuites (en anglès, leaky pipeline), que provoca que les dones desapareguin progressivament de la carrera científica, sobretot després de llegir la tesi o bé durant els contractes postdoctorals. Segons el dossier “Dona i ciència” publicat per la Generalitat de Catalunya el 2020, el 2018 a les universitats catalanes hi havia un 50% de doctores, un 47% d’associades, 42% d’agregades i un 22% de catedràtiques, davant d’un 50% de doctors, un 53% d’associats, 58% d’agregats i un 78% de catedràtics.


Ser dona i científica, és possible?

La doctora en química i científica titular de l’Institut de Ciències dels Materials de Barcelona (ICMAB), Mariona Coll, gairebé abandona la carrera científica. Després d’acabar un postdoctorat de tres anys al National Institute of Standards and Technology (NIST), a Maryland (Estats Units), va tornar a Catalunya el 2010. Però el contracte que va aconseguir no li va garantir l’estabilitat que esperava. Es va plantejar ser professora d’institut fins que, el 2017, i després de sis anys d’intents, va aconseguir la plaça fixa a l’ICMAB.

Davant l’escàs reconeixement social dels entrebancs i factors externs que condicionen, o bé posen fi, les carreres de les científiques, el cas individual és l’equivocada vara de mesurar –o negar– unes discriminacions col·lectives: “Que una dona culmini la seva carrera professional se sol veure com un tokenisme; és a dir, una participació simbòlica i una novetat, perquè hi ha poques probabilitats de trobar una dona en posicions de lideratge”, afirma la sociòloga Nora Räthzel.

Article publicat al número 499 publicación número 499 de la Directa